Democràcia, ciència i transmèmia

El cap de la secció de Mèdia del diari AraÀlex Gutiérrez resumia l’altre dia de manera molt encertada l’empatx d’informació sobre les eleccions presidencials nord-americanes. Ho feia en un tuit on ens convidava a fer un exercici de persistència retiniana: “Separa els ulls de la pantalla. Mira una paret blanca. Si hi veus la silueta del mapa d’Estats Units, benvingut al club!”

En general unes eleccions nord-americanes ens afecten a tots, però aquestes, amb el repte conjuntural de la COVID-19 —que mata el present— i l’estructural de l’emergència climàtica —que mata el futur—, encara més. Recordeu que pel negacionista repatani president actual, la COVID-19 és un tema passat malgrat tenir 734 morts per milió i que la seva política aïllacionista l’ha portat a retirar els EUA de l’OMS i els acords contra el canvi climàtic de París.

I en una mena de joc de nines russes recursiu, la complexitat de moure tanta gent a votar enmig d’una pandèmia les fa també excepcionals des d’un punt de vista logístic. Els llocs de votació s’espongen pel territori així com el temps; més de 101 milions de votants van emetre el seu vot els dies previs a la comtessa, ja fos de manera presencial o per correu. Majoritàriament van ser votants demòcrates, Trump havia cridat els seus a no votar per correu en base a l’enèsima teoria de la conspiració que diu que només es comptarien els vots del dia de l’elecció.

L’altre virus que ha portat a la mobilització dels electors són els quatre anys de govern dels més incompetents i cínics, un govern que ha convertit la primera democràcia moderna del món en una caquistrocràcia de facto (del grec κάκιστος, el pitjor). Aquest ha estat el gran vector de participació, la motivació que necessitaven els milions de votants del partit Demòcrata que es van quedar a casa iel 2016. Evitar com sigui quatre anys més de caquistocràcia és raó més que suficient per votar qualsevol candidat que no sigui Trump (el mèrit més gran de Joe Biden és el de no ser Trump).

Aquests dos virus són els que han fet que tinguem la imatge del mapa dels EUA enregistrada a la retina.

"El mèrit més gran de Joe Biden és el de no ser Trump"

Si sou com jo, que heu passat nits, matinades i, excepcionalment, tardes de dissabte i de diumenge enganxats a les teles nord-americanes, pàgines web de mitjans, canals de Twitter i misssatgeria instantània amb amics i coneguts dels EUA, sabreu que a partir d’un punt els mitjans ja no són distingibles. Les pantalles plenes de titulars, mapes, estadístiques i pantalles partides dels canals de notícies 24 hores s’assemblen més a una pàgina web que a una emissió televisiva.

Els canals dels mitjans socials plens de reaccions, talls de televisió, vídeos personals, mems i gifs animats conformen una graella televisiva, amb informació, opinió, humor i programes que obren les seves línies a la participació. El darrer tuit de Trump acaba amplificat a les teles; el vídeo que acabem de veure a les 6 polzades del mòbil el veiem ara a les 47 de la tele; les reaccions a la victòria de Biden en directe a la tele les veiem amplificades a les xarxes socials; o una història que comença a les xarxes socials continua a la tele i acaba convertida en un mem. Transmèdia que esdevé trasmèmia.

També el que no veiem és rellevant. Fins a tres de les grans cadenes nord-americanes van tallar un discurs de Trump on feia greus afirmacions de frau electoral sense aportar-ne cap prova. És un fet inaudit, controvertit i molt debatut: fins on es pot considerar censura i fins on responsabilitat del mitjà de no posar la seva audiència al servei d’un discurs propagandístic? Un cas similar el trobem a Twitter i Facebook on els missatges de Trump acusant el procés de votació de frau són marcats com a enganyosos.

Proposo que n’aprenguem de la democràcia nord-americana; des d’allò de “We the people” i de “La vida, la llibertat i el dret a perseguir la felicitat” de la seva declaració d’independència, fins al lent recompte electoral d’enguany i el marcar els discursos propagandístics com a tals. Hi guanyaríem tots: els estudiants podrien localitzar qualsevol comarca al mapa de Catalunya tal i com ara ho fan amb Nevada i Pensilvània i els polítics que fessin grans afirmacions les haurien d’acompanyar de grans demostracions. Democràcia, geografia i ciència, tot pel mateix preu.