T’escolta Facebook el mòbil? No ets tan especial.

L'altre dia un company de feina em parlava d'una cervesa artesana IPA de la que mai no havia sentit parlar. Mai no l'havia buscada a Google i mai no n'havia visitat el web. No obstant això, una estona més tard a Instagram em va sortir publicitat de la cervesa. Podeu substituir al company de feina per qualsevol relació de parentiu o amistat, la cervesa per vambes, viatges, jocs de cafè orientals o unicorns rosa. A tothom li ha passat o tothom coneix algú a qui li ha passat. La xarxa està plena d'articles i vídeos d'investigadors de cap de setmana amb demostracions irrefutables de com després de repetir uns quants cops el nom d'un producte al mòbil en repòs, en obrir Amazon, Google, Facebook o Instagram mostren publicitat del producte en qüestió.

"A Amazon, Google o Facebook no els cal escoltar el que diem per conèixer les nostres preferències, on hem estat i què farem"

La bona notícia és que el mòbil no ens escolta sense el nostre permís. La mala és que aquests relats són tots certs, el que fa que tot sigui encara més inquietant. Com que gestionem molt malament la incertesa quan això passa busquem l'explicació més immediata i comprensible: el mòbil escolta les nostres converses. La realitat és molt més senzilla i alhora més complexa.

La resposta curta és que Amazon, Google o Facebook no els cal escoltar el que diem per conèixer les nostres preferències, on hem estat i què farem. De fet no els cal, i ni que volguessin no podrien. Per tal que Facebook pogués monitorar totes les nostres converses, l'aplicació hauria d'estar enviant dades constantment del nostre mòbil als servidors de l'empresa. Si això passés, Facebook multiplicaria el volum de dades que cada dia reben els seus centres de dades per 33, fins als 20 petabytes, un volum que internet a escala global notaria i les bateries i els plans de dades dels usuaris encara més.

El llenguatge humà està ple de dobles sentits, ironia, modismes, localismes i frases a mig acabar. Els investigadors en IA de Facebook són dels millors del món però pensar que han resolt la comprensió del llenguatge natural potser és donar-los massa crèdit. Els humans gestionem l'ambigüitat del llenguatge complementant el que sentim amb informació prosòdica, contextual i no verbal. Si Facebook escoltés que diem "vull robar el banc", ens hauria de mostrar publicitat d'una caixa d'eines, de mitges de seda o trucar la policia?

D'altra banda hi ha diverses fonts que corroboren que Facebook no ens escolta. Descarto com a font fiable Mark Zuckerberg i el seu "No" rotund al Congrés com a resposta a la pregunta directa del Senador de Michigan Gary Peters de si Facebook ens escoltava el mòbil.

"Els investigadors en IA de Facebook són dels millors del món però pensar que han resolt la comprensió del llenguatge natural potser és donar-los massa crèdit"

Més fiable és el canal d'informació tecnològica CNET. En una prova informal, uns quants periodistes van acordar una sèrie de temes, amb les seves corresponents paraules clau, i van estar parlant-ne repetidament amb els seus mòbils davant. Després van revisar els seus murs de Facebook i van comprovar que cap dels anuncis que els apareixia tenia cap relació amb els temes de les converses.

El cop definitiu a la teoria de la conspiració el donava un estudi del 2017 de la Norteastern University d'Illinois on cinc acadèmics de ciències de la computació van decidir fer un experiment científic per rebatre o validar el mite de les escoltes telefòniques. Van descarregar les 17.000 aplicacions més populars d'Android, incloses totes les de Facebook. Entre aquestes aplicacions n'hi havia 8.000 que enviaven informació a Facebook. Després d'un any amb deu mòbils escoltant dia i nit converses enregistrades no van trobar cap indici que els portés a pensar que els mòbils escoltessin res. El que sí que van trobar però, són aplicacions que el que fan és enregistrar la pantalla del mòbil en determinats moments i enviar-la als servidors de les aplicacions en qüestió.

La resposta llarga és que fan coses molt pitjors. En un article del 2017 a la revista Wired, l'enginyer Antonio García Martínez, qui va ser el responsable del llançament del negoci de publicitat segmentada de Facebook, n'explicava el seu funcionament. Sap del que parla perquè ell és el creador de "píxel", el codi que les webs de tercers incrusten i que permet a Facebook saber el nostre comportament fora de la xarxa social. Nega rotundament que Facebook utilitzi les seves aplicacions per escoltar les nostres converses de forma no autoritzada. El testimoni és particularment rellevant, no només per venir de qui ve sinó perquè a l'article explica pràctiques de "pujada a bord de dades" (el terme tècnic que Google i Facebook utilitzen) igualment pertorbadores que demostren que no els cal.

El "píxel" els permet monitorar la nostra activitat en línia de la qual s'infereix coneixement sobre el nostre comportament. En canvi, de les dades de la nostra activitat fora de línia que compren a tercers, no els cal inferir res; tenen certeses. Les empreses de rating tenen informació sobre el nostre historial creditici, el nostre historial empresarial és públic i dels programes per punts de supermercats, botigues i farmàcies que poden saber què comprem encara que paguem en efectiu.

Al final tot es redueix a què no sóm únics ni tan especials com ens pensem; tots tenim comportaments molt similars als que són com nosaltres. De fet, segur que Facebook coneix algú que és el nostre doble. Se sap que Facebook té identificades més de 52.000 categories a les quals podem dirigir anuncis: des de tan evidents com els "fans de la Rosalia de menys de 20 anys" a molt més pertorbadores com "Dones que donen de pit en públic" o "Gent que fa veure que envia missatges amb el mòbil en situacions compromeses".

"Els psicòlegs ho anomenen la il·lusió de freqüència o el fenomen Baader-Meinhof. Un cop ens han fet parar atenció a una cosa la veiem per tot arreu"

I tot el que Facebook sap de vosaltres també ho sap dels vostres "amics". Si un dia rebeu anuncis de viatges a Bucaramanga, un lloc que no sabíeu ni que existia però que va sortir a la conversa la nit anterior en un sopar amb els amics, recordeu que Facebook sap que algun dels vostres amics (o dels amics dels vostres amics) van buscar Bucaramanga a Google, o van fer m'agrada a una foto del lloc a Instagram. També sap que la nit anterior vau estar junts perquè no vau parar de mirar el mòbil obrint i tancant Twitter, fent cerques a Google i pujant fotos a les xarxes socials on hi sortiu tots (sí, Facebook sap qui són els amics que surten a les vostres fotos).

Fins i tot, si fes quinze dies que us sortís publicitat de Bucaramanga a Instagram no hi pararíeu atenció fins a l'endemà quan els vostres amics us n'haguessin parlat. Els psicòlegs ho anomenen la il·lusió de freqüència o el fenomen Baader-Meinhof. Un cop ens han fet parar atenció a una cosa la veiem per tot arreu. Passa sovint amb l'hora 17:14; com que és una xifra que simbòlicament representa alguna cosa, la reconeixem i tenim la impressió que la veiem més que les altres quan en realitat no és així. Això explicaria els vídeos (no podem saber si són certs o manipulats) de YouTube que "demostren" que el mòbil ens escolta: només en veiem els falsos positius però no els bilions de negatius. La diferència entre correlació i causalitat.

Facebook, Google i Amazon no escolten les nostres converses perquè no els cal. Tot i això són capaços d'encertar el nostre futur immediat i on farem el nostre proper clic. Artur C. Clarke deia que qualsevol tecnologia si és prou avançada és indistingible de la màgia, i això és el que passa. La publicitat fa uns anys era una combinació de creativitat, enginy, sentit comú i capacitat persuasiva; avui és una combinació de matemàtiques, estadística, models predictius, força computacional i intel·ligència artificial... Ha passat de ser un art a ser una ciència.