Humans, robots i un gall a la Festibity

Dimarts passat es va celebrar la 17ena edició de la Festibity al Teatre Nacional de Catalunya. L’edició d’enguany va estar dedicada als robots i a l’impacte que tenen en la societat. L’esdeveniment es va dividir en diferents actes dels que, parlaments institucionals a banda, en destacaven l’actuació inicial, el debat central i el lliurament de premis.

La ballaria i coreògrafa Sol Picó a la Festibity | Cedida

L’actuació inicial va ser a càrrec de la ballarina i coreògrafa Sol Picó i de l'UR10e, un robot col·laboratiu d'Universal Robots. Amb una coreografia creada especialment per a l’ocasió, la Sol dialogava amb el braç robòtic que reaccionava als seus moviments com si fos el seu company humà de ball. Persona i màquina es fonien en una coreografia perfecta on cadascú aportava la seva qualitat més destacada, l’humà la seva creativitat i capacitat d’improvisació i la màquina la precisió dels seus moviments i la seva força. En un moment del ball la Sol, en braços del robot (braç), es deixava portar pel moviment del robot que la feia girar.

Inicialment els robots només havien fet les feines de les tres p, feines que pels humans eren pesades, porques o bé perilloses (traducció lliure de les tres d angleses: dull, dirty, dangerous). Els robots de la SEAT fa 40 anys que munten cotxes, la Roomba ens neteja el terra i els Harris T7 desactiven bombes. Però els últims anys hem afegit a la feina dels robots p de precisió (en anglès una d de delicate); màquines capaces d’operar amb la precisió d’un cirurgià o de coordinar els seus moviments ballant amb un humà.

"Els últims anys hem afegit màquines capaces d’operar amb la precisió d’un cirurgià o de coordinar els seus moviments ballant amb un humà"

L’actuació va ser el pròleg perfecte per al debat entre la Carme Torras, doctora en Informàtica i professora d’investigació a l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial, i un servidor en la meva vessant d’enginyer informàtic i divulgador, debat moderat per l’Albert Murillo, director i presentador del Generació Digital de Catalunya Ràdio. La conversa es va centrar entre la relació que humans i robots havíem de tenir, de l’impacte de la robotització en la societat, en com ens afecta com a persones i en l’ètica que hi ha al darrera. La conversa es va fer curta.

D’entrada vam parlar de la feina de la Dra. Torras i el seu grup amb els robots assistencials: robots que aprenen dels nostres moviments quotidians per ajudar a persones amb mobilitat reduïda a plegar la roba o a posar-se les sabates. Amb una població cada cop més envellida i amb l’esperança de vida creixent, seran indefectiblement els nostres avis els primers a familiaritzar-se de manera natural amb els robots. En les proves pilot que se n’han fet a la UE el problema de l’acceptació dels robots no ha estat per part de la gent amb necessitat d’assistència sinó per part dels cuidadors. El debat va virar aquí inevitablement cap a l’impacte de la robotització en el mercat de treball.

Josep Maria Ganyet, Carme Torras i Albert Murillo durant a la Festibity. | Cedida

Tendim a pensar que la tecnologia només afecta a les feines poc qualificades i no és cert. De feines n’hi ha de quatre tipus segons si són cognitives o manuals i si són creatives o repetitives. Doncs resulta que de repetitives n’hi ha de cognitives i de manuals. L’advocat que es passa el dia buscant jurisprudència o el radiòleg que mira una mitjana de 10.000 imatges al dia té una feina tan repetitiva com un caixer de supermercat. Les màquines amenacen en desplaçar aquest tipus de feines. En canvi, les persones en posicions de decisió que fan feines cognitives no-repetitives veuen augmentades les seves capacitats amb la tecnologia esdevenint encara més imprescindibles. Finalment hi ha els jardiners, manyans, perruquers o collidors de fruita que fan feines manuals però que a causa de la variabilitat del seu entorn requereixen un nivell d’adaptació difícil per als robots. A aquests tipus de feina no els afecta tant la disrupció tecnològica com als del primer grup però veuen com malgrat que la tecnologia augmenta la seva productivitat els seus salaris baixen, ja que competeixen amb els treballadors que abans feien tasques repetitives i que han estat desplaçats per la tecnologia.

Aquí al final vam discrepar amb la Dra. Torras. Ella s’aferrava a la tesi schumpeteriana de la destrucció creativa —totes les revolucions ens han portat més feina i més qualificada de la que han destruït—, i que ara no havia de ser diferent. Jo en canvi em permetia dubtar, no que no ho creia, sinó que el fet que sempre hagués estat així no vol dir que sempre hagi de ser així; pregunteu-li a un gall què li passarà demà i us dirà que li donaran panís i aigua, i això sempre serà cert excepte el dia abans de Nadal.

"Les persones en posicions de decisió que fan feines cognitives no-repetitives veuen augmentades les seves capacitats amb la tecnologia esdevenint encara més imprescindibles"

Portant l’exemple del gall al terreny de la robòtica, imaginem que un dels increïbles robots de la Dra. Torras aprèn a plegar a la perfecció la roba, i no només això sinó que aprèn tot el que la persona que té al voltant pot fer. Imaginem que hi ha molts robots connectats entre sí escampats pel món, que aprenen de les persones del seu voltant i que comparteixen tot el que aprenen amb la resta de robots a l’instant. Al cap de no res tots els robots sabrien fer tot el que sabem fer inclòs reparar-se a si mateixos (un robot ho hauria après del mecànic que els repara) i, evidentment, en sabrien construir de nous. En aquell moment el nostre capital laboral hauria passat a ser zero, els robots farien tot allò que sabem fer sense necessitat de vacances, ni de baixes, ni de sindicats. Amb la tecnologia actual i amb la del futur immediat això no és més que un exercici mental, un exercici mental que ens hauria d’ajudar a tenir el cervell en forma nogensmenys.