La Renda Bàsica Universal o la revolta del precariat

Mai no havia sentit mai a parlar de l’economista i activista Guy Standing fins que el vaig veure en una taula rodona aquest passat Davos. Parlava de justícia social, d’ètica, de capitalisme, de renda bàsica universal i de precariat. Em va captivar per dues raons: aportava xifres de proves pilot d’implantació de renda universal garantida on ell havia participat i entenia el que explicava.

Una renda universal garantida (RBU) és un pagament periòdic i indefinit en el temps que l’estat fa a cada adult independentment de la seva condició laboral. Així de simple i de complex alhora. L’objectiu d’una RBU és proveir d’una seguretat vital als ciutadans per a que aquests puguin ser més feliços i, en darrera instància, més productius.
El concepte ve de lluny. Pericles i Ephialtes l’any 461 aC ja filosofaven sobre la necessitat de pagar els ciutadans per participar a la polis. Thomas More el 1516 plantejava una societat amb una renda bàsica a l’illa d’Utopia (‘enlloc’, en català). El filòsof, polític, revolucionari i pare fundador dels EUA Thomas Payne, també en parlava en el seu Justícia Agrària escrit el 1795. A aquests filòsofs els van seguir els Montesquieu, Rousseau i Bertrand Russell, entre d’altres. Economistes com Friedman, Hayek, Tobin, Galbraith, Pisaridis o Stigliz també s’han mostrat favorables a un tipus o altre d’RBU.

"L’objectiu d’una RBU és proveir d’una seguretat vital als ciutadans per a que aquests puguin ser més feliços" 

Com a dada interessant destacar que la primera posada en pràctica d’una mena de renda bàsica (no va ser universal, només era pels pobres) va ser la que va posar en pràctica el valencià Joan-Lluís Vives l’any 1526 a la localitat d’Ypres, a l’actual Bèlgica, corona espanyola llavors; un projecte pioner en termes d’ajut social, un camp que fins llavors era exclusiu de l’Església.

I d’uns anys ençà el debat torna a ser viu. Les crisis econòmica, financera i de confiança del 2008 (els americans l’anomenen La Gran Recessió) ha fet que economistes, sociòlegs, polítics i opinadors de tot l’espectre ideològic hagin tornat a posar la RBU sota els focus. És curiosa la correlació (m’atreviria a dir causalitat) que hi ha entre la presència pública del debat i els períodes de crisis que segueixen a les diferents revolucions industrials: davant l’amenaça real que tecnologies exponencials de la 4a revolució industrial —robotització i la intel·ligència artificial— ens deixin sense feina, el debat sobre la RBU té més sentit que mai.

Però ens equivocaríem si penséssim en la RBU com una mesura pal·liativa per una conjuntura determinada, com una reacció a una acció de la tecnologia. Per anar bé la RBU va abans, és una acció i no una reacció. Segons Standing, la RBU és un instrument de justícia social que reflecteix el caràcter intrínsecament social de la riquesa. La riquesa de la nostra societat es deu més a allò que van aconseguir les generacions precedents que no pas a res que hagi fet la nostra. Penseu en l’avi que crea l’empresa, el fill que la fa gran i el nét que es poleix la fortuna. Tots som el nét. Una RBU incrementaria la llibertat individual de les persones i els donaria més control sobre llurs vides; els donaria el coixí per fracassar que tenen els individus de les classes socials de rendes elevades.

Vist així és un cas clar de #síatot però hi ha dues preguntes a l’horitzó: “Però tot això qui ho paga?” —que diu sempre un soci que tinc que és molt de dretes— i la segona “Sí, però qui treballarà?” —que diu el mateix soci.

Fem números amb el professor Standing. Agafem la nació més rica del món, els EUA. Si l’Estat es proposés pagar a cada adult 10.000 dòlars l’any, el cost total seria de 2,42 bilions, gairebé el triple del que els EUA gasta actualment en ajudes socials. L’estalvi dels costos de gestió de l’ineficient sistema d’ajudes (funcionaris, inspectors, empreses privades, etc.) ajudaria a arribar a fer la xifra. La resta podria sortir d’una pujada progressiva d’impostos de manera que a les persones amb rendes més altes, el diferencial a pagar els coincidís amb els 10.000 dòlars l’any de la RBU. Això sense entrar a valorar l’eliminació de subsidis a sectors poc productius, contaminants o la reducció de la despesa militar.

I qui treballarà? Doncs qui vulgui, i aquí hi ha la gràcia. Una societat amb una RBU que permeti als seus individus viure de manera digna (habitatge, menjar, educació i sanitat coberts) serà més inclusiva, més feliç i en darrera instància més productiva. Simplificant molt, si podem treballar d’allò que ens agrada estarem més contents. Tenir les necessitats bàsiques cobertes per la RBU posaria en marxa una mena de selecció natural laboral: dropos i improductius preferirien no treballar i llurs llocs de feina quedarien pels qui realment volen treballar, que pel que hem dit abans ho farien més i millor.

"Una societat amb una RBU que permeti als seus individus viure de manera digna serà més inclusiva, més feliç i en darrera instància més productiva" 

No tot és tan senzill i el dimoni és en els detalls, però aquests són els grans trets de la qüestió que es troba al centre del debat gràcies a l’impacte que tenen les tecnologies exponencials en les nostres vides. La RBU té una darrera qualitat que la fa única: posa d’acord els llibertaris de dretes partidaris de l’aprimament de l’Estat, els d’esquerres partidaris de la redistribució de la riquesa i la nova plutocràcia de Silicon Valley partidària d’evitar la revolta digital del precariat. #síatot.