“Em dic Edward Joseph Snowden. Abans treballava per al govern, però ara treballo per als ciutadans”. Així comença Vigilància permanent, el llibre de memòries de l’alertador Edward Snowden que Columna ha editat en català. I ja no pots parar fins la pàgina 443.
Edward Snowden no necessita cap presentació. Basti saber que va ser l’alertador (wisthleblower en anglès) que va revelar al món els mecanismes d’espionatge massiu de la CIA i la NSA, aportant-ne proves de primera mà.
Com els que vam créixer als 80, Snowden estava fascinat pels ordinadors; primer pels radars i ordinadors del centre de la marina on treballava son pare i després pel Commodore 64 de casa, el primer ordinador que amb vuit anys va programar per primer cop. Em fascina com explica el seu primer hackeig quan només en tenia sis. El va fer un dia del seu aniversari que no volia que s’acabés mai: va endarrerir tots els rellotges de casa, microones inclòs, per poder anar a dormir més tard.
"Snowden es va anar adonant que el que feia Xina, els EUA també ho feien però a escala global. Black Mirror encara no existia i ell ja s’hi veia reflectit, en un mirall que havia ajudat a construir"
L’adolescència és provar què passa quan fas allò que no et deixen fer, tot adolescent que sap programar prova de fer amb els ordinadors allò que no es pot fer o allò que sembla impossible; “Tots els adolescents són hackers”, afirma. Els de la meva generació recordareu quan la tecnologia més avançada de casa era el telèfon. Tots n’havíem desmuntat l’auricular, provat de marcar sense el dial i alguns havíem aconseguit trucar de franc des d’una cabina telefònica jugant amb tons, polsos i marcatges creatius diversos. Són famoses les històries d’Steve Jobs i Steve Wozniak, els fundadors d’Apple, hackejant cabines de telèfons per a fer trucades internacionals (en una ocasió van despertar el Papa de Roma).
I com a tots, quan es va connectar per primer cop des de casa a internet li van faltar hores per viure aquesta segona vida virtual que òbviament treia de les hores de son. Capbussant-se per internet va trobar hacks per a videojocs, codis secrets i el famós “God mode” de Doom (armes infinites i vides infinites).
Preocupat per un holocaust nuclear —tots n’estàvem en temps de Reagan—, va anar a buscar informació al web del Laboratori Nacional Los Alamos, un centre de recerca nuclear, on hi va trobar tot tipus de documentació pública. Simplement canviant la ruta de la URL al navegador es va adonar que podia accedir a tota una sèrie d’arxius classificats que no estaven protegits. Va avisar per correu i per telefon a Los Alamos i ningú no va fer-li massa cas fins al cap d’un mes en que un senyor el va trucar per dir-li que ja estava arreglat i si volia feina quan complís els 18 anys.
El 2001, Snowden, com la resta del món, va quedar en estat de xoc pels atacs a les Torres Bessones i el Pentàgon i va decidir ajudar el seu país en la lluita contra el terror. Una ordre presidencial de George W. Bush, la Patriot Act, va fer que de sobte els serveis d’intel·ligència dels EUA necessitéssin literalment un exèrcit de hackers patriotes disposats a donar-ho tot pel seu país, i el jove Edward, fill de militar i descendent directe dels pelegrins del Mayflower, n’era un. Explica que el va sorprendre quan el van seleccionar tot i no tenir experiència ni cap títol oficial, requeriments indispensables fins llavors, per entrar a treballar en una agència de seguretat. De fet, en varis moments del llibre explica com de poc eficient era la ciberseguretat de l’NSA comparada amb les seves tècniques de cibervigilància.
Va ser en estudiar el sistema de cibervigilància al que el govern xinès sotmetia la seva població que, en paraules seves, es va veure “reflectit al mirall”. Explica que poc a poc es va anar adonant que el que feia Xina, els EUA també ho feien però a escala global. La justificació que “nosaltres som els bons”, que li havia funcionat des del 2001, ja no li servia. Black Mirror encara no existia i Snowden ja s’hi veia reflectit, en un mirall que ell havia ajudat a construir.
Recordo que aquells anys jo treballava a San Francisco, i amb mi en Sean, un arquitecte de la informació de Boston que feia d’assessor al Pentàgon. Sovint m’explicava de les reunions que hi feia i de com els militars demanaven als enginyers un sistema capaç de capturar tota la informació que circulava per internet, emmagatzemar-la i extreure’n finalment intel·ligència. M’imaginava la sala d’operacions del film de Kubrick “Dr. Strangelove” i rèiem amb els deliris dels militars mentre ens dèiem que allò era impossible; que no entenien el que era Internet. Com en tantes altres ocasions, la tecnologia i la naturalesa humana em traurien la raó.
"Es comença hackejant rellotges als sis anys i s’acaba hackejant la democràcia als 29 seguint la màxima de la tecnologia: si es pot fer es farà"
Quan el 5 de juny del 2013 vaig llegir al Guardian les primeres informacions de les filtracions d’Snowden em van venir al cap totes les converses amb el Sean i la sala de “Dr. Strangelove”. Es veu que sí que era possible. Els detalls dels 10.000 documents que l’informador havia filtrat a diversos diaris de tot el món, demostraven l’existència, entre altres, dels programes PRISM, que permetia l’accés a comptes de Yahoo i de Google sota ordre judicial, i del totpoderós XKeyscore, un sistema global de vigilància i recollida massiva de dades utilitzat per l’NSA. Snowden en diu: “Des de la meva taula podia monitorar qui volia, des del teu comptable fins a un jutge fins al President, només em calia el seu correu personal”. El seu testimoni de quan espiava un professor d’universitat sospitós per haver demanat feina a Iran, amb el seu fill a la falda mirant la càmera de l’ordinador, és escruixidor.
No sé quant hi ha de cert i quant de Tom Clancy en el llibre però el cert és que està molt ben escrit. La part del final segur que és certa perquè sabem que ara viu a Moscou i la seva revelació inicial pública va ser filmada per la Laura Poitras i es pot veure al magnífic documental Citizenfour. Menció especial pels darrers capítols, quan explica com va aconseguir treure la informació del túnel secret de la NSA on treballava a Hawaii. Ho fa amb tot luxe de detalls, tècniques, programes i aplicacions que sempre us poden anar bé si van mal dades.
Es comença hackejant rellotges als sis anys i s’acaba hackejant la democràcia als 29 seguint la màxima de la tecnologia: si es pot fer es farà, i segurament algú ja ho ha fet, segurament algú que està jugant amb el món en “God mode” com nosaltres jugàvem al Doom.