El Twittànic

Si mai heu tingut un blog ja sabeu què costa mantenir el ritme i la qualitat de les publicacions. Els més joves potser ja no els recordeu però abans que hi hagués xarxes socials hi havia blogs, espais de llibertat on un autor escrivia el que li donava la gana i es comunicava amb els seus lectors via els comentaris que li deixaven. Recordo haver creat i mantingut diferents blogs al llarg dels anys (el primer al 1998) i també recordo la mandra infinita de publicar-hi apunts un cop passada la novetat.

Devia ser al voltant del 2004 que per poder compatibilitzar el desig d’explicar històries amb el de la mandra a algú se li va acudir el concepte dels “asides” (al marge) o “miniposts” (miniapunts); apunts amb textos molt breus al blog amb un enllaç o una imatge que destacaven entre els apunts més llargs. Quan un blogaire decidia afegir miniapunts al blog era qüestió de setmanes que els minapunts conquerissin el blog i es convertís en un Twitter abans de Twitter. Per això quan al 2007 l’ocellet començava a volar amb el nom de Twittr vam ser legió els que empesos per la mandra vam passar a la nova plataforma. Twittr era el Nirvana de la publicació: curt, sense obligacions i molt més interactiu. I a sobre era mòbil (enviant SMS a un número de Gran Bretanya amb el Nokia). En aquella època els seus creadors l’anomenaven plataforma de mini-blogging, definició de la que després renegarien.

"Sense les tecnologies de la informació i la comunicació no hi hauria Viquipèdia, Uber, Twitter ni YouPorn, però tampoc el ressorgir del creacionisme, del terraplanisme i de les epidèmies pel moviment anti-vacunes"

Els tuits tenen una cosa que els miniapunts no tenien: el sucre. Cada cop que algú ens fa un retuit, un m’agrada, una menció o ens respon a un tuit al cervell s’activen els mateixos mecanismes de gratificació instantània de quan mengem llaminadures. I d’aquí plora la criatura.

Dimarts es trobaven al TED el seu director Chris Anderson, la responsable d’actualitat Whitney Pennington Rodgers i el cofundador i president de Twitter Jack Dorsey per fer un Quo Vadis Twitter. La conversa, que va ser de tot menys amable, es pot resumir en dos titulars ben contundents: “Estem tots en aquest fantàstic viatge amb vostè a bord del Twitànic” i “Què costa treure els nazis de Twitter?”. Chris Anderson no es va mossegar la llengua mentre Jack Dorsey tirava pilotes fora com podia. Sense concretar massa parlava dels èxits dels seus algorismes d’aprenentatge màquina a l’hora de detectar assetjament i discursos d’odi. Segons Dorsey el 38% dels tuits abusius són detectats pels algorismes que els passen als humans per tal que els revisin. Fa un any era el 0%. Tot i que progressa adequadament però no n’hi ha prou; segons un estudi d’Amnistia Internacional basat en intel·ligència artificial, cada 30 segons una dona rep un tuit abusiu, cada 10 segons si la dona no és blanca.

Paradoxalment, la tecnologia que ens havia d’unir a tots és la mateixa que ens segmenta, ens etiqueta i acaba tancant-nos en la nostra bombolla; la que havia de servir per difondre informació i coneixement és la mateixa que difon desinformació i fake news. Sense les tecnologies de la informació i la comunicació no hi hauria Viquipèdia, Uber, Twitter ni YouPorn, però tampoc no hi hauria un ressorgir del creacionisme, del terraplanisme i de les epidèmies de xarampió fruit del moviment anti-vacunes.

Per casualitats de la vida, diumenge passat vaig tornar a veure Titanic, la història d’una colla de gent rica encantada d’haver-se conegut que ignorava que el vaixell anava rumb cap a un iceberg, i la d’una tripulació plenament conscient que tenien un problema que no podien resoldre; canviem Titanic per les xarxes socials i tripulació per Silicon Valley i ja tindríem el Twittànic de Chris Anderson. I nosaltres encantats d’haver-nos conegut.