Des d’avui i fins el 4 de setembre es pot experimentar al Palau Robert de Barcelona l’exposició Nova Pantalla, dedicada a l’ecosistema del videojoc de Catalunya.
He tingut l’ocasió de passejar-m’hi acompanyat dels seus comissaris, els periodistes especialitzats en videojocs Joan Galí, Albert Garcia i Marc Angrill, i de xerrar amb ells.
El videojoc és cultura?
JG: Nosaltres des de bon principi vam tenir molt clar que el tractament que faríem del videojoc no seria de mer producte, sinó que seria el d’una cosa com pot ser un llibre o una pel·lícula. Jo crec que al llarg del recorregut de l’exposició queda clar que el videojoc transcendeix la categoria de producte.
Un videojoc està integrat per l’obra de múltiples creatius: il·lustradors, animadors, guionistes, programadors… A banda, el videojoc ja fa temps que parla un llenguatge propi. Com a artefacte cultural i com a potencial artefacte artístic hem volgut que al llarg de tot el recorregut tingués aquest tractament. Crec que el visitant ho percebrà.
Vista l’exposició, crec que queda clar que és així. Enllaça amb la primera part on mostreu tots els oficis que intervenen en la creació d’un videojoc, que no necessàriament són coneguts pel gran públic. Sovint ni pels jugadors habituals.
JG: Amb la part d’oficis volíem evidenciar que un videojoc és un conglomerat compost de gent amb perfils molt diferents. En aquesta primera sala el visitant podrà fer-se una idea dels principals perfils tot i que no hi són tots (no hi ha la gent de màrqueting perquè no és exclusiu dels videojocs). Els visitants hi podran conèixer el què fa un animador, un dissenyador visual o bé un dissenyador de so entre d’altres. Mica en mica, al llarg de l’exposició, veurà com aquestes peces van integrant-se fins a formar un videojoc.
Galí: "Hem volgut que els visitants puguin aproximar-se i “tocar” els videojocs de formes divertides i curioses. Sempre ho he pensat com un mini Museu de la Ciència"
MA: Crec que és interessant explicar que hem aïllat la contribució de cadascun d’aquests artesans, diguéssim, de manera que es pugui valorar la seva feina per separat. La intenció és que els visitants es fixin en elements individuals del videojoc —el so, la il·lustració, l’animació— que normalment no valorem perquè no ho veiem.
És una indústria poc coneguda i ens ha agradat explicar aquests elements del videojoc alhora que explicàvem cada ofici.
M’agrada molt aquesta dissecció del videojoc i de la manera que ho mostreu a l’exposició: veus la programació sense haver de programar, l’animació de manera interactiva amb el teu propi cos…
AG: Hem volgut que els visitants puguin aproximar-se i “tocar” els videojocs de formes divertides i curioses. Sempre ho he pensat com un mini —salvant totes les distàncies— Museu de la Ciència. El fet de tenir una petita experiència —de petit m’encantava anar al Museu de la Ciència— creiem que és important: les pantalles tàctils, el mapping on es projecta un joc de plataformes en una superfície 3D…
MA: Hem volgut fugir dels plafons plens de text i dels vídeos, que hauria estat allò fàcil.
AG: Hi ha una part creativa a l’hora de materialitzar aquestes experiències, perquè, a veure com expliques l’animació? Ho hem resolt amb un Kinect, una càmera que t’enregistra el cos i amb tres segons has entès com funciona. Evidentment que és molt més complexe, però ho has entès amb una experiència amb el teu propi cos.
MA: I ho fem amb un maniquí, sense textures, perquè et fixis en l’animació i no en l’objecte.
JG: Des del principi ja vam dir que era un absurd que una exposició sobre videojocs, una de les formes de cultura més interactives que hi ha, no poguessis jugar una mica.
Queda clar el videojoc com a artefacte cultural, com a creació col·lectiva i també els diferents oficis que hi intervenen. Voldria que em parléssiu des del punt de vista d’indústria… xifres, impacte, i de per què és important per Catalunya aquest sector
AG: Els darrers anys hi ha hagut un creixement sostingut del videojoc a Catalunya. Les xifres d’empreses, de produccions i de professionals van pujant. I a la base de tot hi ha la formació. Curiosament, a Catalunya hi ha molta oferta en formació en videojocs i això acaba repercutint en l’interès de les empreses a establir-se aquí.
A nivell de dades concretes al voltant de 150 empreses a Catalunya i 3.381 professionals es dediquen als videojocs. Són xifres que ballen —fins i tot dins l’exposició mateixa— perquè depèn de si hi inclous els estudis més petits, que no estan constituïts com a empreses; llavors la xifra puja fins a 200.
Angrill: "El Candy Crush el fa King aquí a Barcelona. Molta gent que hi juga, i que no es consideren gamers, ho desconeixen del tot.
No és fàcil determinar-la amb precisió, perquè alguns fa anys que no estan fent res, però està al voltant de les 150.
El Gris, que és un dels videojocs més importants desenvolupats a Catalunya, ha estat un èxit internacional que ha rebut premis com els de Game Awards. També la gent descobrirà a l’exposició que les escenes de lluita de la popular franquícia Assassin’s Creed d’Ubisoft estan fetes a Barcelona, i és una de les parts més importants del joc.
MA: I el Candy Crush el fa King aquí a Barcelona. Molta gent que hi juga, i que no es consideren gamers, ho desconeixen del tot.
Si preguntes a molta gent que juga habitualment a Candy Crush al metro et diran que no són jugadors i en canvi estan jugant cada dos per tres a jocs de mòbil. El Paraulògic mateix és un videojoc, molt senzill però videojoc al cap i a la fi. Molta gent no es reconeix com a jugadora però en són. De fet jugar és intrínsec, no als éssers humans només sinó a tots els animals.
Els comissaris Joan Galí, Marc Angrill i Albert Garcia. | Cedida
De fet juguem per aprendre.
MA: Sí, no és només que alguns ens agradi jugar, és que tots ho necessitem.
JG: Pel que fa a les dades m’agradaria afegir que ens hem basat en el que és el document mare de la Generalitat El llibre blanc del videojoc a Catalunya 2021, que és d’on prenem la major part de les referències pel que fa a dades. Encara no està publicat però hi hem tingut accés.
Mencioneu sovint que a l’exposició hi ha coses que sorprenen els visitants, heu esmentat l’Assassin’s Creed, el Candy Crush, me’n podeu dir algunes sense fer massa spoilers?
AG: Agradarà molt a la comunitat de jugadors el fet de veure’s reflectida a l’exposició. No només hi ha els desenvolupadors sinó que al final també hi ha la part de comunitat on la gent s’hi pot sentir identificada.
El fet d’estar caminant pel Passeig de Gràcia i que només pujant al Palau Robert et trobis dins d’un videojoc crec que sorprèn bastant; havies baixat a passejar i no sabies que acabaries dins l’Assassin’s Creed.
Jo sabia que hi havia una sala immersiva on entraves dins d’un videojoc, però tot i saber-ho m’ha impactat.
MA: També hi ha un detall en què t’has fixat: és en el videojoc del Picanyol.
AG: Tothom hi pot trobar un detall sorprenent. Fins i tot aquells experts que es pensin que ja ho saben tot del món dels videojocs —és impossible saber-ho tot— se sorprendran en algun moment i descobriran coses noves.
Intentem trencar els tòpics i els estereotips que arrossega la indústria. Perquè la gent que no té interès en el videojoc vingui és vital trencar-los; ho hem procurat fer en l’estètica de l’exposició, en els jocs que hem triat i en el to.
"L’exposició pretén que la població de Catalunya conegui el videojoc que es fa aquí, perquè hi doni suport també, especialment si estan en català"
MA: Els jocs que hem triat no són l’estètica estereotípica, no són Fortnite, no són jocs ultraviolents. No hi ha una estètica única sinó que hi ha una pluralitat.
Ja per acabar, m’agradaria saber en què som forts a Catalunya.
AG: Un terreny on som molt potents és en el videojoc mòbil; ha atret moltes empreses multinacionals. Per exemple, Social Point, una empresa d’aquí és comprada per Take Two (els de Grand Theft Auto, per entendre’ns). O bé King, o la multinacional Scopely, que també s’ha establert a Barcelona. Tencent va comprar la catalana Novorama i Blizzard va comprar la també catalana Digital Legends.
Al final de l’exposició hi ha una pantalla interactiva amb un índex filtrable de totes les empreses i estudis de videojocs de Catalunya, amb la seva fitxa i un vídeo amb les seves produccions. Ho hem fet perquè malgrat no els podem encabir a tots en l’espai físic de l’exposició hi siguin. Es poden filtrar per plataforma, tipus de joc, públic, una eina molt útil de consulta.
L’exposició pretén que la població de Catalunya conegui el videojoc que es fa aquí, perquè hi doni suport també, especialment si estan en català. Tinc l’esperança que vingui gent que vulgui conèixer aquesta indústria, els oficis que hi ha al darrere i les produccions que en surten. Que es posin a buscar a l’índex interactiu, per exemple, “tots els jocs mòbils familiars” i que li pugui servir per introduir-se en el món dels videojocs començant pels videojocs catalans.
JG: Pel que fa a les fortaleses crec que és interessant destacar que a Catalunya hi ha tota la cadena: una base de jugadors molt grossa, opcions on formar-te i a més hi ha empreses. El fet que hi hagi tota la cadena fa que es retroalimenti. No és només que hi hagi 150 empreses, és tot un ecosistema interrelacionat que va creixent.
MA: Quan hi ha moltes empreses fan un esdeveniment com l’IndieDevDay, que amb 5 edicions no para de créixer, surten premis, associacions com Gaming.cat… això és una rara avis, no és gaire habitual que hi hagi una associació d’aficionats al videojoc que fa esdeveniments, premis, diades, que ha participat a La Marató de TV3. Hi ha tot una comunitat que és important que també sigui a l’exposició.
JG: Una comunitat catalana i en català molt activa i molt ben organitzada.
MA: I que està creixent molt des de fa tres anys i ara ha fet eclosió, per això ara era el moment de fer Nova Pantalla.
I què ens falta?
MA: Hi ha moltíssima mortalitat de les empreses, perquè la majoria són desenvolupadors independents; crec que vora el 50% després del seu primer projecte, tanquen perquè no es poden mantenir. Moltes traves administratives, problemes, tampoc no tenen en molts casos visió empresarial; estan pensant només a fer el joc que volen i llavors es troben que no el poden comercialitzar com voldrien.
Garcia: "A l’Estat espanyol, la presència femenina al sector està al 20-25%. És una xifra que ha anat creixent però que és clarament insuficient. No és un fenomen exclusiu de Catalunya, és un problema global"
Falta aquest punt de saber fer els videojocs comercials, convertir-los en projectes viables. Potser val més la pena passar primer per alguna feina a compte d’altri per agafar més experiència, tot i que hi ha casos d’èxit en sentit contrari no sol ser el més habitual.
Al llibre blanc mateix surt que ens falten distribuïdores pròpies, no haver de dependre de distribuïdores de fora o autopublicar, i facilitar el màxim possible la creació d’empreses.
Hi ha també el tema de la paritat, estem per sota la mitjana europea.
AG: Quant a jugadores està més equilibrat en l'àmbit europeu amb una proporció de jugadors lleugerament superior. Pel que fa a professionals, a l’Estat espanyol, la presència femenina està al 20-25%. És una xifra que ha anat creixent però que és clarament insuficient. No és un fenomen exclusiu de Catalunya, és un problema global.
M’agradaria parlar de futur, n’heu parlat una mica, entenc que hem de créixer per la part empresarial, que la creativa ja la tenim coberta.
MA: De les universitats a l’empresa sempre hi ha aquest abisme a l’hora de traspassar el coneixement i la creativitat en una cosa viable des d’un punt de vista empresarial. Sovint hi ha aquesta manca de pensament més de màrqueting, que està molt mal vist en la nostra societat, no ens agrada però és el que ens fa falta. Estaria bé que hi hagués uns premis oficials de videojocs tipus els Gaudí, però encara està tot una mica verd.
Alguna cosa que hi vulgueu afegir?
MA: Crec que hauràs de retallar
AG: Posa un enllaç a Lúdica.cat, que és la seva [de l’MA] web.
MA: Sí, no ho he dit, però és un mitjà relativament nou, té tres anys, fruit d’aquesta comunitat al voltant dels videojocs de Catalunya.
JG: Jo faria incís en que és interactiva, immersiva i que es pot tocar tot.