‘I can’t breathe’ i el cost de la impunitat

Profundament proamericà, per valors, història i llibertat. Per a mi, el millor país del món. I no vaig entendre de què anava allò. Setembre del 2000. Sóc a Nova York, a punt de començar el meu MBA. Es fa una sessió amb tots els nous estudiants i es parla del racisme als Estats Units i com, per exemple, molts veïns veten vendes de pisos a ciutadans negres en “edificis cooperatius” (co-ops) on viuen per por a que baixi el valor del seu propi pis.

Em quedo glaçat. Vull agafar el micro i dir que estic molt sorprès, que no entenc que els Estats Units, el país de les llibertats i que m’ha acollit, encara permeti això. Però no ho faig, per vergonya de parlar en públic (quins temps!) i, també, perquè em costa de creure-ho.

Visc dos anys a Nova York i veig poc d’això. És clar. El racisme és poc explícit per a la gent com jo, que vivim en una bombolla on aquests problemes només apareixen, de tant en tant, a la premsa. I la ciutat és molt segura, gràcies a l’alcalde Giuliani, del qual molts lloen la seva mà dura contra el crim, i uns pocs, silenciats pels mitjans, denuncien l’abús de la seva policia per fer complir un mandat (amb molta agressivitat si cal) de tenir uns carrers més segurs.

"En aquella època, el racisme és poc explícit per a la gent com jo, que vivim en una bombolla on aquests problemes només apareixen, de tant en tant, a la premsa"

I és clar, no hi ha mòbils que poden gravar-ho tot ni xarxes socials per fer-ne difusió. Tampoc dels abusos policials.

Si es tracta de dades, és evident. Ser negre als Estats Units multiplica les possibilitats de ser a la presó o a l’atur, de tenir coronavirus, o que la policia et mati. El documental 13th de Netflix (sobre la masiva encarcelació de ciutadans negres en presons americanes) explica molt bé aquest racisme estructural i incompatible amb una societat que vol ser justa i lliure. Però ha calgut un (nou) vídeo de violència policial, I can’t breathe, per tornar a demostrar la cruesa de la discriminació i de la policia cap els ciutadans negres i que la reacció sigui massiva i contundent. I dic nou perquè de vídeos així n’hi ha molts, i de fet Eric Garner va utilitzar les mateixes paraules el 2014 abans de morir. I la impunitat continua. I la sorpresa en tot cas seria perquè aquesta reacció no l’hem vist abans.

Aquest escrit responia a la petició d’explicar l’impacte econòmic del que està passant. I hi he pensat, però la meva contrapregunta seria és quin és el preu d’una vida humana, o el de la dignitat, o el de la justícia.

O dit d’altra forma, algú podria preguntar quin és el cost econòmic dels disturbis que estem veient aquests dies. Però quin és el cost de la violència que hem viscut fins ara, tots aquests anys, per part d’aquells que tenen el monopoli de la força? Quin cost ha tingut la violació sistemàtica de drets bàsics d’una part substancial de la societat nord americana (i no només als ciutadans afroamericans)? Amb l’afegit moral que la violència d’estat és molt més greu. Quin és el cost de la seva impunitat?

"Quin cost ha tingut la violació sistemàtica de drets bàsics d’una part substancial de la societat nord americana (i no només als ciutadans afroamericans)?"

Es crida “no justice, no peace”. I molt diuen “sobretot peace!”. Però la intensitat de la seva reclamació de pau hauria de ser almenys la mateixa que la de justícia, perquè sense justícia, si volem tornar a la qüestió econòmica, el país no progressarà de forma equitativa. I el benestar és això, que millori la situació de tothom. I sense justícia la violència d’estat queda impune. I sense justícia no hi ha llibertat.

Els Estats Units té problemes greus de racisme, desigualtat, i més. Però admiro la resposta que estem veient. Dels que surten al carrer. Però també dels líders polítics i empreses (de tot tipus) que condemnen públicament el racisme i la violència policial. I ho fan sense haver de demanar perdó per uns disturbis que òbviament no comparteixen. I amb una policia que, tot i els abusos, de vegades també demana perdó, tot i que el corporativisme dels seus sindicats és una de les principals barreres per a que es reformi.

Obama recordava fa uns dies, a propòsit de les protestes, que ‘això és l’origen dels Estats Units, més conegut com la revolució americana’. I he pensat que, quan això ens passa a nosaltres, aquí mirem el dit mentre allà miren la lluna. O aquí mirem la lluna quan es tracta dels Estats Units, Hong Kong o Hongria, i el dit quan es tracta de Catalunya o Espanya. I el doble discurs de criticar el que passa allà i tancar els ulls amb el que passa aquí. Com quan la Unió Europea critica l’ús excessiu de la força policial als Estats Units i no va dir res després de l’1-O, o quan es denuncia el racisme d’allà mentre es mantenen oberts els CIEs (centre d’internament d’estrangers) aquí.

I sort de les càmeres i les xarxes. De vegades no és suficient per fer justícia (la violència policial de l’1-O en són un exemple), però tot el món ho veu, i són motor de canvi.

I sovint penso com devien ser les coses llavors, quan la policia se sentia encara més impune, i quan algú deia que l’havien pegat es donava per bona la versió policial de forma acrítica. Quin error. Quin gran error. Quants “I can’t breathe”, també en euskera, català o castellà, han quedat impunes. 

I si volem parlar d’economia, d’acord. Però el problema no és quant costen aquests desordres públics. La qüestió és quin és el cost de la seva impunitat, la de la policia i la de l’Estat. I que sense justícia no hi pot haver pau.