Creus que jo ho puc fer?

Avui faig una reflexió amb la qual em sento directament interpel·lada. I és amb aquest exercici de presa de consciència que faig la primera passa per combatre aquest sentiment que massa sovint em fa un mal servei. Em refereixo a l’anomenada popularment com a síndrome de la impostora. Per què tantes dones posem en dubte el nostre talent? Per què menystenim les nostres capacitats en lloc de treure’n pit i posar-les en valor? Per què ens autosabotegem pensant que no podem aconseguir allò que creiem que no mereixem?

Si bé és cert que els homes també poden patir la síndrome de l’impostor, s’acostuma a manifestar de forma molt més generalitzada en les dones. La manca de referents femenins és en gran manera un dels factors que provoca que moltes dones, amb un currículum i una trajectòria brillant, considerem que els nostres èxits són conseqüència de factors com la sort o l’atzar i no pas per les nostres habilitats. 

Un tret comú en totes aquestes dones és el perfeccionisme. Treballem i ens preparem intensament i amb un alt grau d’implicació, però malauradament mai ens sentim prou preparades i evitem el protagonisme pel temor o la inseguretat, enfront un possible judici de tercers. I d’aquesta manera, moltes vegades ens autodescartem i deixem d'ocupar esferes que ens podrien correspondre. Tot aquest escenari té molt a veure amb el que s’espera de les dones en la societat actual. Vivim i hem viscut moltes generacions sota el sistema patriarcal, segles de supremacia masculina que ha invisibilitzat i ocultat el paper de les dones en la història. Fem-nos, si no, dues senzilles preguntes: s’exigeix ​​el mateix grau de perfecció en el rendiment en homes i dones?, es promou una major competitivitat entre dones que entre homes? 

"Moltes vegades ens autodescartem i deixem d'ocupar esferes que ens podrien correspondre"

L’autoboicot i la síndrome de la impostora, en realitat, no són tares individuals o algun tipus de patologia, sinó el resultat predictible de la manera com se’ns ha educat. Des de ben petites se’ns requereix el perfeccionisme, que siguem unes superwoman, unes “totterreny”: la dona perfecta, la mare perfecta, la filla perfecta, la professional perfecta… I això ens pressiona i fa que assumim un grau d’autoexigència superior. Moltes dones, massa dones diria jo, hem comprat aquesta idea que hem d’arribar a tot. Però això és impossible. I pel camí ens hi deixem la salut mental, la salut física o totes dues alhora.

Moltes dones d’èxit d’avui i d’àmbits molt diversos han admès públicament que patien i pateixen la síndrome de la impostora. Puc citar el cas, per exemple, de la cantant Jennifer López, de les actrius Meryl Streep, Emma Watson o Natalie Portman, o fins i tot de la Michelle Obama, l’Angela Merkel o la Sheryl Sandberg, directora d’operacions de Facebook. En la síndrome de la impostora hi ha una gran part de baixa autoestima i d’autocrítica permanent: donat que no ens valorem, estem contínuament intentant superar les expectatives que pensem que la resta de persones tenen de nosaltres i, per tant, ens exigim un nivell de perfeccionisme extremadament alt.

"Estimem els nostres defectes i virtuts amb tolerància i empatia, però també amb una capacitat de millora sana i mesurada"

Ni l’estatus ni la professió ni la formació són elements determinants o desencadenants d’aquest comportament. La podem patir totes, sigui quin sigui el nostre origen, raça, edat o religió. Però, com combatre aquest biaix de gènere en l’autopercepció? Tot i que no és senzill, és important treballar i enfocar-nos a identificar i reduir aquestes creences que ens limiten i ens generen malestar. Petits canvis en la nostra vida quotidiana que ens permetin avançar. Comencem per trencar aquesta dependència respecte de les opinions dels altres, guanyem objectivitat a l'hora de valorar-nos a nosaltres mateixes, aprenguem a reconèixer i apreciar les mateixes competències i coneixements però també les limitacions, i acceptem i agraïm els elogis i compliments de tercers. En definitiva, estimem els nostres defectes i virtuts amb tolerància i empatia, però també amb una capacitat de millora sana i mesurada. Totes nosaltres, sense excepció, tenim qualitats que ens fan úniques i excepcionals. I aquest és el missatge que hem d’interioritzar i transmetre arreu sense complexos. 

Afortunadament, avui comptem amb grans i diversos projectes liderats per talent femení. I aquesta és una tendència que, lluny d’aturar-se, irromprà en força els pròxims anys. Fomentem, doncs, l’empoderament des de la infantesa, a casa, a les escoles, a la feina. Assegurem-nos de valorar i premiar el treball del nostre equip, proporcionem un feedback actiu, garantim una comunicació interna eficaç, fomentem la motivació laboral i proporcionem plans de formació adaptats a les necessitats i aptituds de cadascun dels nostres col·laboradors. Perquè també és la mateixa societat, les administracions i les institucions qui tenen la clau d’aquest canvi.