Barcelona i la indústria dels festivals musicals

El fet digital i l’arribada dels serveis d’streaming ha modificat radicalment el negoci de la música. Els artistes ja no guanyen gairebé res per la venda de la seva obra en suport físic (vinils o cd’s), i guanyen més aviat poc pels drets a les plataformes (com ara youtube o spotify), així que s’han vist abocats a sortir de gira més que mai donant peu a un ampli circuit de festivals i actuacions en directe.

"El fet digital i l’arribada dels serveis d’streaming ha modificat radicalment el negoci de la música"

La indústria musical té l’expectativa de créixer un 5% a tot el món els pròxims cinc anys, mentre que en el mateix període el segment específic de la música en directe espera un creixement del 15%. Tres vegades més. Sales i concerts de música en directe n’hi ha molts, però específicament festivals de música només a Espanya ja n’hi ha 870, que junts mouen uns 3,5 milions d’espectadors. És a dir, els festivals de música mouen gairebé tants espectadors presencials com tots els partits de tots els equips de la primera divisió de La Liga de futbol espanyol, amb la diferència que la música en directe creix cada any en espectadors (i La Liga no) i a més a més ho fa en el segment jove i especialment dones (que La Liga tampoc). La música en directe a Espanya ha crescut un 10% anual cadascun dels darrers cinc anys, i el 2017 va facturar 270 milions d’euros. El mateix 2017 la música en directe als Estats Units va facturar 10.000 milions de dòlars, així que encara queda molt camp per córrer. Un negoci llaminer.

Barcelona és una àrea de referència al sector. Tenim un reguitzell de petits festivals ben interessants com ara Vida, Jardins de Pedralbes, Cap Roig o Porta Ferrada, però pel damunt de tot destaquen els tres grans vaixells del sector: Primavera Sound, Sónar i Cruïlla, arrelats en el calendari, dotats d’una estructura professional estable i capaços cadascun d’ells de vendre més de 100.000 entrades. Primavera ha posat focus en la música indie, Sónar en la música electrònica i l’exploració del que hi ha entre ciència, art i tecnologia, i Cruïlla posa l’accent en l’experiència conreant preferentment el públic local, al que vol conèixer i atendre amb un festival amable que combina música i valors.

"Els festivals de música mouen gairebé tants espectadors presencials com tots els partits de tots els equips de la primera divisió de La Liga"

Però la indústria de la música és poderosa i en aquest segment hi ha molta expectativa de creixement, així que s’han començat a moure fils a escala global. Multinacionals com Live Nation estan executant un procés d’integració vertical mundial, i d’una banda compren els drets per gestionar les gires dels principals artistes, de l’altra estan comprant les principals empreses tiqueteres de cada país (les que gestionen la venda de les entrades) i finalment estan comprant festivals de música a tot el món. Ells tenen els artistes, ells venen les entrades, i ells tenen els festivals on es faran els concerts. Si el teu festival pertany al grup, tindràs fàcil accés als millors artistes i a les plataformes de gestió de vendes de tiquet. L’alternativa és anar per lliure, sol i petit, però costa molt lluitar contra les economies d’escala i poder de negociació d’un grup així. Ara mateix s’estan configurant dos, potser tres, grans grups mundials d’aquesta mena. Si hi ets pots competir, si no hi ets és molt difícil. És com tenir un gran supermercat a un carrer de Barcelona, un i només un, i mirar de competir en preus, catàleg i condicions amb Bon Preu, Carrefour i Caprabo alhora, tots al mateix carrer que tu. No podràs.

Live Nation promou o organitza 30.000 esdeveniments cada any, que convoquen uns 60 milions d’assistents. De promig, cada 16 minuts comença un event en directe organitzat per Live Nation. Aquest 2019, en el que va d’any les accions de Live Nation han pujat un 45%, un 20% només des de juny. És en aquest context que hem de llegir les notícies de l’estiu passat anunciant que grups internacionals havien accedit al capital i propietat de Primavera Sound, Sónar o Doctor Music. L’únic que encara aguanta independent és el Festival Cruïlla, i si vol continuar sent un festival ambiciós no hauria de trigar gaire a decidir quina de les moltes ofertes que té li sembla més interessant per continuar jugant a primera divisió. Lamentablement, a Barcelona no hem sabut llegir gens res de tot això. Ens hem dedicat a criticar el Sónar per haver acceptat capital d’un fons d’inversió (què fàcil és opinar i criticar quan no coneixes el negoci). I l’administració dóna símptomes de no haver entès res i no ha ajudat gens. L’estiu passat, quan tot el sector estava patint aquests moviments, la ciutat es va dedicar a llogar els seus espais municipals (Sant Jordi, Velòdrom...) a aquests grans operadors internacionals per tal que programessin estrelles mundials en les mateixes dates que els festivals de casa: Beyoncé, Jay Z, Bruno Mars... tots operats per un d’aquests grups multinacionals, varen actuar a Barcelona entre les dates del Primavera i el Cruïlla, debilitant encara més la posició dels nostres festivals en un moment estratègic. El missatge era clar: “si fossis meu, haguessin tocat al teu festival. Si no, competirem amb tu a casa teva i a les mateixes dates. Ves-t'ho pensant”. L’Ajuntament, segurament ignorant de tot, ajudant als grans grups internacionals a pressionar i contraprogramar els festivals de casa. Algú dirà que els nostres festivals reben subvencions, però a d’altres ciutats d’Espanya i Europa aquestes subvencions són 4, 10 i 15 vegades més grans. I competeixen amb nosaltres.

"A Barcelona no hem sabut llegir gens res de tot això. Ens hem dedicat a criticar el Sónar per haver acceptat capital d’un fons d’inversió (què fàcil és opinar i criticar quan no coneixes el negoci)"

Ara una vaga ha estat a punt d’emportar-se pel davant la 26a edició del Sónar. Una vaga originada en un problema laboral entre Fira de Barcelona i 60 treballadors que defensaven un dret legítim però que ningú va saber gestionar. Al final si Sónar es cancel·lava o no (afectant a més de 100.000 visitants de 60 països) es va decidir vint-i-quatre hores abans a la ruleta russa d’un jutjat. Cap gestor es va animar a resoldre-ho abans, quan aquest mateix any es va decidir expulsar Uber i Cabify de la ciutat per satisfer els taxistes que posaven en risc el Mobile World Congress.

Barcelona era una ciutat de referència al mercat europeu dels festivals de música, una indústria en clara tendència de creixement. Els tres grans festivals estaven creats i dirigits per gent de casa, i no els hem volgut ni sabut ajudar. Doctor Music ha cancel·lat, Primavera ha patit un any fluix, Sónar ha estat maltractat i amenaçat com mai i costa entendre perquè no es plantegen seriosament instal·lar-se a Berlín o qualsevol de les ciutats que sí els ha declarat amor. I el Cruïlla és probablement la joia de la corona: l’únic que encara queda lliure, i el que disposa d’un sistema de gestió de públics que cap altra festival d’Europa té. La tecnologia de gestió del Cruïlla és pròpia i única, i tothom la desitja perquè permetria tenir un centre unificat de comandament capaç de gestionar desenes i potser centenars de festivals.

John Hoffman i la GSMA volen repensar el seu congrés de mòbils, i després de mirar per tot el món han decidit fer una aliança amb Sónar per imaginar el futur dels congressos. Cruïlla podria aconseguir que Barcelona fos la seu des d’on algun d’aquests grans grups gestioni tots els seus festivals. No estaria malament que els nostres governs ajudessin una mica.