Necessitem nous lideratges

Per tal que un grup d’humans puguin viure junts i en societat cal establir tot un seguit de mecanismes de coordinació que acostumen a derivar en què alguns dels seus individus assumeixen unes tasques i unes responsabilitats en defensa dels interessos de tot el grup o almenys d’una part. A mesura que les nostres societats s’han anat tornant més complexes aquestes responsabilitats s’han anat especialitzant més i hem necessitat més individus ocupats en quelcom que va més enllà del seu interès individual. Uns vetllant pels drets dels treballadors i altres per les necessitats dels empresaris, uns vetllant pel benestar dels animals i altres pel medi ambient, uns pel dret universal a rebre assistència mèdica i altres per combatre el frau fiscal. Diferents causes i diferents necessitats que ens han portat a dotar-nos d’allò que anomenem institucions, és a dir, organismes des d’on coordinar allò que considerem d’interès públic. Des d’un govern fins a una associació veïnal, des de les cambres de comerç fins als sindicats, des d’una associació de malalts fins a un gremi.

"Diferents causes i necessitats ens han portat a dotar-nos d’institucions per coordinar allò d’interès públic. Des d’un govern fins a una associació veïnal, des de les cambres de comerç fins als sindicats, des d’una associació de malalts fins a un gremi"

Esdevenir la persona que lidera una d’aquestes institucions és una responsabilitat, però també és un honor. Atorga un rol de protagonista dins la nostra societat, assenyala com a rellevants a certes persones, les converteix en referents i sovint les dota amb certa capacitat de prendre decisions, importants doncs afectaran molts recursos i a moltes persones. És a dir, les institucions atorguen poder. Liderar una institució et fa poderós i per tant no acostuma a ser senzill assolir la posició. Normalment cal una certa trajectòria, ser reconegut pels iguals, respectat per una majoria, i també estar disposat a acceptar la responsabilitat. Accedir al poder no és fàcil, però el preocupant és que tot sembla indicar que tampoc deu ser fàcil deixar aquestes posicions, vist com els costa a alguns deixar els càrrecs de poder que en el seu moment se’ls va confiar.

S’han escrit moltes anàlisis i reflexions sobre el que ha passat a les darreres eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, i hi ha un cert consens en dir que qui les ha guanyat han estat els independentistes, que han aconseguit conquerir una plaça on no se’ls esperava i per tant de manera imprevista, amb adjectius com ara conquesta, revolta, sorpresa, cop de mà, i similars. Però podria haver-hi una altra lectura, si més no complementària: qui ha guanyat la Cambra de Comerç no són els independentistes sinó els nous. Potser el que hi ha hagut a la Cambra ha estat un relleu generacional.

Quan una institució queda ocupada per una generació que s’hi perllonga durant dècades, sovint l'única manera de substituir-los és fent-los fora a empentes doncs tenen tendència a dilatar els terminis i complicar l’accés a noves alternatives, siguin o no independentistes, siguin o no liberals, siguin el que siguin. Les alternatives queden esmorteïdes bé per la burocràcia, bé pels calendaris, bé pel desgast, o pel que sigui, i les úniques que acaben tenint veritables possibilitats de discutir el poder són les agosarades que s’hi enfronten, esdevenen incòmodes, saben actuar de pressa i si cal perden les formes.

Potser qui ha guanyat a la Cambra de Comerç no ha estat l’opció més independentista, sinó l’opció més disposada a fer-hi canvis sense importar-li massa què en pensi l’actual poder, i sense perdre ni un minut en parlar-hi o mirar de fer-se entendre. El canvi més radical i menys pactista.

"Potser qui ha guanyat a la Cambra de Comerç no ha estat l’opció més independentista, sinó l’opció més disposada a fer-hi canvis sense importar-li massa què en pensi l’actual poder, i sense perdre ni un minut en parlar-hi o mirar de fer-se entendre. El canvi més radical i menys pactista"

Contra un lideratge fort i consolidat potser només s’hi pot enfrontar un lideratge jove i irreverent. Potser tot plegat no té només a veure amb l’independentisme, sinó amb unes institucions controlades pels mateixos lideratges des de fa dècades, opaques i aparentment poc disposades realment a obrir debats successoris. Si repassem les principals institucions del nostre país, tant públiques com privades, en trobarem més d’una amb el mateix lideratge des de fa 15 i 20 anys. Aquestes seran, doncs, les més vulnerables a aquesta mena de reconquestes. Ha estat la Cambra i aviat podria ser Pimec. Altres com Foment o el Cercle d’Economia semblarien en menys risc doncs tenen més rotació al seu capdavant, potser més als noms que a la ideologia, però cada persona aporta unes coses i en canvia unes altres. El risc sembla més alt en aquells llocs on la persona no ha canviat en dècades. Persones valuoses, persones capaces, persones admirables... però es fa estrany que encara es pensin que són els millors possibles, o que la resta de possibles encara és pitjor.

Necessitem lideratges forts, però també necessitem lideratges joves. Hi ha una generació que ocupa posicions des de fa dècades i que ara nega la posició a gent de la mateixa edat que tenien ells en accedir-hi. Independentistes, dones, ecologistes... cada cop hi ha més col·lectius amb causes prou fortes per considerar l’opció d’anar a empentes per assolir els canvis que creuen necessaris. Potser a la Cambra no ha guanyat l’opció més independentista, sinó l’opció més disposada a anar a totes.