Glifossat, un recurs controvertit

A les darreres dècades ens hem acostumat a veure camps no llaurats, plens de rostolls des de la sega fins a la sembra de la nova campanya. Són camps treballats amb la tècnica del no laboreig o d’agricultura de conservació. Les avantatges d’aquest mètode de treball poden tenir una doble lectura. En clau econòmica es simplifiquen els treballs al no haver de llaurar, amb una evident reducció de costos (malgrat el cost de l'herbicida) en combustible, en desgast de maquinària i, sobretot, en hores de treball; el conreu és més resistent a la sequera i en general s’obté més producció amb una major productivitat del treball.

En clau mediambiental, les avantatges també són destacables, provoca menys erosió del sòl amb una millor conservació de la seva estructura, facilita que el sòl actuï com a embornal de carboni, de tal manera que juntament amb el menor consum de combustible suposa l’emissió de menys gasos d’efecte hivernacle. L’aplicació d’aquesta tècnica ha estat possible a partir de la utilització de l’herbicida glifossat. Aquest producte, desenvolupat per Monsanto i comercialitzat des de 1974, (amb patent caducada des de l’any 2000) és un herbicida no selectiu, molt eficaç en la tasca de desherbatge, però sense comprometre la germinació òptima de la llavor, la qual es sembra a continuació. En relació a la salut humana es considera de baixa toxicitat. Amb aquestes característiques el glifossat no té rival i ha esdevingut l’herbicida més venut al món.

"El glifossat no té rival i ha esdevingut l’herbicida més venut al món" 

Tanmateix, malgrat la baixa toxicitat del producte en relació a la seva eficàcia, s’ha pogut demostrar l’existència de residus en diferents sistemes naturals i en les persones. Front a aquesta constatació els estudis realitzats per l'Autoritat Europea sobre Sanitat dels Aliments (EFSA) han considerat que el glifosat no surt dels límits d’acceptabilitat per la salut, consideració però que ha estat relativitzada per la OMS (Organització Mundial de la Salut) al situar-lo com a producte a vigilar per la seva possible relació amb el càncer. 

Però l’autorització del glifossat a la Unió Europea venç aquest desembre. Arribats a aquest punt Europa ha de decidir si es renova l’autorització o si s’accepta una pròrroga més o menys llarga, tenint en compte que avui no hi ha una alternativa a les funcionalitats d’aquest herbicida. En tant, avançant-se a qualsevol decisió, moltes ciutats europees ja l’han prohibit per a ús en els jardins.

La introducció del glifossat va suposar una certa revolució en l’agricultura extensiva, ja que va obrir les portes a l’agricultura de conservació amb un conjunt d’avantatges ja exposades que cal, tanmateix, contraposar als riscos hipotètics. El debat, però, s’ha polititzat en excés enfrontant a posicions des del món de les ideologies amb interessos econòmics evidents.

"Europa no pot renunciar a la seva responsabilitat en l’alimentació mundial" 

Des de les organitzacions agràries han posat el crit al cel davant de la possibilitat de la prohibició. A més dels arguments ja exposats, expressen el temor a competència desigual des d’altres països que no tinguin la prohibició. En sentit oposat cal ser conscients que el risc zero no existeix i que cal posar sobre la taula tots els arguments per poder donar una resposta adequada i proporcionada a la criticitat dels condicionants de la decisió. En relació a això no es pot menystenir el fet que, a manca d’alternatives, la prohibició afectarà d’alguna manera al volum de producció europea i a les actuacions en la lluita contra el canvi climàtic.

En qualsevol cas, Europa no pot renunciar a la seva responsabilitat en l’alimentació mundial com tampoc a que aquesta es produeixi en condicions sostenibles i garants de la salut humana. El tema es complex atesa la convergència de vectors contradictoris.