David Ricardo (1772-1823) va ser un economista britànic que va establir les bases teòriques del comerç internacional. Bases que han constituït el fonament de la globalització tal com l’hem conegut fins ara. Per a Ricardo, si volíem produir sucre, el millor és que ho féssim al Carib; mentre que si volíem fabricar tèxtils, era més eficient fer-ho a Londres. En el primer cas, tindríem un avantatge comparatiu pel clima idoni; en el segon, al Londres del segle XIX hi trobaríem mà d’obra capaç de treballar disciplinadament llargues hores als telers. En ambdós casos s’arribaria a l’òptim de producció i es generarien excedents que es podrien intercanviar. Els territoris, doncs, tenen avantatges comparatius per desenvolupar activitats productives. Avantatges que, tradicionalment, s’han guiat per l’existència de matèries primeres, condicions naturals avantatjoses o pel millor cost de la producció.
Aquest és el paradigma que ha guiat la globalització fins ara: l’externalització de les cadenes productives en base al baix cost. Però moltes coses han passat en poc temps. Grans concentracions de talent estan emergint arreu del món, aglutinades per criteris no estrictament de cost, sinó de ciència, tecnologia i innovació. Segons el Global Innovation Index 2021, una dotzena de superclústers innovadors han emergit molt ràpidament a l'Àsia (Tòquio, Shenzhen-Hong Kong, Seül, Pequín, Osaka, Xangai, Nanjing, Daejeon, Hangzhou, Taipei, Wuhan, Xian i Chengdu). Desafiant el coneixement clàssic en clústers (que consideràvem concentracions geogràfiques d’empreses i agents relacionats, d’evolució lenta, i pacient especialització derivada de raons històriques), aquests superclústers han passat en molts pocs anys de la irrellevància al desenvolupament de producte propi i, finalment, a la concentració d’activitats tecnològiques i científiques. Del low cost a l’alta tecnologia a la velocitat de la llum. Àsia, avui, és un continent d’outperformers, amb economies gasela que muten ràpidament de ser subjectes passius del vell model de globalització low cost, a ser líders en la nova globalització de superclústers innovadors.
Si la vella globalització anava d'externalitzar cadenes de subministrament en raó del seu cost, la nova anirà de desenvolupar clústers integrats d'R+D
La covid-19 ens ha deixat grans lliçons. Hem trobat a faltar indústries sofisticades en els nostres territoris (tèxtils avançats, biotecnologia, impressió 3D...). Ara, ens n’adonem, a més, que no tenim capacitat productiva de semiconductors o de bateries elèctriques. Sobre un mapa, quin és el millor lloc per produir vacunes, xips, softwares avançats o bateries? El cost queda en segon lloc: guanyaran aquells territoris que ofereixin la millor combinació de capacitat innovadora, proximitat als mercats sofisticats i complicitat institucional. En el mapa de les noves necessitats -i de la nova geopolítica- qualsevol territori pot aspirar a ubicar aquestes activitats. Només depèn d’un recurs que està equidistribuït: el talent humà. Talent emprenedor, executiu, científic i institucional.
Si la vella globalització anava d’externalitzar cadenes de subministrament en raó del seu cost, en la nova la força directora serà la capacitat d’atreure activitats innovadores en base al talent, la tecnologia i la qualitat dels territoris. La nova globalització anirà de desenvolupar clústers integrats d’R+D i capacitat productiva avançada en la proximitat als mercats sofisticats. De la gestió de la supply chain (cadena de subministrament), al desenvolupament de superclústers (SC), intensius en R+D. Ja ho estem veient a Àsia.
Joe Biden s’ha adonat d’aquest canvi de paradigma i ha llançat el major paquet de reformes estructurals de l’economia americana des dels anys 30 del passat segle. Un nou New Deal orientat a crear les bases d’aquesta economia de l’R+D. Ni més ni menys que 325.000 milions de dòlars per a recerca i innovació, en el marc d’un paquet d’estímuls de 2,3 bilions. “És el pla d’inversions d’una generació, diferent a tot el que hem fet des de la construcció de la xarxa d’autopistes interestatal o la carrera espacial”. D'aquests, 50.000 milions aniran a la National Science Foundation, prioritzant la recerca en camps en els quals el lideratge americà està amenaçat (semiconductors, biotecnologia, computació, etc); 40.000 milions més actualitzaran les infraestructures de recerca; 15.000 milions aniran destinats a 200 centres d’excel·lència i incubadores; i més de 100.000 milions prepararan les infraestructures necessàries per al vehicle elèctric.
El 'Bidenomics' arriba quan la Xina assoleix l'esforç màxim en R+D de la història i un creixement explosiu postpandèmia, mentre que a Europa li tremolen les cames per la seva debilitat tecnològica
L’anomenat Bidenomics arriba en el moment en què la Xina assoleix el seu màxim històric en esforç en R+D (378.000 milions) i quan aquest país experimenta un creixement explosiu postpandèmia (18,3% el primer trimestre del 2021). A Europa, li tremolen les cames per la descoordinació en la vacunació i per la constatació de la seva debilitat tecnològica. Les quatre primeres ministres d’Estònia, Finlàndia, Dinamarca i Alemanya (Kaja Kallas, Sanna Marin, Mette Frederiksen i Angela Merkel) van enviar recentment una carta conjunta a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, instant-la a prendre mesures urgents per garantir la sobirania tecnològica europea en un món en profunda i accelerada transformació digital i productiva. Els fons Next Generation són, precisament, per a això.
Estem en l’albada d’una nova tecnoglobalització. Temps apassionants per a la innovació. Esperem estar a l’alçada.