Els darrers dies s’ha parlat bastant de la immigració. No pas la il·legal. Comença a estar acceptat que aquesta darrera requereix un tractament que, d’una manera o altra, acaba en repatriació. Parlo de la immigració requerida per tal de cobrir les necessitats laborals dels països que la reclamen.
Sobre aquesta immigració caldria parlar-ne molt i molt. En primer lloc, caldria analitzar si els països tenen necessitat de créixer en aquells sectors que no són necessaris i que no aporten la riquesa necessària. Aquest és el cas de Catalunya que es dedica a crear llocs de treball que no són necessaris per al benestar del país. Algú dirà que no hi ha altra sortida. Els que això diuen els recomanaria girar la mirada al País Basc. I, en segon lloc, convindria analitzar si, en el futur, aquests llocs de treball són de llarg recorregut o ens succeirà allò que va tenir lloc arran de la Gran Recessió del 2007 quan es va haver de repatriar immigració que demandava atur.
"Per què Espanya diu que necessita immigració laboral si hi ha milers, o milions, de gent que hauria de treballar i no ho fa?"
Ara bé, posats en la situació que realment aquesta immigració sigui de veritat necessària per cobrir llocs de treball cal, abans que res, analitzar si els llocs oferts no poden ser coberts pel personal que ja resideix al país. I per saber això la millor eina que tenim a l’abast és la taxa d’atur que té un país. Escoltant les declaracions dels governants espanyols hom arriba a la conclusió que a Espanya no hi ha atur. Però no és així. A Espanya, segons les darreres dades de l’INE, tenim un 11,5% de gent aturada. O sigui, gent que hauria d’estar treballant. Bé, tècnicament s’accepta que el 5% d’atur és estructural o transitori -gent que està canviant de feina, gent que ha optat per, definitivament, no treballar, etc. Aleshores, la pregunta és immediata: per què Espanya diu que necessita immigració laboral si hi ha milers, o milions, de gent que hauria de treballar i no ho fa?
Això que pregunto no és demagògia. No estem davant la xerrameca de bar on sempre es dona la culpa als que governen. No senyor. Llegeixo a Bloomberg una notícia que reconforta -almenys a mi, ja que demostra que no m’he tornat boig i reclamo impossibles. Resulta que el govern del Canadà ha aturat, temporalment, l’entrada de mà d’obra immigrant. La raó? Doncs perquè la taxa d’atur allí ha superat el 6% i el govern federal estima que mentre hi hagi gent aturada, no té sentit cridar mà d’obra de fora.
"Quan aquesta situació té lloc -alt atur i demanda de mà d’obra immigrant- es dona el cas que patim a casa nostra"
No l’erro si dic que arribar a un 20% de llocs de treball ocupats per immigració laboral i mantenir un 11,5% d’atur, com tenim a Espanya, té un nom: corrupció. Perdó, en té dos: corrupció i mala gestió. Ningú agafa el bou per les banyes perquè a tots els està bé la laxitud en aquest afer. A sindicats i a organitzacions empresarials. Aquests, són els principals culpables d’aquesta incongruència que, insisteixo, llença un missatge clar: aquest és un país corrupte.
Quan aquesta situació té lloc -alt atur i demanda de mà d’obra immigrant- es dona el cas que patim a casa nostra: la immigració és utilitzada per abaixar salaris. I comença un cercle viciós on no es pot exigir massa a l’assalariat i no es pot pagar massa al que no compleix. I, vet aquí, on som nosaltres.
"La Unió Europa està molt a punt de prendre cartes en els afers d’immigració"
Sent realistes, els hauria de dir que el tema no té solució -no em cansaré de repetir que una mala classe política pot portar un país al desastre. Però també he d’apuntar que, em sembla, que la Unió Europa està molt a punt de prendre cartes en els afers d’immigració. Més tenint en compte que a l’espai Schengen no hi ha controls de fronteres. I que les estupideses d’uns acaben anant a parar als altres. A veure...