Ingenuïtat i masoquisme (un títol Jane Austen per al dèficit fiscal)

El principi d'ordinalitat significa que, després de repartir els fons fiscals entre comunitats autònomes (CCAA), no hauries de quedar en pitjor lloc que les CCAA subsidiades. Perquè, llavors, la sensació és que t'han assaltat. Des de sempre hem estat en aquesta situació i que aquest fet injust només sigui una notícia puntual ratifica el poder de l'imperi polític i jurídic de la manca d'equitat.

Certament, ni el principi d'ordinalitat ni el terme equitat formen part del text de la constitució espanyola, però això no obsta perquè ambdós conceptes no tinguin encaix ni correlació constitucional. Les constitucions dels estats, que es prediquen decents i avançats, se sotmeten a una lògica de principis del dret i de context polític-cultural que no poden prescindir de ser equitatius. En tota democràcia de qualitat, l'equitat de l'estat és obligada i matèria delicada per avaluar. A la constitució espanyola, aquests principis del dret hi són plenament presents, per més que es tinguin com palla de reblert. Doncs, el sobiranisme català, en el grau de poc o molt, ha de ser exigent en aquesta pressió. El dèficit fiscal no és una queixa "de rics" davant d'uns governs centrals generosament redistribuïdors. Més aviat és una injustícia profunda en nom d'una demagògia social, un autoritarisme polític i un maltractament a Catalunya.

Avui, el finançament arriba a ser més que el doble per habitant a les CCAA forals, o a Extremadura, que a Catalunya. Un estat decent s'esforçaria i admetria la pressió de la demanda d'equitat, la qual, en primera instància, parlaria de valors nominals de finançament, però en segona derivada hauria d'admetre el diferencial del cost de la vida entre CCAA, que explica un diferent esforç fiscal real. Allò plenament constitucional seria l'ordinalitat i allò inconstitucional és la manca d'equitat. Una veritat que cal, però, fer emergir.

Ni el principi d'ordinalitat ni el terme equitat formen part del text de constitució espanyola

El titular de l'escàndol anual sobre el dèficit fiscal és una molt insuficient denúncia del maltractament que ens procura l'estat. És, certament, un important símptoma, com ho és la febre en una malaltia, però no ens conformem si el metge només ens parla de febre. Cal més. L'empresari no pot fer de comptable cal que vagi més enllà, especialment quan les xifres són doloroses. El conseller de torn no pot fer solament de comptable, sobretot quan la resposta de l'estat és que ell practica "la igualdad de los españoles". Davant d'aquesta resposta simple, però paralitzant, ens cal demostrar la manca d'equitat, la seva injustícia. Altrament, quedar-nos en la queixa equival a ser ingenu i alhora masoquistes, o sigui gaudir estúpidament del dolor.

En conseqüència, molta gent pensa que només podem intentar separar-nos d'aquest estat, criticar el text constitucional i fer d'ell un baluard de la injustícia. Doncs és una errada. Perquè prescindir de la constitució i dels principis del dret ens deixa al mateix espai que aquells contra-vacunes que, en bloc, legitimen la medicina ortodoxa, però tota, tant aquella de bones pràctiques, com també aquella de males pràctiques. D'aquí que avui l'extrema dreta aparegui "constitucionalista".

La reclamació de l'equitat, o del principi d'ordinalitat, no és tampoc ni simple ni immediata, almenys en el nostre context. Podria ser un esforç factible de creació de relat, de discurs polític, jurídic i legal. Un únic discurs, però presentable a Catalunya endins, a les espanyes i al món. Un argument documentat que acusi de la manca d'equitat i que exigeixi resposta. Un treball només viable si l'audiència és àmplia i si l'emissor és solvent, no simplement acadèmic i polític, sinó revestit de presència social. En tenim les bases i esborranys, però mai no s'han enquadernat ni signat. És tota una feina pendent, per més que molta gent ho doni per història passada i superada. Doncs no, perquè novament ens quedem en la impotència de només posseir l'única arma de voler ser, la qual cosa és un salt al buit. Superar o esmenar un estat significa acorralar-lo a les cordes, fer-lo entrar en contradicció, exposar les seves vergonyes al món, etc., lluny del triomfalisme de somiar truites en plena derrota.

La constitució espanyola ha assolit una evolució positiva en alguns aspectes de llibertats personals, però es tanca sota forrellat en termes territorials. I el preu del tancament general es legitima amb l'obertura puntual. Catalunya va votar-la massivament en la confiança de la seva evolució positiva, que ha estat un engany, per involució. Tenim tota la legitimitat per a la denúncia de la deriva, sempre que ens ho prenguem seriosament i desfem el xantatge. Un estat que t'exclou és un argument més decisiu que la simple voluntat d'anar-se'n. En síntesi: el debat democràtic, la construcció d'argumentació, és una eina imprescindible de combat en la voluntat de ser.

La reivindicació d'un estat còmode és el pas previ per a justificar l'estat propi, en el cas que l'estat que ens ha estat donat ratifiqui que no vol ser compartit. L'esforç del camí perquè aquest estat present sigui just, és el mateix recorregut que cal per a separar-se'n, perquè, si ens n'anem, serà perquè ens fan fora. Fem judo, no boxa.

Tenim tota la legitimitat per a la denúncia de la deriva

I tampoc és que vulguem ser "diferents", com ens acusen, sinó més aviat tan iguals com tothom, certament des de la nostra comoditat i identitat (com tothom les seves). La qüestió no és patir el greuge, és construir-lo, fer-lo evident. No és plorar, és driblar el cop.