A propòsit de l’estat d’Israel

Les persones que han visitat Israel sovint queden impressionades de com els seus ciutadans s’ho han fet per obtenir riquesa d’una terra tan erma com és la d’aquell territori. He estat diversos cops a Israel i puc certificar que si algun poble de les pedres en treu pans, no som pas nosaltres. És Israel. La veritat és que, quan es va crear aquell estat, l’any 1948, els jueus que hi van anar eren gent formada intel·lectualment i professionalment. Diuen que el primer governant d’Israel, el senyor David Ben-Gurion, va posar molt l’accent en atraure els jueus asquenazites -aquells que procedien del centre d’Europa (de Renània cap a l’est)-. Ara seria titllat de racista respecte dels seus propis correligionaris, però ell deia que preferia els asquenazites abans que els jueus sefardites -els provinents de la diàspora de la Península Ibèrica del segle XV-. Deia Ben-Gurion que els asquenazites tenien una cultura de l’esforç i del treball més acusada. Potser no li faltava raó.

A la religió jueva cal agrair-li moltes coses. Encara que molts de nosaltres no siguem jueus i, per afegitó, agnòstics, hem de reconèixer que la cultura judeocristiana -la d’Occident, per fer-ho breu- ha conquerit el món per alguns fets objectius. I nosaltres en som els descendents. Les religions del món són una translació d’una manera de veure el món per aquells que la practiquen. Algunes religions han tingut més influència que d’altres. I en el model capitalista el judaisme i les seves branques, el cristianisme, han estat fonamentals.

"Les religions del món són una translació d’una manera de veure el món per aquells que la practiquen"

Entre altres coses, el judaisme va establir uns principis com ara els Deu Manaments, que s’han traslladat als codis legals de tot el món: no jurar en fals, la família com a nucli social, no matar, no robar o dret al descans. Un estil de vida. Però, a més a més, els jueus de l’antiguitat van establir un principi que els va causar grans maldecaps. Abans d’aquest principi la gent naixia i sabia que la seva vida consistiria a treballar per un altre (monarca o gran senyor) a canvi que aquest li donés menjar i prou. Una vida pròxima a la dels animals domèstics. La gent treballava i no esperava res més. El judaisme va establir un principi tant fonamental com revolucionari: l’home té dret a gaudir del fruit del seu treball. És a dir, que propugnava la fi del treball de franc per a un tercer.

Evidentment, aquest principi va portar al fet que el poble d’Israel fos foragitat permanentment d’allà on era -les grans civilitzacions es fonamentaven en el principi que la majoria treballava sense cobrar-. Probablement, aquest axioma ha creat la imatge del jueu interessat i creador de riquesa. A voltes sense escrúpols. Però el fet és que les comunitats jueves sempre han avançat i han estat creadores de riquesa en el nostre món capitalista. Quan hom visita Israel queda fascinat de com un territori, que no havia valgut res durant mil·lennis, és actualment una economia forta i resilient. Coberta de desgràcies per les relacions amb els veïns, com ara succeeix. La meva conclusió és que la creació de dos estats és inevitable i l’única solució. La concepció del món i de la creació de riquesa existent entre els jueus i el món àrab que l’envolta és absolutament divergent. Alguns diran que tots tenen un origen comú. Cert. Però la revolució del judaisme -sense el qual el capitalisme no s’entén- ja va crear tensions abans de Crist. I el problema continua...