Sempre he sigut de les que, davant d’un conflicte aliè entre dues o més persones, m’he sentit interpel·lada i he sentit la necessitat d’ajudar o col·laborar d’alguna manera, intentant posar pau o assenyalant la injustícia. No sempre m’ha sortit bé. De fet, no dic que estigui bé intervenir, són maneres de ser.
Recordo fa uns mesos quan, a les portes d’un autobús de la Ciutadella, a Barcelona, una noia plorava perquè un carterista li acabava de robar el mòbil. Un altre home tenia agafat el sospitós -bé, agafava la seva motxilla- perquè no escapés, abans de resoldre el conflicte. Molts miraven encuriosits, però no s’involucraven. Altres agafaven els seus telèfons per gravar l’escena. Pocs actuaven. A ningú li resultarà estranya aquesta escena.
Com no podia ser d’una altra manera, m’hi vaig involucrar. La noia va recuperar el seu mòbil. I a ell l’hauríem d’haver retingut fins que vingués la policia, malgrat que hores després de passar per comissaria segur que tornaria a estar a qualsevol altra línia d’autobús o metro, fent la seva jornada laboral com a lladre professional. El fet és que l’ambient es va anar escalfant, jo inclosa, que l’intentava alliçonar amb raonaments sobre la vida i sobre la desgràcia que anava repartint amb les seves accions, mentre, un pèl colèrica, li cridava “carterista” i “lladre”.
Òbviament no va servir de res. Tot el contrari. Es va produir un petit linxament i la violència va arribar a les mans de molts dels ciutadans que, de bon inici, no s’havien volgut involucrar. El vam haver de deixar anar, abans que la situació arribés a un punt de no retorn. El lladre, setmanes més tard, el vaig veure a diferents vídeos a les xarxes, de comptes de patrulles ciutadanes, que es dediquen a filmar els carteristes de diferents ciutats. És el seu estil de vida, i ni la tensió viscuda en aquell moment ni la llei que tenim -i que en teoria ens empara- el van fer canviar d’opinió.
"Ni la tensió viscuda en aquell moment ni la llei que tenim -i que en teoria ens empara- el van fer canviar d’opinió"
Setmanes més tard, a Rodalies, vaig viure una situació encara més violenta, amb ganivets pel mig, i amb un noi que va acabar amb un tall més llarg que un pam a un dels seus braços. Intervenir ja era més complicat. Només ho vaig fer per demanar que sortissin del vagó, que el meu fill de tres anys no havia de viure aquella escena. Ningú va dir res més. Òbviament, ficar-se al mig podia sortir molt car.
Mentre explico aquestes dues escenes -verídiques ambdues- a molts de vosaltres us hauran vingut unes quantes més al cap, viscudes per vosaltres o pel vostre entorn més proper. Especialment si viviu a Barcelona. És estadística: Barcelona lidera la llista de robatoris amb violència a Espanya.
Segons dades del Ministeri d’Interior, durant el primer trimestre del 2024 a Espanya es van registrar -o sigui denunciar- més de 15.000 robatoris amb violència, concentrats especialment a les capitals de comarques. Més dades: en el rànquing per províncies d’aquest mateix període, tampoc en sortim gens ben parats: segons una anàlisi de Datadicto, a Barcelona es van produir 900 robatoris amb violència per cada milió d’habitants, a Madrid 419, a Girona 361 i a València 347. A més, són els casos denunciats, no podem sumar-hi els no denunciats. No és d’estranyar que la inseguretat ciutadana sigui el principal problema que assenyalen els barcelonins als baròmetres municipals des del 2018. A aquest problema, el segueixen l’habitatge, la neteja i el turisme. Res nou.
🚓Durante el primer trimestre del año se registraron mas de 15.000 robos con violencia en nuestro país.
— Datadicto📊 (@datadicto_es) June 19, 2024
🔴Barcelona destaca en primera posición con mas de 900 robos por millón de habitantes, seguida de Madrid (419), Girona (361) y Valencia (347). pic.twitter.com/LervQ36oWO
De fet, segons dades de l’Eurostat, Barcelona s’ha convertit en la segona ciutat més perillosa d’Europa. La precedeix Brussel·les i la succeeix Melilla. En aquest cas tenen en compte els furts, els robatoris sense violència.
Després d’aquestes xifres, de l’horrible revetlla de Sant Joan que ha viscut Catalunya -que ha conclòs amb tres assassinats enmig del carrer- i de les vivències d’uns i altres del darrer any, són difícils d’entomar algunes declaracions que estan fent els portaveus dels cossos policials aquests dies. Com Toni Pérez Maldonado, coordinador de la Regió Policial Metropolitana de Barcelona dels Mossos d'Esquadra, que aquesta setmana al programa Bàsics de Betevé assegurava que no han “detectat un augment de la violència en l’oci ni en l’activitat delinqüencial”. De veritat? O que “no és habitual que un robatori acabi amb violència, passa quan de vegades la víctima es resisteix”. Quin és el missatge que es conclou d’aquestes declaracions? No us resistiu. No intervingueu. No ajudeu.
"Quin és el missatge que es conclou d’aquestes declaracions? No us resistiu. No intervingueu. No ajudeu"
Més enllà de què les xifres demostren que sí que hi ha un augment de la violència a Catalunya, especialment a les capitals de comarca, amb més furts, més robatoris amb violència i més abusos sexuals que l’any passat, i més enllà d’analitzar les causes polítiques, demogràfiques i socioeconòmiques que ens han portat fins aquí, voldria aturar-me en un dany col·lateral que està patint tota la ciutadania: l’efecte de viure en alerta permanent, tant en l’entorn físic com en el virtual. I això, la inseguretat ciutadana, té unes conseqüències en el nostre benestar mental, en la nostra percepció de la convivència i l’entorn social, i en el nostre paper en la societat. I no és quelcom superficial: les percepcions importen. De vegades tenen molta més influència que la mateixa realitat.
A aquestes conseqüències podem sumar-hi també els efectes que té la inseguretat ciutadana en l'economia: alguns directes, com la despesa judicial o en seguretat, però també hi ha molts d'indirectes, com l'empitjorament de la marca Barcelona o Catalunya per al potencial inversor estranger, els negocis que deixen d'obrir-se en una zona en concret... De fet, el Banc Interamericà de Desenvolupament va estimar l'any 2017 que el cost que suposa el crim a Llatinoamèrica representa el 3,6% del seu PIB. Està clar, però, que a l'altra banda de l'oceà la pel·lícula és ben diferent, i més greu.
També hi ha un preu que paguem tots: el de la desconfiança. Ho parlava fa unes setmanes amb l'economista Jordi Gual (president de CaixaBank entre el 2016 i 2021): "La confiança té un punt contagiós. Quan ens decebem pel trencament d'una confiança, podem deixar de confiar en altra gent. Es viralitza en positiu i en negatiu." Això passa a l'economia i passa al carrer. La mala acció d'algú pot arribar a trencar la nostra confiança en la societat, o en algú que s'assembli a ell: pel seu origen, la seva ideologia, la seva professió...
"Les percepcions importen; de vegades tenen molta més influència que la mateixa realitat"
Ja no és només que Barcelona sigui més insegura que fa uns anys, és que a més la percebem així: nosaltres i tots els turistes que ens visiten. I potser, fins i tot, la percebem més insegura del que és, gràcies a les xarxes socials i els seus algoritmes, que enceben encara més aquesta percepció. Engrossen la por i la nostra percepció del perill. Si hi sumem, a més, que només l’extrema dreta és qui ha abanderat el debat polític de la inseguretat ciutadana, amb grans tints xenòfobs i racistes, ens queda un panorama desolador, mancat d’esperança, de visió constructiva i que no ens deixa molta més alternativa que quedar-nos amb els braços plegats; observant la injustícia que viu el del costat, esperant que el següent no siguem nosaltres i plantejant-nos si, la propera vegada, potser no ens hi haurem de tornar a ficar al mig.