Google ens roba

“Internet és el futur”. És sempre el primer que dic quan algú em presenta com a expert en internet (sic). En la versió expert en xarxes socials tinc la de “les xarxes socials han vingut per quedar-s’hi”. Això que ara és una obvietat no ho era tant al 1994 quan anàvem a veure alguna gran empresa per convèncer-la que necessitava un web: “Tothom en tindrà i algun dia ho comparem tot per internet”. Recordo que veure una URL impresa en un anunci al bus era un gran triomf de “les noves tecnologies”; “tot serà digital algun dia”.

Un altre gran èxit del moment era “Tu que en saps, però Google com guanya diners?”. La veritat és que mai no ho vaig saber ben bé del cert més enllà de la pasta que els injectaven els fons d’inversió i els VC a l’època. Reconec que em vaig inventar més d’una explicació arcana que per alguna cosa sóc un expert. Recordo ben bé una conversa en aquest sentit l’any 1999 amb un empresari dels de la burgesia catalana, que amb voluntat d’invertir a Google, volia entendre’n l’algorisme per veure si així treia l’entrellat del model de negoci de l’empresa. Al màxim que vaig arribar va ser a enviar-li l’article original dels creadors de Google, Sergei Brin i Larry Page, on explicaven l’anatomia d’un cercador.

"El cost de tots els serveis que ens dóna Google —és descomunal— empal·lideix amb el valor del que n’obté de les dades del nostre comportament mentre les utilitzem"

Però tot allò ja és passat i avui fins i tot la portera del Núñez sap com es guanya la vida Google: amb les nostres dades (Google i uns quants més). Google no ens regala 15GB de Gmail, el millor correu; o l’Android, el sistema operatiu mòbil més popular; o el Google Maps, un sistema de cartografia que fins fa deu anys només era a l’abast d’organitzacions estatals; o YouTube, la televisió global per a la generació autotune; o el Google Translate; o qualsevol dels altres 210 productes que ens ofereix (en són més que els que menciona la pàgina oficial de serveis de Google). El cost de tots els serveis que ens dóna Google —és descomunal— empal·lideix amb el valor del que n’obté de les dades del nostre comportament mentre les utilitzem, dades que ven a anunciants; el curiós negoci d’empaquetar els moments de molta gent i vendre’ls a tercers.

"Google, el curiós negoci d’empaquetar els moments de molta gent i vendre’ls a tercers"

Aquesta setmana, però, Google ha estat notícia per que es veu que a banda d’empaquetar els moments que gentilment els cedim, resulta que també empaqueta els moments de tercers sense llur permís. Si mai heu buscat la lletra d’una cançó a Google, haureu vist com el mateix navegador us la mostra a la pàgina de resultats sense que hàgiu de fer clic a cap enllaç per llegir-la. Aprofitar-se de la posició dominant per fer competència als webs de lletres de cançons ja és una cosa lletja, però si a més les lletres que mostres les agafes sense permís d’un tercer és encara pitjor. Això és el que feia temps que denunciava el popular lloc Genius.com, un web que a banda de mostrar les lletres de les cançons n’explica el perquè de les referències que hi surten (va especialment bé per als temes de hip-hop). Google ho havia negat sempre fins a aquesta setmana que Genius.com va demostrar que efectivament les lletres que mostrava Google eren les seves. Genius.com havia col·locat de feia temps una mena de marca d’aigua a les seves lletres amb apòstrofs verticals i inclinats que llegits en codi Morse feien RED HANDED (Us hem enxampat).

La companyia del buscador ha respost ràpid després de la vergonya planetària i ja ha comunicat al seu blog que a partir d’ara donarà crèdit als webs dels que tregui les lletres de les cançons. Si això ha servit perquè el món conegui Genius.com ja haurà valgut la pena.