L'impost sobre les emissions de CO2 dels vehicles

Aquests darrers dies s'ha sabut que, en el marc de la negociació pressupostària, el Govern català ha proposat implantar un impost sobre les emissions de CO2 dels vehicles. Aparentment, és una contrapartida a la negativa augmentar altres impostos, com l'IRPF, successions o patrimoni, i es preveu que aquesta nova figura impositiva recaptarà de l'ordre de 77 milions d'euros. Benvingut sigui qualsevol instrument que contribueixi a l'acord pressupostari que tant necessita el país. Amb tot i això, em sembla que cal fer unes precisions sobre l'oportunitat i la bondat d'aquest nou impost.

En primer lloc, i considerant totalment necessari el progressiu desplegament d'una fiscalitat ambiental, no sembla que la forma més adequada i coherent sigui anar inventant-se figures impositives cada dos per tres per fer quadrar els números del pressupost o per acontentar els socis parlamentaris. Des del Govern català ja s'han impulsat altres impostos similars -impost sobre l'energia nuclear, sobre les emissions dels avions- que, a banda del seu grau de bondat específica, donen més aviat la imatge a la població d'un calaix de sastre que emula la bóta de Sant Ferriol.

Perquè, i en segon lloc, a diferència de la resta d'impostos, la fiscalitat ambiental no aspira a recaptar el màxim, sinó el mínim. En la mesura que es graven consums, compres o activitats que es volen penalitzar per reduir-les o eliminar-les, l'èxit d'un impost ambiental es mesurarà no per l'import recaptat sinó pel nivell de disminució de la base imposable, és a dir, de l'impacte ambiental de les activitats gravades.

En tercer lloc, posats a gravar els vehicles, potser el CO2 no és el paràmetre més adequat. Evidentment que té un impacte en l'escalfament global que cal mitigar, però la urgència a les nostres ciutats i àrees metropolitanes és reduir la contaminació que afecta directament la salut de les persones. És a dir, principalment les emissions de micropartícules i d'òxids de nitrogen. A més, amb la penalització del CO2 es dóna un missatge poc intel·ligible, en la mesura que els vehicles dièsel n'emeten una mica menys que els de benzina –per això les mesures europees que Volkswagen i altres fabricants han procurat burlar- però, en canvi, generen molts més òxids de nitrogen i de micropartícules.

I una reflexió final. Els vehicles més contaminants són, per regla general, els més antics, que al seu torn són els que estan en les mans de tots aquells que fins ara no han tingut prou recursos per renovar-los. Des d'una òptica progressista, cal vigilar els efectes no desitjats de determinades decisions. En aquest cas, caldria articular una política d'incentius –fiscals i no fiscals- prou potent i duradora per no penalitzar en excés les persones amb menys recursos.

És cert que totes aquestes mesures i mancances fiscals no són més que el fruit de la situació excepcional que viu el país. Però tan aviat superem aquesta excepcionalitat i disposem de plena capacitat per implantar una fiscalitat ambiental pròpia, caldrà que repensem totes les mesures empreses fins ara i les complementem o corregim d'acord amb la finalitat última de la fiscalitat ambiental, que no és sinó incentivar els comportaments respectuosos amb el medi ambient.