El passat 27 de novembre de 2024 es va presentar a la Llotja de Mar un acord de la societat civil per a la reforma de les nostres administracions, reclamant als poders públics que n’impulsin la modernització, al qual s’hi han adherit més de 300 entitats. A aquests efectes, entre altres mesures, els urgeixen a professionalitzar la direcció pública, en entendre que escau limitar l’espai de la política a aquells càrrecs que la representen i reclamar capacitat i experiència manifesta a aquells qui ocupin alts càrrecs amb funcions directives i executives dins l’administració pública, i les entitats i empreses del sector públic.
Pocs dies abans, el dia 24 de novembre, el professor Carles Ramió era entrevistat per l’Ara, com a president de la comissió d'experts que ha posat en marxa el Govern per a la transformació de l'administració pública, el qual, en preguntar-li a què es referia quan deia directiu públic, va respondre que "a les subdireccions generals, que són llocs de lliure designació en què s’ha de ser funcionari, però el Govern pot discrecionalment i arbitràriament destituir i nomenar a qui li doni la gana. Per tant, hi ha una certa politització d’aquest àmbit".
Vistes la crida de la societat civil i les declaracions transcrites, és palès que un dels elements que caldrà concretar, és el perímetre i la naturalesa de llocs de treball de les administracions, que haurien de configurar la Direcció Pública Professional (DPP). I en aquest exercici, haurem d’actuar amb molta cura i responsabilitat si no volem trencar el joguet abans de posar-lo en funcionament.
Quan ens referim als llocs directius de qualsevol organització, s’entén que parlem de posicions professionals que se situen en el vèrtex de la piràmide organitzativa. Llocs ocupats per persones expertes que, d’entre altres comeses, tenen la capacitat i la responsabilitat de prendre decisions que afecten l’empresa, d’executar el seu pressupost, de dirigir i gestionar les persones que hi treballen, de contraure obligacions i subscriure compromisos davant de tercers, fent efectiu el mandat de qui els ha contractat. És així doncs que, com a tals, identifiquem les direccions generals, les direccions executives, les gerències, o les conselleres i els consellers delegats.
"Haurem d’actuar amb molta cura i responsabilitat si no volem trencar el joguet abans de posar-lo en funcionament"
La resta d’estructura que se subordina als llocs directius, està formada per comandaments, ordenats en diferents nivells jeràrquics, que no són directius, perquè cap d’ells té atribucions com les que acabem de descriure. En conseqüència, generarem una macrocefàlia exorbitant i gratuïta i desvirtuarem la professionalització de la direcció pública, si identifiquem com a llocs d’aquesta naturalesa, òrgans de les administracions públiques, com ara poden ser les subdireccions generals, que tenen com a factors que en defineixen l’empremta, el comandament estricte d’un grup de persones més o menys ampli, per executar funcions especialitzades, definides normativament, en un àmbit de l’activitat pública. El mateix passarà si incloem dins la DDP, llocs reservats a personal funcionari que exerceixen tasques de secretaria o d’intervenció en les administracions locals. Ensems convé recordar, que els funcionaris i funcionàries responen administrativament quan dels seus actes se’n pot derivar la comissió de faltes, mentre que un dels trets distintius de la DPP és que la seva, és una responsabilitat professional, vinculada a l’obtenció dels resultats previstos.
Hi ha força professionals que excel·leixen exercint funcions assessores, facultatives o de gestió en un camp específic, que alhora comanden equips humans per executar-les, sense que això impliqui que estem davant de perfils directius que lideren organitzacions. Ben segur que algunes d’aquestes persones disposen de prou habilitats i coneixements per postular-se com a directives, però això no vol dir que pel fet d’estar al capdavant -per exemple- d’Assessories Jurídiques, d’àrees o subdireccions de recursos humans o de gestió pressupostària a la Generalitat, al món local o a les universitats públiques, aquest comandament impliqui exercir el rol propi de la DPP, per bé que, en la línia que expressa el professor Ramió, seria assenyat prendre mesures per erradicar la discrecionalitat en la designació i el cessament de qui hagi de comandar aquests òrgans.
De la mateixa manera que la societat civil reclama que l’espai de la política es limiti a aquells càrrecs que la representen, escau defensar també que el perímetre de la direcció pública professional quedi restringit a les posicions organitzatives que reuneixin les característiques que la configuren, sense fer-la extensiva a llocs mancats d’aquests atributs.