La descentralització de Barcelona (2)

Per a superar la tendència a l’especialització de centralitat de la ciutat de Barcelona que muta la seva ànima de ciutat clàssica, proposem sis nous pols de descentralització i ampliació de la dimensió de Barcelona. Avui per avui, només n’existeixen dos en marxa: el gran eixampla de Sant Cugat davant l’AP7 i el Centre Direccional de Cerdanyola. El primer amb una força enorme, de gestió privada i el segon de gestió pública, amb una indefinició i un fracàs no dissimulat, almenys si fem balanç d’encerts respecte inversió i temps empleat. Només la seva veïna al nord de l’autopista, la Universitat Autònoma (UAB), senyala amb èxit la única experiència potent i reeixida de descentralització. Fou en època de la dictadura i mai més no repetida. Només el parc de Gallecs podria considerar-se en similars termes de gran singularitat regional.

Els sis pols serien:

• L’ampliació del Tecno-campus de Mataró. Es tractaria d’estirar el 22@ des del Poble Nou de Barcelona fins Mataró, com a localització de serveis punters.
• El segon, la ciutat aeroportuària al Prat. No l’espai de les instal·lacions de l’aeroport, sinó aquell desenvolupament urbà que aprofitaria el veïnatge de l’aeroport i la possible estació d’alta velocitat a la terminal T2. Un pol que seria de gestió estrictament catalana, no d’AENA, perquè no seria la pròpia terminal i perquè, a fi de comptes, és la metròpoli qui aporta la centralitat.
• El tercer pol seria l’entorn de la SEAT, a Martorell. Un espai trinxat, deixat a banda, sense govern ni ordenació, però amb un gran potencial que, per no comptar, ni té estació dels FGC que passen per davant.
• El quart pol serien les noves façanes econòmiques de Terrassa i Sabadell. Dues ciutats avui amagades darrera polígons industrials. Ambdues ofereixen un dèficit conjunt de més de 34.000 llocs de treball respecte els seus ciutadans amb ocupació, els quals treballen tots fora (atur a part), un greu dèficit. Les dues ciutats més protagonistes de la revolució industrial malviuen d’una manca de paper propi i de projecció regional.
• El cinquè pol seria Can Prat, a Mollet del Vallès. Un espai amb façana d’autopista i a peu de ferrocarril. Un lloc amb paral·lelismes de posició respecte Sant Cugat i Cerdanyola, només que a la banda oriental i aquí respecte la C33.
• I el sisè pol seria l’est del’estació de Granollers, com a nova seu universitària i d’empreses estratègiques que reequilibraria, vers el Vallès Oriental, una presència universitària i de centre direccional avui més decantada a la vessant occidental. Un lloc on, a part de seus d’estudi, podria contenir empreses i residències d’estudiants i empresaris en un mixt multiplicatiu.

Si la dimensió regional de Barcelona ha de rebre credibilitat, una prova fefaent seria l’organització d’aquestes polaritats amb una activa voluntat política. No seria aquesta una matèria de simple planificació territorial, sinó una decisió d’encarrilar projectes concrets, exactament projectes, que es allò que fa Barcelona sap fer des de fa anys.

La muralla excloent de l’AMB, la qual deixa fora cinc d’aquests nous pols

Ja fa molt temps que la regió grinyola de forma desmesurada degut a la concentració de tota novetat a l’interior de Barcelona, amb la centralització d’inversions, el monopoli dels consorcis amb presència de la Generalitat i la muralla excloent de l’AMB, la qual deixa fora seu cinc d’aquests nous pols, però conté els històrics de Cerdanyola i Sant Cugat.

Cada nou pol demana, per començar, un òrgan de govern i després, no abans, un pla director. Primer cal el client definit i operatiu i després una estratègia de creixement que podria ser pautada i gradual. Tot això demana reformes substancials respecte Rodalies, amb serveis més ràpids, per exemple amb semidirectes, per tal d’assolir una integració regional més coherent, que situï les capitals regionals a mitja hora de Barcelona, a tot estirar.

Per començar cal, però, la decisió del govern de la Generalitat que ho impulsi, amb una voluntat assumida per part de tots els seus departaments i que compti amb els agents locals, públics i privats i no solament amb una gestió centralitzada des del govern. Cal tornar a projectar accions, com les que en els anys seixanta van fer possible la UAB.

Barcelona concentra activitat i expulsa residents a ritme d’un quart de la població en un quart de segle

La mateixa ciutat de Barcelona hauria de ser la primera interessada en l’amplitud: avui concentra activitat i expulsa residents a ritme d’un quart de la població en un quart de segle, i aquesta dinàmica hauria de tenir sostre. Cal definir fins quin punt i fins quan serà excloent de la seva pròpia ciutadania si, al mateix temps, també margina la seva perifèria regional. La “modernitat” de la capital, entesa com a singularitat endògena, és malaltissa, a part que fa dual el país: cosmopolites versus locals, dinàmics contra perifèrics... Reaccionar no constituiria cap deferència, ni cap pèrdua, ni tant sols justícia, perquè esdevindria supervivència, però amb un remei que projectaria Barcelona i Catalunya en gran.

A la proposta dels sis pols regionals i hem d’afegir, en continuïtat i coherència, l’opció dels deu pols catalans que sorgirien en l’entorn de les noves estacions a construir en la xarxa d’alta velocitat, les quals organitzarien la Catalunya metropolitana de 7 milions a una hora de Barcelona, projecte ja explicat en altres articles.

Finalment, descentralitzar no voldria dir altra cosa que refer la relació entre capital i país sencer, començant per la seva rodalia immediata o regional, el país de 5 milions, en una suma molt més potent i a diverses escales, en la seqüència d’ordres de població: 1-3-5-7.