La descentralització de Barcelona

Caldria descentralitzar Barcelona? No totes les inicatives de centralitat i estratègiques poden succeir entre Montjuïc i les tres xemeneies del Besós, en una regió que hauria de ser més igualitària. Caldria superar la relació de centre dinàmic i perifèria de segon grau.

Algunes xifres significatives assenyalen la dimensió del problema: En els trenta anys que van del 1991 al 2021, Barcelona ha multiplicat per 3 el seu escreix de llocs de treball (llocs, respecte a ocupats residents) i per 1,44 el seu nombre total, en una població demogràfica i laboral de dimensió estable. Les altres capitals comarcals industrials històriques (Terrassa, Sabadell i Mataró) han perdut perfil com a seus d'activitat, mentre que les noves polaritats, com Granollers i, sobretot, Sant Cugat han passat a ser nous centres d'activitat. En aquests trenta anys (1991-2021), Barcelona ha incrementat un diferencial de més de 9.000 llocs de treball cada any, fins a assolir-ne un increment net de 280.000.

La mutació laboral de Barcelona i de les altres capitals regionals (1991 a 2021)

Tot i mantenir el gruix del nombre absolut de la seva població, Barcelona s’ha fet ciutat internacional, per desplaçament de la població local (d’origen barceloní, català o espanyol) substituïda per població estrangera. Si els nascuts a l’estranger eren el 5% l’any 2000, van assolir el 28% el 2021, amb la qual cosa els d’origen espanyol sumen el 72%, quan eren el 95% l’any 2000 i perden presència, per valors quasi idèntics, tant els d’origen català com els de la resta de l’estat.

L’increment de la immigració s’ha mantingut, només amb un punt de debilitat en els moments de crisi o pandèmia. En síntesi, el ritme mitjà de més de 9.000 nous llocs de treball per any, es correspon amb una expulsió de residents en una mitjana de més de 18.000 també per any. En una situació estable del total de la població, tot nou arribat en desplaça un de local. La recerca d’un habitatge millor per als residents se situa molt sovint enfora del municipi i, al mateix temps, l’habitatge interior s’encareix, per als locals i per als immigrants. El turisme massificat és percep notablement com a problema, mentre que l’expulsió de la ciutadania, no.

Barcelona expulsa població i concentra immigració de menys nivell laboral

La conversió de Barcelona en downtown, en hipercapital, expulsa població per una banda i concentra immigració de menys nivell laboral. Miquel Puig (La ciutat insatisfeta, 2023) ha calculat que de cada quatre immigrants tres alimenten el turisme i només un l’ecosistema innovador.

En xifres econòmiques de VAB, el Barcelonès, que suma el 30% de la població catalana, ha incorporat el 44% de l’increment de tot el VAB català entre 2006 i 2019, des de just abans de l’explosió de la bombolla immobiliària a just abans de la pandèmia. Aquest dinamisme amaga, però, peus de fang. En termes d’ocupació, no de població, el valor del VAB del Barcelonès és el més reduït de la resta d’espais regionals catalans, i ho és tan en conjunt, com en serveis i indústria, i només destaca en construcció. En contrast, l’entorn de la regió de Barcelona és l’espai més dinàmic, seguit de la resta de Catalunya (el més enllà de la regió capital) i els valors del conjunt de la regió superen just el Barcelonès, pel llast d’aquesta.

Aquestes dades assenyalen que aquella tendència descrita com a balearització afecta actualment el Barcelonès. Ens podem creure que la capital és un formiguer d'innovació amb nombroses empreses emergents, però la segregació radical entre el món industrial de la seva corona i un centre innovador no sembla cap bon equilibri.

Barcelona és un potent downtown, amb gòtic, modernisme i Eixample, això és, amb un potent escenari urbà que, tanmateix, destrueix la ciutat social. Formulem, doncs, que podria estar bé, des d'un punt de vista de la conservació d'un cert equilibri de ciutat clàssica, que es contraposés, a l'especialització en centre de ciutat global, una opció que aquesta potent seu d'activitat fos més compartida, que la ciutat s'obrís a la seva regió, amb l'objectiu que la capital continuï essent ciutat i no simple centre regional, tot mirant de superar una lògica actual més descaradament capitalista que social. Però, aquesta opció implicaria compartir centralitat amb la resta regional i del país, és a dir, créixer de manera diferent, sense perifèria.