La Llei 12/2023 pel Dret a l’Habitatge aprovada al Congrés el passat mes de maig ofereix la possibilitat de declarar com a àreatensada els municipis en què el pagament de la hipoteca o del lloguer superi el 30% de la renda disponible de les famílies o que els preus en compra o lloguer dels habitatges hagin incrementat, en els darrers cinc anys, un tres per cent per sobre de l’IPC. L’aprovació per part del MITMA d’aquesta declaració comportarà de forma immediata que els nous contractes de lloguer tinguin un topall de renda.
Als activistes pel dret a l’habitatge, aquesta mesura, que afecta únicament els contractes d’habitatge permanent, no els sembla suficient i pretenen també regular els contractes d’habitatge d’ús temporal que no queden sotmesos a cap topall de renda.
Els contractes de lloguer temporal responen a una necessitat real que es dona a les grans ciutats i que és conseqüència de la seva dinàmica econòmica. El cas de Barcelona és un clar exemple. Una ciutat universitària i amb reputats centres de formació superior, que compta amb centres hospitalaris de prestigi internacional, en la qual centenars d’empreses multinacionals i startups han instal·lat centres de desenvolupament de negoci, amb un sector turístic que aporta el 15% del PIB de la ciutat i amb una dinàmica de població, especialment la jove, amb un alt grau de mobilitat.
A Barcelona, el sector turístic aporta el 15% del PIB
En aquest entorn, els contractes de lloguer de cinc o set anys destinats a habitatge permanent i que estan gravats amb una clàusula de penalització en cas d’incompliment del seu termini no s’ajusten al que necessita una part important dels residents a Barcelona vinculats a les activitats econòmiques i la dinàmica de població que hem mencionat, especialment els que s’emmarquen en la categoria de població flotant.
En conseqüència, és nombrós el col·lectiu de població de la ciutat que necessita un habitatge temporal que els ofereixi flexibilitat d’ús. Aquesta flexibilitat passa per habitatges en ubicacions cèntriques que, en la majoria dels casos, estiguin moblats i amb contractes que no els lliguin a llarg termini.
Aquest tipus d’habitatge, per l’equipament de què necessita disposar, pel desgast en el seu ús i per l'alta rotació dels usuaris és més car de gestionar, però no únicament els perjudica l’increment dels costos de gestió. També la fiscalitat és superior, donat que no es beneficien de la reducció en els rendiments a l’IRPF del qual gaudeixen els contractes d’habitatge permanent. Això explica que el lloguer d’aquest tipus d’habitatge temporal sigui més car que el del permanent.
És nombrós el col·lectiu de població de la ciutat que necessita un habitatge temporal que els ofereixi flexibilitat d’ús
Regular els contractes de lloguer temporal com demanen els activistes de l’habitatge per forçar-los a convertir-se en permanents deixarà a la població flotant de Barcelona sense alternativa habitacional, alhora que molts propietaris especialitzats en aquest tipus d’arrendament poden decidir sortir del mercat de lloguer, fet que tensarà encara més l’oferta d’habitatge a la ciutat.
Sembla que els col·lectius pel dret a l’habitatge s’han autoassignat la potestat de decidir qui ha de llogar un habitatge, ignorant quina és la dinàmica natural de la ciutat, i decretar qui pot ser o no veí del municipi.
Si amb el seu activisme ja estan danyant el mercat de l’habitatge de lloguer tradicional, ara es proposen acabar amb el de temporada sense tenir en compte ni les conseqüències negatives sobre el mercat de l’habitatge, ni tampoc el perjudici que la falta d’habitatge temporal provocarà a l’activitat econòmica de la ciutat.