No és oficial, però sí oficiós. El govern espanyol –o, més ben dit, el grup parlamentari socialista de la mà de Junts i el PNB– introduirà “un impost que substitueixi el gravamen temporal” de les entitats i establiments de crèdit. La raó? La “diferència entre els tipus d'interès de les operacions de préstec i de la remuneració dels dipòsits, la càrrega fiscal efectiva del sector financer i altres motius adduïts en l'esmena” al Projecte de Llei per la qual s'estableix un Impost Complementari per a garantir un nivell mínim global d'imposició per als grups multinacionals i els grups nacionals de gran magnitud.
Aquest impost, que gravarà de manera directa “el marge d'interessos i comissions que obtinguin les entitats de crèdit”, incloses sucursals d'entitats estrangeres, i els establiments financers de crèdit derivat de la seva activitat a Espanya, tindrà un tipus impositiu progressiu (de l'1% a partir de 750 milions d'euros fins al 6% a partir dels 3.000 milions) i una vigència de tres “períodes impositius continus” (fins a l'exercici de 2026). Pretén que el sector contribueixi de manera més justa al sosteniment de les despeses públiques.
Els impostos (distorsionadors de mercat per definició) específics a un determinat sector poden justificar-se únicament quan es pretén reduir la seva activitat, en generar aquesta alguna externalitat negativa. Els impostos extraordinaris de 2022 van néixer com a resposta als beneficis extraordinaris, conseqüència de la crisi inflacionista i el consegüent augment dels tipus d'interès. Des de llavors, s'ha intentat crear una narrativa que sostingui un esforç fiscal extra del sector bancari. Res justifica avui aquesta cacera sobre la qual el Banc Central Europeu (BCE) ja es va manifestar en contra.
El nou impost a la banca ni tan sols grava els suposats beneficis extraordinaris
Irremeiablement -a causa de la poca preparació de qui competeixen aquestes responsabilitats- solen veure's propostes que ignoren, no sols els principis econòmics bàsics, sinó també la mateixa llei. La Llei General Tributària disposa que tot impost ha de gravar una manifestació de capacitat econòmica. És a dir, una propietat de béns, el consum de productes o l'obtenció de beneficis. No obstant això, el nou impost a la banca ni tan sols grava els suposats beneficis extraordinaris (que, com la resta, tributarien ja al 30% en l'IS) sinó, com ja hem comentat, el principal component dels ingressos: el marge d'interessos més comissions netes.
Les recomanacions desoïdes del Banc d'Espanya
Aquest fet, pot argumentar-se, donarà lloc a una doble imposició interna -contrària al citat principi tributari- reparable mitjançant una deducció en el ja existent IS. D'aquí les recomanacions del Banc d'Espanya, a la llum de les intencions de l'executiu central, de dissenyar un impost que permeti la deducció de les dotacions que reforcessin la posició de capital dels bancs espanyols.
Recomanació a la qual han fet cas omís. La proposta, de moment, només contempla la deducció del 25% de la quota final a pagar (quota líquida) de l’IS, a més d'una deducció extraordinària quan la rendibilitat de l'actiu total sigui inferior al 0,7%. En cap cas es permetrà la deducció de l'impost en l'IS o en l'Impost sobre la Renda de No Residents.
Esperar que aquesta mesura no tingui cap impacte en la quantitat dels diners en circulació -i el seu preu- és tan il·lús com criticar als bancs per traslladar el tipus d'interès del BCE als préstecs concedits en territori nacional. L'evidència empírica (Bosca et al, 2018) demostra que, per cada augment permanent dels impostos que pretengui incrementar la recaptació un 0,1% del PIB, donarà lloc a una disminució similar en la producció agregada, un increment de 10 punts percentuals els tipus d'interès en els crèdits i a una reducció de l'activitat bancària.
Un impost a la banca implicarà un mercat amb un crèdit més car i de més difícil accés, que afectarà el consum, alhora que minvarà el creixement de l'activitat, l'ocupació i la recaptació
No és d'estranyar, per tant, que els grups més vulnerables de la societat (joves, persones sense educació financera, petites empreses…) siguin els més perjudicats. És a dir, un impost a la banca implicarà un mercat amb un crèdit més car i de més difícil accés, que afectarà el consum, alhora que minvarà el creixement de l'activitat, l'ocupació i la recaptació.
És probable que calgui regular el sector financer. Incentivar l’arribada de competència als agents ja existents o fomentar unes millors condicions pels clients, sobretot en el cas de persones físiques amb recursos escassos -sempre, clar està, que les operacions a finançar tinguin sentit i siguin viables-. El que no serà en cap cas una solució és un impost que, finalment, serà repercutit en última instància a uns clients prou castigats.