Podria ser una idea per a una nova olimpíada, o simplement una excusa que aprofitaríem per desenvolupar un projecte a escala de país.
El canvi que va suposar Barcelona 92 avui només es podria fer a escala catalana, perquè qualsevol altra hipòtesi es quedaria curta. Ara significaria plantejar la metròpoli de set milions, la integració radical entre capital i país, la interrelació urbana multipolar de ciutats a una hora de la capital en alta velocitat, la Catalunya ferroviària, tota d'ample internacional, el mosaic de regions, el potencial interior, amb tota la complexitat patrimonial, cultural, de paisatges i d’història. Seria l’olimpíada de la Catalunya-ciutat.
Més que vendre-ho a un comitè olímpic, potser es tractaria de convèncer-nos a nosaltres mateixos de fer un salt en la voluntat concreta de ser. Si Barcelona 92 va aixecar friccions pel que significava de catalanitat reforçada, ara encara més. No caldria un estadi d’inauguració, sinó una dotzena, amb tots els esports repartits, perquè el medi és bàsicament la televisió (com succeeix al Tour de França, essencialment distribuït). La cita constituiria un nou paradigma de tracte no massificat i personalitzat per ciutats (small is beautiful, per big ja tenim Madrid). Significaria estimular altres contextos similars al món: metròpolis emergents, conjunts de petits estats (com els bàltics), grans regions (Andalusia) i no únicament les grans capitals dels grans estats, un model que potser ja no dona més de si.
Ara, el projecte hauria de ser ambiental, proproductiu i de coneixement distribuït, i socialment avançat; poc d'infraestructures i molt de contingut interurbà
En síntesi, almenys seria una excusa per a un projecte de país i per no quedar-nos en la metròpoli de tres milions, que es planteja com el pas següent a la ciutat global, ni tampoc a l’escala insuficient de cinc milions. Tots dos salts són molt curts i fan una Catalunya dual. Les feines a escometre van des de la regionalització del país fins a la millora puntual de les infraestructures, però, sobretot, caldria posar de relleu el potencial multipolar de les capitals, amb la creació de centres intermodals entre alta velocitat, ferrocarril convencional i autobús. Aquests quedarien completats per noves àrees centrals en activitat i residència, sobretot en les polaritats emergents, o en la reestructuració de les ja consolidades, que, tanmateix, canviarien d’escala. No hi va haver millor pla de ciutat que l’olimpíada del 92 i, 40 anys després, potser ens cal una excusa de millora general de país, visible i a curt termini, amb capacitat de mobilització. Ara, el projecte hauria de ser ambiental, proproductiu i de coneixement distribuït, i socialment avançat (habitatge, formació...). Poc d’infraestructures i molt de contingut interurbà, de recuperació del medi natural, de complementarietat Barcelona-país, de descentralització de la capital, i per superar d’una vegada el fetitxisme de la capital.
Barcelona 92: un exemple de projecte
L’olimpíada del 92 va significar pressió a l’Estat per complir la seva part (les Rondes, per exemple). També ara les exigències hi serien i no ens quedaríem curts. Va caldre una olimpíada per integrar la perifèria dels barris de Barcelona amb l’Eixample i per projectar la ciutat al món, però les necessitats inicials eren molt prosaiques i es van assolir, fins a morir d’èxit.
No és per casualitat que es fabriquin vacunes per a la covid a la Selva, sinó que és un exemple del conjunt de motors que formen Catalunya
La integració del Pirineu al conjunt del país no es resol amb una olimpíada local d’hivern. Per fer arribar el tren a Sort, la Seu d’Urgell, Solsona, Berga o Olot, cal una mirada de país. Els recursos els generem i els podem fer valdre, no en una reivindicació numèrica, sinó al servei d’un projecte de país endins i de país enfora, mirant el món. La integració i complementarietat de la multipolaritat urbana és un projecte econòmic i social, basat en moltes capacitats distribuïdes i en una base productiva i de coneixement, totes elles molt esteses. No és per casualitat que es fabriquin vacunes per a la covid a la Selva, sinó que és un exemple del conjunt de motors que formen Catalunya.
Avui és obvi que no cauríem en la seducció banal d’una festa olímpica, perquè només seria l’excusa per mobilitzar recursos i societat amb la finalitat de fer un salt de país. Tanmateix, la política necessita concrecions i objectius amb data fixa, però més enllà d’un mandat electoral, per poder fer la seva funció directora. Tòpics que només són servituds per a un objectiu major, com llavors, i ara seria el de transformar el país en gran, el de ser al món.
No necessitem una olimpíada per fer un projecte de país. O potser sí, vista la poca visió que a Catalunya practiquem sobre el nostre futur. El 2032 toca a Brisbane i ens hauríem d’esperar, com a mínim, al 2036, amb decisió el 2029. Per què ens censurem tant a l’hora de formular un projecte de país? Realment necessitem fites olímpiques per perseguir-ne un de potent? Potser no caldria fer una olimpíada per transformar Catalunya, sinó per culminar un projecte, iniciat des d’ara mateix, amb una olimpíada al final, com una invitació al món. I l’objectiu principal no seria obtenir la candidatura, que podria fallar, sinó el mateix projecte.