La gravetat del problema social de l’habitatge demana, no tant una política general, com un veritable pla de xoc. Talcom admetre que la urgència és aprendre a llegir i escriure i no pas voler resoldre tots els límits de l’educació, que també hem d’endreçar, però un pas després. La proposta de pla immediat contindria:
- Una acció anual d'un habitatge per 1.000 habitants, uns 8.000 a Catalunya i repetir-ho durant unes deu anualitats.
- Edificar sobre sòl públic existent, que hi és, adjudicat per concessió sense cost.
- Incloure la iniciativa privada a la construcció i gestió.
- Definir uns habitatges de reduïda superfície i industrialitzats, un mínim social.
- Generar una inversió productiva de 400 milions d’euros per any.
La quota representaria uns 200 habitatges/any a les quatre ciutats més grans (>200.000 hab.), però 1.600 a Barcelona, un objectiu gairebé impossible, com també a la seva perifèria immediata, però plenament factible més enllà. I serien 100 habitatges a cadascuna de les 6 ciutats de 100.000 habitants, horitzó perfectament realitzable. La dificultat de Barcelona i entorn demana cooperació regional i entendre aquesta solidaritat en termes d’un millor tracte a les perifèries (en inversió, assentament d’activitats, mobilitat). Podem començar pel que és prioritari, però després, per rigor, caldrà reequilibri metropolità.
La dificultat de Barcelona i entorn demana cooperació regional i entendre aquesta solidaritat en termes d’un millor tracte a les perifèries (en inversió, assentament d’activitats, mobilitat)
Els 400 milions d'euros d’inversió a l'any (a 50 metres quadrats per unitat a 1000 euros/metres quadrats) demanen una organització de suport al món local per part de l’INCASOL (Institut Català del Sòl, Generalitat) i l’ITEC (Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya), amb la voluntat de cobrir tot el Principat, amb agències a la dimensió mínima de l’escala d'uns dos-cents mil habitants, siguin ciutats, comarques o regions.
La inversió privada equivaldria a fer apartaments, des de l’expertesa d’haver fet aparcaments concedits en sòl públic. El lloguer pagaria l’amortització, un cop establert el fet d’actuar sense càrrega de sòl, i el llindar de lloguer dependria de la durada de la concessió. I l’estratègia s’orientaria a la formació d’un futur patrimoni públic d’habitatge a unes dècades vista. Una construcció massiva implicaria un barem menys estret en el dret d’accés, que hauria de ser sempre social, però amb mirada àmplia. I un gran volum promogut implicaria una incidència positiva en la resta del mercat.
La cooperació i l’assistència de la Generalitat podria destinar un cert nombre d’unitats a habitatge d’emergència, i hauria de fer àgils els tràmits d’aprofitar el sòl existent (requalificació urbanística puntual) i aportar expertesa, amb descentralització. Tot això és plenament factible en un marc d’un pla de xoc, un pla que seria ajustable en el temps. La necessitat d’un pla de xoc no consta en el projecte de Pla territorial sectorial d’habitatge de Catalunya, redactat per la Generalitat, però aquesta és la primera diagnosi i prescripció que caldria fer.
La inversió privada equivaldria a fer apartaments, des de l’expertesa d’haver fet aparcaments concedits en sòl públic
El factor clau és el cost de l’habitatge, el qual determina els lloguers i el temps d’amortització. Reduir cost demana industrialitzar i racionalitzar els tipus arquitectònics. La industrialització esdevé l’element que ho faria possible perquè, ni més durada de concessió, ni major preu del lloguer, assoleixen el mateix pes que el cost de la construcció. Uns ajuts públics serien l’equivalent a una reducció de cost i el seu efecte seria un lloguer més social, amb menor període d’amortització i una reversió anticipada al patrimoni públic. Ens cal superar les marginals accions puntuals públiques actuals, fetes per només algunes poques administracions, per tal d’assolir una acció publicoprivada amb efectes reals i sistemàtics, almenys durant els pròxims 10 anys. No dictaminar ni implementar un pla de xoc pressuposa un error de base. I els primers anys són temps suficient per a preparar una actuació urbana més àmplia.
Si això no es fa, és perquè no es vol, per mirada burocràtica, per un classisme injustificable i, fins i tot, per renúncia de política econòmica i social. En síntesi, per manca de diagnosi adequada i per absència de determinació d’actuar, perquè es prefereix un gran problema irresoluble, que engrandeix el suposat planificador, al preu de no fer res. Però la gravetat de la situació demana un lideratge actiu del govern de la Generalitat, requereix cooperació amb el món local i implica una gestió privada en bona part de l’execució del Pla.