Real Madrid SA

El passat 24 de novembre de 2024, durant l’Assemblea General Ordinària de socis del Reial Madrid, Florentino Pérez va sorprendre propis i estranys en anunciar que està treballant en una reorganització societària que podria canviar el model de propietat i permetre l’entrada de capital institucional al club. El president va justificar aquest moviment argumentant que és una forma de protegir el patrimoni i mantenir la propietat dels socis davant els continus atacs d’agents externs, com LaLiga. “Quan diem que els socis del Reial Madrid som els propietaris del club, no és veritat; el nostre patrimoni i els nostres diners són severament amenaçats”, va declarar. Segons la seva tesi, aquest canvi societari dotaria el club de més seguretat jurídica i evitaria que LaLiga o altres actors externs tinguin la capacitat de disposar dels actius comercials del club, com presumptament van intentar mitjançant les controvertides esmenes de la Llei de l’Esport el 2022. Aquestes esmenes buscaven reforçar la seguretat jurídica en la cessió dels drets comercials a LaLiga, consolidant la seva capacitat per gestionar de forma centralitzada els ingressos audiovisuals de la competició, en línia amb el que establia el Reial decret llei 5/2015.

Si vols saber-ne més

 

   

Els socis hem perdut el control del Barça    

 

 

Tot i que entenc l’interès del Reial Madrid a mantenir la seva autonomia comercial, no estic plenament convençut que la transició a Societat Anònima Esportiva (SAE) o una figura jurídica similar compleixi aquest objectiu. Les esmenes de 2022, que segons Florentino van amenaçar el club, també haurien afectat altres SAE i els seus drets comercials. A falta de més informació, això em porta a pensar que el president del Reial Madrid, a més de buscar reforçar la seguretat jurídica de la institució donat que la figura jurídica de "club" és molt específica i pot presentar certes vulnerabilitats, podria tenir altres motius per proposar aquesta transició. Tot i que alguns d’aquests motius poden ser vàlids, des de la meva perspectiva de soci d’un dels quatre clubs que encara mantenen aquesta condició, no són suficients per justificar la pèrdua d’un dels valors més diferencials del club en particular i del futbol espanyol en general.

A més de ser un bé cultural, el futbol és un negoci i ha de ser sostenible com a tal

No vull que els meus dubtes respecte a les transicions cap a SAE s’interpretin com una postura merament romàntica. Reconec que, a més de ser un bé cultural, el futbol és un negoci i ha de ser sostenible com a tal. No obstant això, assumint que aquesta transició implicaria l’entrada de capital institucional (com fons de capital risc en el cas del Chelsea, fons sobirans com en el PSG o el City, o corporacions vinculades al territori com en el Bayern), considero que hi ha tres riscos rellevants que mereixen ser discutits.

En primer lloc, la pèrdua efectiva del poder de decisió del soci. Tot i que Florentino va suggerir que els socis actuals podrien participar en l’accionariat del club, l’experiència demostra que en les empreses amb un accionariat atomitzat, els accionistes majoritaris, fins i tot amb una participació minoritària, acaben controlant l’organització. El Bayern de Múnic es presenta sovint com un model híbrid reeixit que preserva l’essència del poder del soci, però les tres corporacions amb un 25% del capital (Allianz, Adidas i Audi) tenen una representació del 45% en el seu Consell de Supervisió, inclòs el seu president, Herbert Hainer, ex-CEO d’Adidas. A més, els futurs presidents del club són proposats per aquest Consell, no per la massa social, com passa al Madrid o el Barcelona.

En segon lloc, la possible despriorització de l’èxit esportiu. Els LPs (inversors) de fons com Arctos Partners (PSG) o RedBird Capital (AC Milan), busquen rendibilitat i esperen que els gestors d’aquests fons prioritzin aquest objectiu en decidir en quins actius inverteixen. Per contra, els socis del Reial Madrid no tenen un interès econòmic directe en el club. Entenen la correlació entre ingressos i èxit esportiu, però tots els diners que genera el club (més de 1.000 milions d’euros en la temporada 2023/24) poden destinar-se a l’àmbit esportiu, ja que no esperen retorns financers. A més, el Reial Madrid no sembla tenir problemes de finançament amb el seu model actual: posseeix la plantilla amb més valor de mercat del món, segons Transfermarkt, i l’estadi millor valorat d’Europa, finançat parcialment per inversors institucionals. Això demostra que el model actual no és incompatible amb l’obtenció de capital quan és necessari.

El Reial Madrid posseeix la plantilla amb més valor de mercat del món, segons Transfermarkt, i l’estadi millor valorat d’Europa

Finalment, la possibilitat de quedar sota la gestió d’administradors incompetents o negligents. Tot i que el sistema democràtic dels clubs pot incentivar gestions populistes i de curt termini, també permet als socis canviar de gestors quan aquests no compleixen amb les expectatives. La professionalització i el focus en el llarg termini depenen més de la qualitat dels gestors que del model de propietat. En aquest sentit, el Reial Madrid liderat per Florentino Pérez és un exemple de com una gestió excepcional pot garantir l’èxit dins i fora del camp durant més de 15 anys, fins i tot sota un model de propietat democràtic.

Per tot el que s’ha esmentat, no aconsegueixo comprendre clarament què persegueix la junta actual del Reial Madrid amb aquesta proposta. És evident que recaptar 1.000 milions venent el 10% del club podria ser un argument per si mateix. No obstant això, els riscos associats a un canvi de model, sumats al valor històric i cultural de mantenir un club en mans dels seus socis, plantegen seriosos dubtes sobre la necessitat d’aquesta transició, que a més podria generar un efecte dòmino en altres clubs històrics que comparteixen aquesta estructura. Amb molt interès, estaré atent als pròxims passos de la junta per entendre millor els motius i l’abast d’aquesta iniciativa.