Un cop tancat l’exercici 2023-24, la situació econòmica i financera del FC Barcelonaés ja prou coneguda per a qualsevol soci o seguidor interessat en el nostre club. Per tant, no entrarem a avaluar-la de manera detallada. Només posarem l’accent en un parell de conceptes prou rellevants. D’una banda, la singular excepció que l’auditor ha fet constar als comptes, al·legant que les pèrdues haurien de ser, com a mínim, de 130 milions d'euros superiors a les declarades. De l’altra, la reiterada incapacitat d’aquesta directiva per obtenir de la LFP la famosa regla de l'1:1, barem que hagués permès operacions al mercat de fitxatges amb certa desimboltura. Al marge dels habituals escarafalls premercat i el ball de potencials reforços que, evidentment, no podem pagar, cal recordar l’evidència. El Barça no pot permetre’s el preu d’aquests fitxatges i, en conseqüència, continua vigent la norma dels darrers anys: abans d’entrar, deixin sortir. El segon factor depèn del primer. Si no fem les coses bé als despatxos, no podrem emprendre operacions esportives ambicioses.
Si parlem de fer les coses com cal als despatxos, durant l'octubre del 2021, el club va plantejar a l’Assemblea la venda del 49% de Barça Studios, que havia de ser la nova via d’ingressos al club de naturalesa digital, sense que s’hagi materialitzat de cap manera una vegada transcorreguts tres anys. Ja en aquell moment vam advertir, juntament amb altres socis, que la venda d’actius no era una solució vàlida. Mai és una bona idea vendre ingressos de futur per fer caixa a curt termini, resulta del tot evident.
Hi havia moltes altres fórmules i les vam explicar en públic com de costum, però també, com és habitual, cap dels responsables no en va fer cas:
- Es podia buscar un soci comercial que invertís d’entrada i amb qui compartir beneficis, que fes un avançament a càrrec del resultat d’explotació futur.
- Es podia buscar un projecte sell / buy back, un repo (repurchase agreement), a través del qual “es venia amb recompra obligatòria”. O sigui, res més enllà que una manera de capitalitzar-se amb una garantia per part de l’inversor.
- Es podia cedir realment els drets de producció i explotació en el percentatge que volgués el club, fins i tot el 100%, amb una data de venciment determinada (com es va fer amb Nike).
- ... I així, un bon grapat d’alternatives gairebé inesgotables.
En canvi, els fets són els que són. El FC Barcelona va decidir empaquetar una sèrie d’actius digitals presents i futurs i vendre’ls a través d’una filial (Bridgeburg Invest, S.L.). Es va transmetre el 49% d’aquesta filial a Socios.com i Orpheus media (Jaume Roures), hi va haver ‘desacords’ en els pagaments, es va revendre el 30% de la societat a Libero Football Finance i a Nipa Capital (dos fons d’inversió), després a Vestigia Holdings Ltd iHellgas Holdings(entitats molt opaques amb seu a Xipre i que oculten identitats d’algú desconegut). Avui dia, seguim fent mans i mànigues per aconseguir cobrar el que ens deuen, que és gairebé tot.
Més enllà de la idoneïtat o no de l’operació i de les qüestions purament empresarials i financeres, avui hem de posar en relleu un fet evident i contrastat: els socis hem perdut totalment el control.
És el que succeeix quan vens coses, quan en transfereixes la propietat, deixen de ser teves i en perds el control
Cert és que l’Assemblea va autoritzar la venda del 49% deBridgeburg Invest SL, de la mateixa manera que ara com ara el 30% dels drets sobre actius digitals del FC Barcelona els té una gent que no sabem qui són. I demà, els pots tenir tu, si els compres. I demà passat, els pot tenir el xeic de Qatar, si els compra. I l’endemà, Florentino Pérez si paga el preu que el xeic li demani. És el que succeeix quan vens coses, quan en transfereixes la propietat, deixen de ser teves i en perds el control.
En un futur no gaire llunyà lamentarem aquesta venda, just quan la indústria de l’esport i l’entreteniment trobi la fórmula per monetitzar de forma ordenada, solvent i escalable els actius digitals. En aquest cas, mentre els nostres competidors n'ingressin 100, nosaltres en guanyarem 51. Any rere any, herència inassumible per a futurs gestors. La pregunta que correspon ara i aquí és si tornarem a permetre-ho.
Cada dia que passa, el Barça és menys propietat dels seus socis. Per desgràcia, no és una manera de parlar, sinó la crua realitat
Durant el juny del 2022, la junta directiva va portar a l’Assemblea de compromissaris la possibilitat de vendre el 49% de Barça Licensing and Merchandising (BLM), la societat que gestiona el marxandatge i llicències de productes del FC Barcelona. Com gairebé sempre, l’Assemblea va aprovar allò que la Junta va proposar, atesa la delicada situació financera del club. I, com sempre, no es va saber ni es van voler explicar els riscos a curt i llarg termini de perdre la propietat d’una branca del negoci tan gruixuda com BLM (l'últim exercici auditat mostra una facturació de 107 milions d’euros!). Ara mateix, la junta té autorització dels socis per fer el que desitgi amb el 49% d’una de les principals fonts de negoci del club. I la tossuda realitat confirma que, altre cop, els socis no tindrem absolutament cap control ni sobre el comprador, ni sobre les condicions, ni sobre futures transaccions, ni res de res. Amb els volums de facturació i marges amb què opera BLM, una valoració mercantil que superi els 800 milions és més que plausible i raonable. No faltaran veus a la planta noble del club que vegin amb excel·lents ulls aquesta venda que pot, d’una vegada i per totes, tapar les desviacions i forats, els desgavells i errades, i fer net d’una tacada. Sempre pensant en el curt termini (el “jo”, "el meu mandat”), mai pensant en el llarg termini (la solvència econòmica del club, la viabilitat de la institució, la competitivitat esportiva del demà).
Cada dia que passa, el Barça és menys propietat dels seus socis. Per desgràcia, no és una manera de parlar, sinó la crua realitat: Hem perdut la propietat del 25% dels drets de televisió de la Lliga durant 25 anys; hem perdut la propietat del 49% dels drets sobre actius digitals per sempre; i podem perdre la propietat del 49% de la nostra línia de negoci de marxandatge i llicències. A poc a poc, anem perdent l’escàs control que ens quedava com a socis i, certament, no hem fet gran cosa per retenir-lo.
Quan mantens una cosa al mercat és, senzillament, perquè la vols vendre. En cas contrari i segons la lògica, la retires de l’aparador, oi?
De totes maneres, sempre podem corregir els errors propis i els induïts perquè tenim i tindrem eines per fer-ho. Per exemple, revertir l’autorització per la venda de BLM i evitar així que un soci comercial ens imposi els seus criteris o, com a mínim, ens qüestioni els nostres. S’ha d’evitar la pèrdua d’ingressos futurs a canvi de tapar forats presents i evitar, en última instància, que vagi a parar a ves a saber quines mans i amb el risc que mai ho puguem recuperar. Tot el que hem exposat de manera argumentada podria fer-ho el club per iniciativa pròpia, acció que resultaria una autèntica declaració d’intencions i un missatge als excel·lents professionals de la casa: la Masia comercial no es toca.
Si això no es fa, s’envia a tothom un missatge clar en sentit contrari. Quan mantens una cosa al mercat és, senzillament, perquè la vols vendre. En cas contrari i segons la lògica, la retires de l’aparador, oi?