Temps moderns, teletreball vs. règim presencial

Faig esment d'un fet que s’ha produït, fa pocs dies, del qual els mitjans d’informació general se n’han fet ressò. Em refereixo a la Instrucció que ha dictat la Secretaria d’Administració Funció Pública de la Generalitat, mitjançant la qual ha prohibit que les servidores i servidors públics que estan al capdavant de subdireccions generals de l’Administració catalana puguin exercir part de les seves funcions en remot, mitjançant la modalitat de teletreball.

El règim presencial és preceptiu i inevitable en aquells serveis públics que, per satisfer-los, reclamen l’atenció directa i personalitzada de les persones a les quals van destinats. Dit això, convé recordar que hi ha una organització pública d’ampli abast, oculta als ulls d’usuaris i usuàries, que és imprescindible per fer efectius serveis públics finalistes i molts d’altres. És aquí, on la consolidació de les TIC i una implementació, manifestament millorable, de l’administració digital, ha afavorit el teletreball, com una modalitat addicional al fet presencial, que incrementa l’eficàcia, l’eficiència i les bones pràctiques públiques i permet conciliar-les amb la millora de les condicions de treball dels agents que hi són compromesos.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost - La utopia del teletreball    

 

 

Temps moderns: una pel·lícula d’en Charlot, on es fa un fart de caragolar caragols, amenaçat per un capatàs malvat, que el controla fèrriament perquè el ritme de producció no decaigui. Una sàtira del capitalisme, que informa de l’explotació humana, mitjançant una sort d’esclavatge basat en la supervisió directa d’una inevitable presencialitat.

"La consolidació de les TIC i una implementació, manifestament millorable, de l’administració digital, ha afavorit el teletreball"

Disponibilitat: a principis del mil·lenni, el Govern de la Generalitat va introduir la jornada de dedicació especial, de 40 hores de treball efectiu en còmput setmanal, de dilluns a divendres, adreçada a reconèixer el comportament d’una colla de servidores i servidors públics que, dia rere dia, tenien i segueixen mostrant una actitud abnegada, especial diligència i un esperit de servei fora mida. Aquesta jornada laboral comporta atendre, en tot cas, els increments ocasionals de treball que es produeixin per complir amb el funcionament regular dels serveis, a la vegada que implica una dedicació exclusiva, incompatible amb l’exercici d’activitats públiques i privades. És una mesura que s’aplica al 94% de les 406 subdireccions generals, i que posa l’èmfasi, no tant en el fet presencial, com en una disponibilitat plena per atendre qualsevol contingència.

Teletreball: vint anys més tard, quan la implantació de les TIC en els sistemes de treball estava prou consolidada, es va introduir el teletreball, com una modalitat de prestació de serveis, que es va estendre amb la covid-19 i va arribar per quedar-se, per ara, dos dies a la setmana.

Això no obstant, recentment, el Govern ha prohibit que les subdirectores i els subdirectors generals s’hi puguin acollir, sota la presumpció, per manca d’indicis constatables, que l’aplicació del teletreball a aquest col·lectiu esdevé un element que perjudica el bon funcionament dels serveis públics, no fomenta el lideratge i la coordinació eficaç dels equips de treball; afebleix la presa de decisions en temps real; dificulta la resolució immediata de possibles conflictes o incidències; no garanteix la coordinació directa amb altres òrgans, àrees i unitats, i debilita la representació institucional en reunions, comissions i d’altres òrgans col·legiats.

Més del 58% de les 406 persones afectades han fet pública la seva oposició a la mesura, per la manera com s’ha adoptat i per com ha estat justificada, i la reacció de l’opinió publicada no s’ha fet esperar. Ultra les ressenyes de la notícia més o menys asèptiques i les que han defensat les bondats del teletreball, força opinadors han fet costat al Govern, conreant la mala premsa que arrossega el servei públic i, singularment, els seus agents, fent-los proclius a transmutar-se en l’ase dels cops, quan gosen manifestar qualsevol contrarietat. La ciutadania sempre porta al sarró algun ensurt en la seva relació amb les administracions, al qual pot posar una cara, que sovint és vista només com a beneficiària de privilegis, i no és estrany veure com els mitjans combreguen amb aquesta percepció i l’alimenten.

És així que part de la defensa mediàtica de la mesura s’ha basat, entre altres arguments, en què són alts càrrecs i alts directius que, per les retribucions que reben, tenen l’obligació de romandre al peu del canó en els seus llocs de treball, s’han de queixar menys i han d’anar tots a la feina.

"Més del 58% de les 406 persones afectades han fet pública la seva oposició a la mesura, per la manera com s’ha adoptat i per com ha estat justificada"

Les subdireccions generals no són ni alts càrrecs, ni alts directius. Des d’una perspectiva estrictament organitzativa, han sigut, són i seran llocs de comandament, encara que pugui produir-se l’ocurrència o hom s’entesti a fer servir la llei per dir el contrari. Escau de fer aquesta precisió, perquè es tracta d’òrgans administratius que se situen en el setè graó de la cadena jeràrquica de comandament de l’Administració de la Generalitat, com a càrrecs intermedis que asseguren la transmissió i el compliment dels mandats emesos. Per damunt de les subdireccions generals, hi ha les direccions generals, les secretaries sectorials, i les secretaries generals, que la llei sí que identifica com a alts càrrecs de designació política que caldria professionalitzar, i per sobre d’aquests encara hi ha consellers i conselleres, el Govern i el president, com a òrgans superiors que clouen la piràmide organitzativa.

Qui ocupa aquests llocs de treball té assignades funcions especialitzades en matèries que mai abasten tot l’àmbit competencial de les unitats directives on s’insereixen, la qual cosa posa en entredit la seva naturalesa directiva. Són una peça clau dins dels centres directius de la Generalitat, i és evident que no són el capatàs d’en Charlot, però tampoc en són els màxims responsables. Si fos així, serien prescindibles tots els directors i directores generals.

Les subdireccions generals poden tenir assignats recursos humans, materials o econòmics que han de comandar, gestionar o administrar, per bé que els hi venen donats i disposen de poc, per no dir nul, marge de decisió sobre la seva concreció. La seva responsabilitat és administrativa, pel compliment de les funcions que tenen assignades, mentre que la responsabilitat de la direcció pública és professional, pels resultats obtinguts. Finalment, hi ha una característica que és privativa d’aquests llocs de comandament, la seva provisió resta reservada a un mercat tancat i, per tant, de talent limitat, el dels funcionaris i funcionàries de l’administració.

Tampoc ajuda que el conseller que impulsa la iniciativa hagi posat el seu gra de sorra en la cerimònia de la confusió i, negligint la llei, també parli d’alts càrrecs, i manifesti que allò que s’ha fet és demanar al col·lectiu la renúncia al teletreball, quan en realitat ha estat una prohibició indiscriminada, prescindit de les modulacions i adaptacions que admet aquest format laboral, subordinat sempre a les necessitats dels serveis. El tot o res, no és indicat en organitzacions complexes, on hi ha àmplies gammes de grisos que sempre cal prendre en consideració. S’ha actuat donant compliment a l’afirmació d’en Michel Crozier, que la societat no es canvia per decret, ignorant que el teletreball facilita la planificació de les actuacions i l’avaluació de l’acompliment i el retiment de comptes pels resultats obtinguts, retornant al règim presencial que, llevat que es tracti d’atendre la ciutadania, només s’explica per la supervisió directa en burocràcies maquinals de baixa vàlua afegida.

Altrament, tal vegada els promotors de la iniciativa són d’aquells que defensen els efectes taumatúrgics del control efectiu del compliment horari, convençuts que, per si mateix, la productivitat es veu incrementada. Si més no, sembla que la decisió s’hagi adoptat en entendre, que en els darrers cinc anys, la feina d’aquests comandaments intermedis ha estat clarament deficitària, i el règim presencial és el millor antídot per corregir-ho.

Temps moderns: hi ha decisions arbitràries, extemporànies, gratuïtes, que només generen soroll i malmeten el clima laboral. De vegades, la incontinència o un excés de zel per voler demostrar que es fan coses, pot trair les bones intencions amb decisions que, per precipitades, esdevenen primàries i, per tant, contraproduents. Promulgar un ucàs tsarista que indisposa un col·lectiu indispensable per avançar en qualsevol projecte de reforma dels serveis públics, és disparar-se un tret al peu que només genera desmotivació, quan no una oberta desafecció que pot ser difícil de redreçar. Les reformes donen resultats quan s’aconsegueix l’adhesió, el compromís, la complicitat, el concurs i l’esforç de tots els actors implicats.