Per ser com els líders

La professora Mariana Mazzucato, una de les economistes més destacades en el món de la innovació, va dir que “per ser com els líders hem de fer el que fan els líders, no el que diuen que fan”. Fa pocs dies vaig publicar un tweet que parlava sobre cultura i incentius, que va tenir força èxit. Comentava que fa anys que sento dir, per part d’empresaris, acadèmics o responsables polítics, que “aquí no tenim culturad’R+D”, i crec que això ens situa en una posició d’immobilisme i resignació.

En management, sabem que les cultures no són inamovibles: les cultures, de fet, canvien amb incentius. La cultura d’una organització o d’un país es pot definir com el conjunt de creences i comportaments que guien les nostres accions. L’economia és una ciència d’incentius: les persones responem a incentius. Posem els incentius oportuns, i canviarem els nostres comportaments. Allò que no passava mai començarà a passar, poc a poc esdevindrà habitual, es convertirà en rutina; i finalment en cultura. Això és el que passaria amb l’R+D si disposéssim els incentius oportuns. De fet, ja ha passat en part: quan el sistema d’incentius de les universitats (la promoció) s’ha enfocat a la publicació d’alt nivell, els investigadors han orientat la seva atenció, els seus esforços i els seus interessos a publicar, de forma molt eficient. I han après a fer-ho cada cop millor, fins crear models de referència internacionals. Però no han estat espontanis, són resultat d’un sistema d’incentius. Si fem el mateix amb la recerca industrial, veurem com les pimes comencen a treballar amb universitats, generen confiança amb els grups de recerca, aprenen a generar avantatges competitius tecnològics i desenvolupen una cultura d’R+D.

En management, sabem que les cultures no són inamovibles: les cultures, de fet, canvien amb incentius

Això és el que han fet els països líders. Si Israel és una startup nation és perquè en el seu moment es van posar forts incentius al desenvolupament de startups d’alta tecnologia. Si Irlanda és un dels països amb renda per càpita més alta del món és perquè es van crear els incentius oportuns per atreure indústries tecnològiques. Si Finlàndia, CoreadelSud o Taiwan són líders en innovació és perquè les seves empreses han tingut forts incentius a moure’s en aquesta direcció. Si a EEUU hi ha una indústria tecnològica, és perquè hi ha hagut iniciatives institucionals per desenvolupar-la. No ens ho creiem quan ens diguin que “allà són més emprenedors” o que “la seva cultura és d’R+D”. No és només això. Algú els hi ha posat els incentius, en el llarg termini, per consolidar aquestes cultures.

I, com a mostra, alguns exemples:

• A Finlàndia, TEKES, agència de promoció de la innovació, compta amb un pressupost mig anual de 500 milions d'euros per impulsar projectes d’R+D empresarials d’alta tecnologia. Recolzen financerament, amb ajuts directes, projectes d’alt risc i alt retorn. Projectes que tenen una alta taxa de fallada (per la complexitat tecnològica), però gran potencial d’impacte en la seva economia. Aquesta és una forma d’incentivar que s’endeguin projectes que, d’altra manera, no s’executarien. Recordem que Finlàndia és un petit país, de 5,5 milions d’habitants. Virtualment, la pràctica totalitat de l’R+D industrial és incentivada per l’estat. 
• A Israel, les seves incubadores tecnològiques suporten el 85% de les despeses dels emprenedors d’alta tecnologia amb major potencial d’impacte. “No financial investment is required by the entrepreneur”, segons diu la seva web. També és cert que Israel té un sistema de royalties i participacions sobre els projectes que reben ajuts públics: l’Estat recupera un % de les vendes, si aquests triomfen. Si fracassen, els emprenedors no han de tornar els diners. 
• Fins i tot a EEUU, empreses d’alta tecnologia en sectors considerats estratègics, tenen importants incentius del govern. Tesla, sense anar més lluny, va rebre 465 milions de dòlars del Departament d’Energia durant el mandat de Barack Obama, en un préstec tou que han retornat recentment.
• El MIT, paradigma de centre d’excel·lència que entenem com a privat, rep finançament públic pel 70% de la seva recerca, concentrada en àrees estratègiques pel govern, com l’energia, la salut, l’aeroespacial o la seguretat nacional.
• A EEUU, la compra pública innovadora actua com a potent tractor de l’alta tecnologia. Actualment, està en joc un contracte anomenat JEDI (Joint Enterprise Defense Infraestructure), pel qual competeixen Microsoft i Amazon. És un contracte de 10.000 milions de dòlars per desenvolupar l’arquitectura cloud i de ciberseguretat del Pentàgon. Tota l’R+D que fa l’economia espanyola és d’uns 18.000 milions de dòlars, així que parlem d’un sol projecte que significa prop del 60% de l’R+D espanyola. Dintre d’uns anys, possiblement un grup d’enginyers sortiran de Microsoft o Amazon i crearan una startup líder en ciberseguretat, i pensarem “què emprenedors que són”, sense adonar-nos que s’han forjat en projectes que van molt més enllà de les necessitats del mercat i que els han situat en la frontera tecnològica.
• SiliconValley, de fet, és una gran plataforma de compra pública innovadora. Fa uns anys, cap a principis dels 2000, vaig entrevistar algunes empreses del Valley per entendre com innovaven. Una d’elles em va explicar que estava dissenyant “els ordinadors més ràpids del món”, amb unes especificacions gairebé futuristes. El seu client era l’administració.
• Ningú pot obviar l’efecte de la NASA i de les missions espacials en l’emergència de la indústria d’alta tecnologia nord-americana. Les missions són grans projectes d’enginyeria que compilen tot el coneixement existent, el connecten i el complementen per assolir fites concretes i acotades en el temps. I es porten a terme en consorcis públic-privats, contractant empreses que treballen en cooperació amb centres de recerca. El pressupost de la NASA per enguany és de 23.000 milions de dòlars (recordem, tota la inversió anual de l’economia espanyola és de 18.000 milions de dòlars). Així que cultura si, però també recursos. Molts recursos.
• A Alemanya, el 30% del pressupost dels centres tecnològics Fraunhofer és proporcionat per les administracions. La seva missió: fer R+D per i per a les empreses. Injectar coneixement de frontera al teixit industrial, per convertir les seves empreses en líders exportadores globals.
• Corea del Sur, un país amb PIB i renda per càpita similar a Espanya, ha anunciat un pla de 450.000 milions de dòlars a 10 anys per construir l’ecosistema de semiconductors més avançat del món. No tot és cultura i emprenedoria soft... Hi ha estratègia, esforços i pressupostos hard. I a Corea del Sud la política tecnològica no li ha anat malament: al 1960, la seva renda per càpita era de 944 dòlars, inferior a la de Ghana (1.056 dòlars). Des d’aleshores, ha multiplicat per 23 aquest paràmetre. Sense polítiques ni incentius, si Corea del Sud hagués confiat en els seus avantatges comparatius naturals (la producció d’arròs), seguiria sent un país agrícola enlloc d’un verger en producció de xips de silici.
• Singapur, un altre petit país de 5,6 milions d’habitats, destina 19.000 milions de dòlars anuals en el suport públic a la innovació. 2.800 milions de dòlars per recerca acadèmica, i 2.500 milions de dòlars per recerca “white space” (oberta a qualsevol àrea). Però també 3.300 milions de dòlars a projectes d’R+D industrials, en cooperació públic-privada; i 3.300 milions de dòlars més a incentivar projectes de manufactura avançada.

Podríem continuar analitzant cas per cas totes les economies innovadores del planeta. En cap cas, mai, les coses passen soles, o sols passen perquè allà la gent tingui un altre tarannà. Passen perquè s’ha fet un esforç en el disseny d’unes polítiques estables. I perquè s’han bolcat recursos per incentivar que les coses passin. La cultura d’R+D es forja i es consolida a través de l’aprenentatge, l’experimentació i la pràctica.

(En aquest sentit, cal dir que iniciatives com els 10 milions d'euros del fons deep tech del Barcelona Innovation Coast (Ajuntament de Barcelona), els 30 milions d'euros del fons FITA (Generalitat), o els 120 milions d'euros del fons Innvierte (CDTI), són grans notícies).