Des de fa unes setmanes al Parlament de Catalunya s'està tramitant la llei catalana de la ciència. Una iniciativa legislativa indispensable per solucionar els problemes endèmics que arrossega el sistema: poc finançament, poca valoració socials de la tasca científica, precarietat i salaris baixos i reduïts volums de transferència de coneixement. Cal deixar enrere els marcs reguladors del passat i adequar-los a les exigències actuals, on la recerca i la innovació són les palanques claus de futur.
Certament, ens cal una llei de la ciència que, tot augmentant considerablement els recursos públics i incentivant la recerca privada, permeti incrementar la retribució dels científics, aconseguir la requerida paritat de gènere, retenir el talent i atraure talent. Una llei que potenciï els centres de recerca, la investigació a les universitats públiques i privades i l'enfortiment de la transferència cap al teixit productiu en general i la indústria en particular. Aquest aspecte de transferir coneixement esdevé cabdal, per assegurar la competitivitat de les empreses i el progrés social, perquè la ciència és la palanca cabdal per assolir un desenvolupament sostenible, el benestar dels ciutadans i la competitivitat partint del valor.
Una llei que amb la mirada posada a curt, mitjà i llarg termini, tot eliminant traves burocràtiques, consideri simbiòticament tota la cadena de concepció, generació i aplicació del coneixement, és a dir, des de la gènesi fins a l'aplicació de la ciència, des de la recerca fins a la seva aplicació mercès a la innovació. El que comporta integrar simbiòtica en el sistema de ciència a tots els agents, públics i privats, dels ecosistemes d'innovació. Atès que avui en dia les polítiques de recerca i les d'innovació són indissociables, ja que per aconseguir el progrés una i altra han de ser simbiòtiques.
Quant a la innovació, cal reconèixer que Catalunya té un significatiu retard. Les causes són diverses: la manca de recursos públics significatius específicament adreçats a la innovació, inadequació dels instruments disponibles a les exigències actuals, manca d'especialistes en el si de les empreses i una cultura empresarial que no valora prou la ciència i la innovació. Sense oblidar el petit volum de les empreses, la gran majoria pimes i microempreses. De les 630.000 empreses (Idescat, 2021), el 37,8% tenen entre 1 i 10 treballadors.
Quant a la innovació, cal reconèixer que Catalunya té un significatiu retard
Ens cal una llei de la ciència, però una llei que ajudi al fet que el país superi els retards quant a innovació. Fer-ho obliga a fer que les estratègies de recerca i les d'innovació siguin coincidents, tot considerant les peculiaritats de cadascuna d'elles. Aquest fet, comporta que la llei catalana de ciència, que està en tràmit, hauria d'incorporar els aspectes propis de la innovació considerant la realitat del teixit productiu català, al que abans he fet referència. Un teixit configurat per moltes empreses amb problemes de finançament i baixa capacitat innovadora, però amb una excel·lent capacitat productiva i, per tant, amb moltes possibilitats de millorar els seus productes i processos, si s'assegura la transferència de coneixement cap a aquestes.
El projecte de llei catalana de la ciència dibuixa un escenari per solucionar els problemes endèmics del sistema i que tots els agents involucrats desenvolupin la seva activitat en marcs estables i treballin sinèrgicament. També dignifica les condicions de treball, redueix les traves administratives, potencia la igualtat de gènere, vol incrementar la transferència i vol dotar al sistema de més recursos.
La llei no desenvolupa amb claredat els aspectes associats a la transferència i conseqüentment a la innovació
Ara bé, la llei no desenvolupa amb claredat els aspectes associats a la transferència i conseqüentment a la innovació. Aquest és un aspecte indispensable perquè tot solucionant els problemes actuals, cal assegurar la continuïtat del flux de generació i aplicació de coneixement, tot considerant simbiòticament els seus professionals i el sistema productiu. És a dir, que la llei considerant la importància de la recerca, faciliti que els seus resultats arribin a la societat, és a dir una llei per la ciència que incorpori en plenitud la innovació. És, per tant, indispensable que la Llei de la Ciència esdevingui la Llei de la Ciència i la Innovació.
Una llei que el país necessita sense demores i a la que se li asseguri el seu finançament. Una dotació de recursos que hauria de contemplar el compromís en destinar, any darrere any, un percentatge fix en els Pressupostos Generals de la Generalitat adreçat al R+D, i un percentatge fix adreçat a la innovació. Percentatges, que si es vol assegurar un futur pròsper a la ciutadania en el marc de la societat del coneixement, no haurien de ser inferiors a l'1%.