Els 10 manaments dels videojocs a casa

Cada cop que trobo a gent nova que saben que a casa juguem a videojocs, em pregunten com ho fem. En un moment que es reivindica un món analògic totalment pels infants, a casa intentem navegar la vida amb les eines que tenim.

Avui us porto 10 manaments per video-jugar amb les criatures, que no estan escrits en pedra, però que a nosaltres ens funcionen.

1. Les normes són clares, però la vida no. 
   Els videojocs poden ser una eina fantàstica per compartir moments en família, estimular la creativitat i, fins i tot, aprendre. Però com tota activitat, han de tenir unes regles clares perquè no es converteixin en un caos absolut. A casa tenim unes normes ben establertes que ens ajuden a gaudir-ne sense conflictes. S’han de seguir, però si un dia ens les saltem, no passa res perquè pot ser puntual. I no ens hem de castigar com a pares (només faltava això! Més culpa!).
2. Els videojocs són un moment social
   Jugar a la consola no és una activitat individualista i aïllada. És un espai de trobada, de compartir partides i emocions. Això significa que juguem sempre junts, ens ajudem o simplement observem i comentem. Els videojocs són una experiència compartida, no una bombolla on cadascú es tanca per gaudir-la individualment.
   Per tant, els videojocs: al menjador, no a l’habitació.
3. No només es juga, també es parla de videojocs
   Igual que preguntem als nostres fills què han fet a l’escola, també ens interessa saber què han fet al joc, o parlem de la partida que hem compartit.. Per què els agrada aquell nivell? Quin repte ens ha costat més? Jugar no és només prémer botons, també és una oportunitat per conversar, compartir i entendre els interessos de cadascú.
4. Els videojocs han de ser adequats a l’edat
   Això implica, com a pare i mare, el repte més gran és saber què juguen els teus fills. No es tracta només de mirar l’etiqueta PEGI, sinó d’entendre els jocs, provar-los, i si cal, parlar-ne amb ells. No deixaríem que miressin qualsevol pel·lícula o sèrie sense supervisió, oi? Doncs amb els videojocs, el mateix criteri, però un punt més.
5. I això em porta al següent punt… Qui hi ha a l’altra banda. En un llibre o una pel·lícula no hi ha un xat online amb desconeguts que s’hi puguin connectar. 
   Es pot jugar amb els amics que coneixem de classe o les extraescolars, però prohibit amb gent que no he vist cara a cara. Encara que ens prometi ser un divertit noi de 12 anys del poble del costat. Si no el conec, no hi jugo. La quantitat de malparits que es connecten a Roblox a caçar víctimes fent-se passar per noiets i noietes és molt fotut.
6. Els horaris són sagrats
   A casa els videojocs són per al cap de setmana i en moments concrets. Igual que no encenem la tele a qualsevol hora, els videojocs tenen el seu espai i el seu temps. Això ens ajuda a equilibrar el joc amb altres activitats i evitar que es converteixi en un hàbit descontrolat.
7. I quan es diu que s’ha acabat, s’ha acabat. Aquí no hi ha marge per al drama. Si el final de la partida genera plors i frustració extrema, vol dir que el joc no s’està gestionant bé. Jugar no és un dret diví. Qui no sap acabar, potser no estava preparat per començar.
   Evidentment, com a responsables hem de saber que si falten 2 minuts per arribar a la meta i guardar partida, deixem-los que hi arribin i no perdin tot el camí fet. O que si desconnectar abans que s’acabi el temps ens genera un problema de reputació en el futur, potser no cal generar-los un problema. Ara bé, els jocs online, no es guarden en un punt concret. Que no us enganyin.
8. Les pantalles no són una moneda de canvi
   A casa no es negocia amb videojocs com a premi o càstig. No hi ha un “si fas els deures, pots jugar” ni un “com t’has portat malament, avui no hi ha consola”. Jugar és una activitat que té el seu espai dins la rutina, independentment de si un dia ha anat millor o pitjor.
   Però no és el mateix dir: “Si fas els deures pots jugar”, que dir “Quan acabis els deures pots jugar”. Aquí no hi ha moneda de canvi, sinó una conseqüència per ser responsable amb el que toca. I només he canviat una paraula.
9. Els videojocs no són l’única forma de diversió
   Poden ser genials, però no poden ser l’única opció. A casa tenim clar que hi ha molts altres tipus de joc: llegir, dibuixar, construir, jugar a fora… Els videojocs són una peça més, no el centre de l’univers lúdic.
10. Es juga amb respecte. No es crida, no es llença el comandament, no s’insulta. 

Ens podem emocionar com si estiguéssim al camp, però sempre mantenim la ràbia en ordre. Tant si es juga contra una màquina com contra altres persones, el respecte és fonamental. Perdre forma part del joc, i saber perdre (i guanyar) amb elegància és una lliçó important.

I un extra... Jugar ha de ser un plaer, no una obsessió

Si un joc genera més frustració que diversió, potser no és l’adequat. Si l’únic que volen fer és jugar, potser cal frenar i replantejar-se les regles. Els videojocs han de ser una experiència positiva, no una necessitat incontrolable.

"El més important no és quant o a què es juga, sinó com es juga i amb qui"

Per exemple, amb les criatures més petites potser evitaria els videojocs “adrenalínics” i buscaria opcions més tranquil·les per passar l’estona, o un que fomenti la repetició d’una pantalla que els hi és còmode per agafar confiança.

Amb aquestes normes, els videojocs es converteixen en una eina educativa i de lleure equilibrada. Perquè al final, el més important no és quan o a què es juga, sinó com es juga i amb qui.