100 anys d'iniquitat
01
de Juliol
de
2016
Fa unes setmanes s'han complert els primers 100 anys d'un dels acords polítics-econòmics que ha portat i porta més dificultats per al manteniment de la pau del món. El 16 de maig de 1916, en plena I Guerra Mundial, els diplomàtics Sir Mark Sykes, en nom del Regne Unit i François Georges Picot en el de la República Francesa, amb l'aquiescència de l'Imperi Rus, van signar l'Acord d'Àsia Menor, mitjançant el qual es varen repartir les àrees d'influència i control dels seus estats sobre tots els territoris a l'Orient Mitjà que, en aquells moments, formaven part de l'Imperi Otomà, en el supòsit, com així va ser, que aquest perdés la guerra.
Els acords definien les àrees d'influència que cada signant tindria sobre els territoris. Es van establir noves fronteres dissenyades per a controlar l'extracció i distribució del petroli i deixar a les tribus existents dividides entre diversos estats, per dificultar la seva unió enfront de les potències colonials. Una aplicació pràctica d'aquella definició fonamental de la diplomàcia britànica que indica que "el Regne Unit no té amics, només té interessos".
Al cap d'un any, el 4 de juny del 1917, França expressà, mitjançant la Declaració Cambon, la simpatia del seu govern vers la colonització jueva de Palestina, dirigida a crear un eventual "renaixement de la nacionalitat jueva", sota la protecció aliada.
Per la seva banda, els britànics, el 2 de novembre del 1917, amb el vistiplau dels Estats Units, emeten una declaració per escrit dirigida al President de la Federació Sionista Britànica, Lord Lionel Walter Rothschild en la qual el ministre d'afers exteriors, Lord Arthur James Balfour, l'informa de l'acord unànime del Govern britànic favorable a l'establiment a Palestina "d'una llar nacional per al poble jueu". L'escriptor, periodista i filòsof social d'origen jueu, Arthur Koestler, comentava així aquesta declaració "és un document pel qual una nació promet solemnement a una altra nació el territori d'una tercera nació, malgrat que la nació a la qual s'ha fet la promesa no fos una nació sinó una comunitat religiosa, i el territori, en el moment en el qual es promet, pertanyia a una quarta nació, Turquia" (A. Koestler, Analyse d'un miracle).
Així arribem al dia d'avui, amb una sèrie d'estats artificials, amb fronteres aleatòries, sense cap relació amb les tribus i tendències religioses establertes tradicionalment al territori, dissenyats únicament per a mantenir el poder i el control de les antigues potències colonials sobre tot l'Orient Mitjà. Aquestes potències han estat substituïdes, en part, pels Estats Units i Rússia, que actualment intenten mantenir la seva influència i control petrolier, amb les armes.
La suma d'actuacions corresponents a l'Acord Sykes-Picot, més la Declaració Balfour i l'entrada en litigi de les noves potències fan que la inestabilitat política, la destrucció dels països i la migració dels seus habitants, curiosament adreçats als països del sud d'Europa que no han tingut res a veure en la inestabilitat de l'àrea, sigui l'estat habitual de permanent tensió en tota la zona.
Podríem reflexionar i, fins i tot, posar en qüestió si aquesta allau de ciutadans fugint dels seus països cap a Europa és casual o causal, per a debilitar la Unió Europea, reduint la seva preeminència mundial, social i econòmica, en favor d'altres potències.
Com deia el geni Albert Einstein: "La pau no es pot obtenir per la força. Només es pot assolir mitjançant la comprensió".
Els acords definien les àrees d'influència que cada signant tindria sobre els territoris. Es van establir noves fronteres dissenyades per a controlar l'extracció i distribució del petroli i deixar a les tribus existents dividides entre diversos estats, per dificultar la seva unió enfront de les potències colonials. Una aplicació pràctica d'aquella definició fonamental de la diplomàcia britànica que indica que "el Regne Unit no té amics, només té interessos".
Al cap d'un any, el 4 de juny del 1917, França expressà, mitjançant la Declaració Cambon, la simpatia del seu govern vers la colonització jueva de Palestina, dirigida a crear un eventual "renaixement de la nacionalitat jueva", sota la protecció aliada.
Per la seva banda, els britànics, el 2 de novembre del 1917, amb el vistiplau dels Estats Units, emeten una declaració per escrit dirigida al President de la Federació Sionista Britànica, Lord Lionel Walter Rothschild en la qual el ministre d'afers exteriors, Lord Arthur James Balfour, l'informa de l'acord unànime del Govern britànic favorable a l'establiment a Palestina "d'una llar nacional per al poble jueu". L'escriptor, periodista i filòsof social d'origen jueu, Arthur Koestler, comentava així aquesta declaració "és un document pel qual una nació promet solemnement a una altra nació el territori d'una tercera nació, malgrat que la nació a la qual s'ha fet la promesa no fos una nació sinó una comunitat religiosa, i el territori, en el moment en el qual es promet, pertanyia a una quarta nació, Turquia" (A. Koestler, Analyse d'un miracle).
Així arribem al dia d'avui, amb una sèrie d'estats artificials, amb fronteres aleatòries, sense cap relació amb les tribus i tendències religioses establertes tradicionalment al territori, dissenyats únicament per a mantenir el poder i el control de les antigues potències colonials sobre tot l'Orient Mitjà. Aquestes potències han estat substituïdes, en part, pels Estats Units i Rússia, que actualment intenten mantenir la seva influència i control petrolier, amb les armes.
La suma d'actuacions corresponents a l'Acord Sykes-Picot, més la Declaració Balfour i l'entrada en litigi de les noves potències fan que la inestabilitat política, la destrucció dels països i la migració dels seus habitants, curiosament adreçats als països del sud d'Europa que no han tingut res a veure en la inestabilitat de l'àrea, sigui l'estat habitual de permanent tensió en tota la zona.
Podríem reflexionar i, fins i tot, posar en qüestió si aquesta allau de ciutadans fugint dels seus països cap a Europa és casual o causal, per a debilitar la Unió Europea, reduint la seva preeminència mundial, social i econòmica, en favor d'altres potències.
Com deia el geni Albert Einstein: "La pau no es pot obtenir per la força. Només es pot assolir mitjançant la comprensió".