La directora d’aquest diari sap de la meva afició per col·leccionar caganers i m’ha demanat si puc fer les dotze “cagades” de l’any. A mi, per no menystenir la figura entranyable del caganer, em ve més de gust fer-ne un parell, tot i que n’hi ha una que s’emporta tots els premis i bàsicament em centraré en aquesta. L’altra, en realitat, és més important per la gent perquè afecta directament la nostra butxaca.
Després n’hi ha d’altres més habituals en el nostre país i com són habituals és que deuen formar part del nostre tarannà, o del nostre adn, com es diu ara.
I com a justificació final, com no m’agraden les dotze campanades ni els dotze grans de raïm, no vull fer dotze caganers; són massa honorables per barrejar-los amb segons qui.
Després, quan acabi això, em sabrà greu no haver parlat de quan James Bond, crec que a El mañana nunca muere, deixa anar: “Mai em crec el que diu la premsa, avui imprimeixen qualsevol cosa”. Anys després aquesta frase comença a ser una realitat en bona part de la societat. La dictadura de Google i el seu famós algoritme estan “obligant” a molts diaris a publicar “notícies” per aconseguir agradar a l’algoritme i tenir una gran audiència. La notícia i la seva veracitat rai. Avui, la programàtica i l’algoritme són els nous editors. I com sempre el sector, s’ho mira, maleeix i no fa res. I la gent cada cop ens creu menys.
"Avui, la programàtica i l’algoritme són els nous editors"
També em sabrà greu no haver parlat de l'obsessió a crear comissions per intentar acabar amb les comissions que tot ho endarrereixen. I per arreglar-ho fem més comissions. Ja ho deia no sé qui: si vols que un tema s’enquisti, crea una comissió. Aquí en som els reis de les comissions. Per cert, algú sap alguna cosa del FERA? A banda de la fotografia i de l’acte, és clar.
Aquesta mereixeria un caganer i un apartat a banda, però com aquí no parlem de política ho deixarem en un petit esment: els polítics que parlen de com s’ha d’ajudar a les empreses i mai en sa vida hi han treballat, perquè tota la vida han estat funcionaris o de l’administració o del partit.
I de la Copa Amèrica. Cal dir res? Una altra broma pesada i més val no dir res més. Potser cal recordar l’Eugenio i preguntar “hay alguien más?”
Anem acabant que si no no arribarem al moll de l’os: l’habitatge. Quantes comissions s’han creat per parlar del tema i de les dificultats dels joves per accedir a un habitatge i poder-se emancipar? Algú és conscient que des de la crisi del 2008 els sous dels treballadors “normals” no han fet altra cosa que baixar i que el preu dels pisos, en les seves variants de compra o lloguer, no ha fet altra cosa que créixer i que no es fa habitatge protegit perquè cap administració no obliga les constructores a fer-ne?
I del no retorn de les empreses que van canviar de seu i no han tornat? Diuen, diuen, que a Madrid els tracten millor des que van sortir d’aquí. I tristament, segur que una part de veritat hi ha.
Més que suficient. I ens hem deixat Holaluz; la gestió de la dana valenciana; la invasió dels Seo; la gestió dels no peatges de les autopistes...
"Diuen, diuen, que a Madrid els tracten millor des que van sortir d’aquí. I tristament, segur que una part de veritat hi ha"
Anem doncs a l’Oso y el Madroño de l’any. La tifa més gran de l’any ha estat i encara ho és, i ho serà, la broma aquesta de l’opa del BBVA al Sabadell. Tot allò que semblava una operació bancària, que ja havia fet figa una vegada, es va tornar a revifar per l’interès de les dues parts. Uns perquè es volien treure l’espina i els altres perquè algú es volia assegurar una vicepresidència de la nova entitat i no haver de plantejar-se tornar la seu a Catalunya. Cal recordar, a més, que els del BBVA són experts a fer desaparèixer marques i treballadors, i com la memòria, a vegades falla (interessadament) cal recordar que amb l’absorció de Caixa de Catalunya va desaparèixer la marca i més de 2.000 treballadors.
Per acabar-ho d’arreglar, la campanya de publicitat més lamentable que mai s’ha vist parlant d’accionista a accionista. Com deia en el seu article el professor Valls, “uns presumptes accionistes (prepotents del Bilbao) els hi expliquen als del Sabadell per què és bona la fusió, com si fossin idiotes, i li demana al salmantí Carlos Torres Vila, president del BBVA, que deixi de fer el ridícul amb la campanya per convèncer els accionistes de Banc Sabadell dels beneficis de l’oferta de compra”.
Podrem concloure, doncs, que aquesta és la gran “tifa” de l’any i, malauradament, continuarà quan comencem el 2025. Que no falti, però, el repartiment de càrrecs; que es perdin un munt de llocs de treball i una marca centenària no té cap mena d’importància. És allò del plat de llentilles.
La segona de l’any la patirem quan comenci el 25: la pujada de preus de les assegurances de salut. I passa el que passa quan es juga amb la salut i els diners dels ciutadans. Un amable lector va rebre publicitat d’una companyia per fer-se una pòlissa: “Tenim aquesta campanya i per poder-la aplicar necessito saber amb quina companyia esteu, quin tipus de producte teniu i la quota que pagueu actualment”. Quan ho va tenir tot omplert, resposta de la companyia: “No puc oferir-vos res, l'edat màxima de contractació amb el paquet familiar són els 65 anys, ho sento”.
Un amic, economista i actuari i gran coneixedor del sector assegurador, em fa la següent reflexió: “Ningú no desitja patir cap malaltia i, per tant, és difícil acceptar que la prima pugui augmentar per “culpa” del fet que l’assegurat hagi utilitzat en excés les prestacions garantides i més quan l’assegurador disposa d’un qüestionari de salut per l’acceptació/avaluació del risc. A més, continua, com el risc d’emmalaltir s’incrementa amb l’edat, és en aquest segment d’edat on s’apliquen augments exagerats, ja que saben que aquests mateixos clients no poden accedir a la contractació d’una nova pòlissa en una altra entitat. És important assenyalar, acaba, que aquest comportament “no assegurador” suposa un mal exemple per la reputació i la imatge del sector i evidentment per l’assegurat”. Aquest, però, sempre és l’últim.
En definitiva, que aquells que tinguin una assegurança de salut que es calcin. Si almenys ho poguessin desgravar... Perquè no oblidem que els que tenen assegurança de salut ajuden a no col·lapsar les urgències. Imaginin el que passaria si tots es donessin de baixa.
En la meva opinió és la segona gran tifa de l’any i segur que ningú no farà res. I, com l’altra també, tindrà conseqüències el 2025.
"És l’únic que ens queda: fe, esperança i caritat"
I res més, com diu una col·laboradora d’aquesta casa, ens omplim la boca de frases com “Catalunya té molt de talent i som un referent”, i mentre ens ho creiem, deixem de banda la realitat del país i dels seus habitants. Espero que el 2025 creem una comissió per analitzar com està el país. O millor, contractem una consultora de “prestigi” i que ens doni un dictamen que permeti crear unes quantes comissions que analitzin el que ha dit la consultora.
Anirem molt bé. Tinguem fe. És l’únic que ens queda. Fe, esperança i caritat.
Que vostès s’ho passin bé i mengin els raïms demanant uns quants desitjos. Jo faré dotze grills de mandarina.