A Snapchat amb la corbata al cap
14
de Juliol
de
2016
Finalment m'he obert un compte d'Snapchat. M'ha passat una cosa similar al que em va passar fa uns anys amb Facebook: resistència a ultrança inicial per acabar claudicant amb dignitat. El procés sempre és el mateix: apareix una nova xarxa social, els amics te'n parlen dia sí dia també —aquesta és diferent—, desenvolupes anticossos —ja sóc de Twitter—, un dia li veus alguna petita gràcia, te n'adones que tota resistència és fútil, i finalment t'hi registres. Una més fins que arribi la propera.
Snapchat és una aplicació de missatgeria basada en snaps (instantànies) —fotos o vídeos fets al moment amb el mòbil— que podem compartir amb els nostres contactes, que només veuran un sol cop o, si ho decidim, tants com vulguin durant les 24 hores següents. A partir de llavors els snaps desapareixen per sempre.
Snapchat va néixer com un projecte de la mà de dos estudiants de poc més de 20 anys a la universitat d'Stanford (per què tot surt d'Stanford?) el 2011 i té en el seu haver 150 milions d'usuaris mensuals —supera Twitter—, un no a una oferta de 3.000milions de dòlars de Facebook i un altre no a una de 4.000 de Google. He vist poca gent de20 anys amb les idees tan clares.
Però el gran mèrit de Snapchat rau en el fet que allò que s'hi publica té caducitat. L'aplicació tracta els moments com el que són: experiències personals que eventualment volem compartir però que mai no tornarem a viure i que no cal guardar, perquè l'objectiu no és reviure-les sinó viure'n de noves. Aquesta manca de traça en la nostra petjada digital fa que la gent es desinhibeixi a l'hora d'enviar els snaps.
Snapchat és la suma de l'espontaneïtat de Twitter, la privadesa de Whatsapp i el llenguatge visual d'Instagram, però amb un total més gran que la suma de les parts que dóna com a resultat una nova manera d'explicar històries; la de la generació que ha vingut al món amb un mòbil sota el braç.
Els de la generació Z —la generació selfie o com en vulgueu dir dels nats a finals dels 1990—, són no només els usuaris naturals d'Snapchat sinó que són també els qui decideixen cap on va la xarxa amb l'ús que en fan. No és estrany que els darrers resultats de ComScore donin que als EUA el 69% dels usuaris de Snapchat tinguin entre 18 i 24 anys. Una festa.
Fa dos anys l'empresa va facturar uns 60 milions de dòlars que podrien ser 1.000 aquest any. Però la fama costa i Snapchat podria estar pagant el preu del seu propi èxit: els adults l'estan començant a utilitzar.
Només hi ha una cosa que provoqui més vertigen que llegir "Ta mare t'ha demanat amistat" a Facebook; llegir "Ta mare t'ha afegit" a Snapchat, i segons comentaris a Twitter de fills angoixats -a Snapchat s'esborrarien- aquest fenomen va en augment. Les dades de ComScore també confirmen aquesta tendència: ja són més del 14% els usuaris majors de 35 anys quan fa dos anys només n'eren el 2%.
A Snapchat hi he vist amics que han fet enrojolar els seus fills, directius d'empresa perdre-hi els papers i famosos filmant-se mentre dormen, tot amb la seguretat que els dóna el fet de saber que un cop vist pels seus parents i coneguts allò desapareix.
Snapchat comença ja a ser una festa on els adults també es diverteixen, una festa que segons com vagi pot acabar sent com un ball de casament, on quan arriba l'hora en què els grans fan la conga —corbata al cap i els pantalons arremangats— el jovent ja comença a enfilar cap a la discoteca més propera.
Snapchat és una aplicació de missatgeria basada en snaps (instantànies) —fotos o vídeos fets al moment amb el mòbil— que podem compartir amb els nostres contactes, que només veuran un sol cop o, si ho decidim, tants com vulguin durant les 24 hores següents. A partir de llavors els snaps desapareixen per sempre.
Snapchat va néixer com un projecte de la mà de dos estudiants de poc més de 20 anys a la universitat d'Stanford (per què tot surt d'Stanford?) el 2011 i té en el seu haver 150 milions d'usuaris mensuals —supera Twitter—, un no a una oferta de 3.000milions de dòlars de Facebook i un altre no a una de 4.000 de Google. He vist poca gent de20 anys amb les idees tan clares.
Però el gran mèrit de Snapchat rau en el fet que allò que s'hi publica té caducitat. L'aplicació tracta els moments com el que són: experiències personals que eventualment volem compartir però que mai no tornarem a viure i que no cal guardar, perquè l'objectiu no és reviure-les sinó viure'n de noves. Aquesta manca de traça en la nostra petjada digital fa que la gent es desinhibeixi a l'hora d'enviar els snaps.
Snapchat és la suma de l'espontaneïtat de Twitter, la privadesa de Whatsapp i el llenguatge visual d'Instagram, però amb un total més gran que la suma de les parts que dóna com a resultat una nova manera d'explicar històries; la de la generació que ha vingut al món amb un mòbil sota el braç.
Els de la generació Z —la generació selfie o com en vulgueu dir dels nats a finals dels 1990—, són no només els usuaris naturals d'Snapchat sinó que són també els qui decideixen cap on va la xarxa amb l'ús que en fan. No és estrany que els darrers resultats de ComScore donin que als EUA el 69% dels usuaris de Snapchat tinguin entre 18 i 24 anys. Una festa.
Fa dos anys l'empresa va facturar uns 60 milions de dòlars que podrien ser 1.000 aquest any. Però la fama costa i Snapchat podria estar pagant el preu del seu propi èxit: els adults l'estan començant a utilitzar.
Només hi ha una cosa que provoqui més vertigen que llegir "Ta mare t'ha demanat amistat" a Facebook; llegir "Ta mare t'ha afegit" a Snapchat, i segons comentaris a Twitter de fills angoixats -a Snapchat s'esborrarien- aquest fenomen va en augment. Les dades de ComScore també confirmen aquesta tendència: ja són més del 14% els usuaris majors de 35 anys quan fa dos anys només n'eren el 2%.
A Snapchat hi he vist amics que han fet enrojolar els seus fills, directius d'empresa perdre-hi els papers i famosos filmant-se mentre dormen, tot amb la seguretat que els dóna el fet de saber que un cop vist pels seus parents i coneguts allò desapareix.
Snapchat comença ja a ser una festa on els adults també es diverteixen, una festa que segons com vagi pot acabar sent com un ball de casament, on quan arriba l'hora en què els grans fan la conga —corbata al cap i els pantalons arremangats— el jovent ja comença a enfilar cap a la discoteca més propera.