S'ha acabat la història una altra vegada?

La nit mateixa en què es va esquerdar el Mur de Berlín, sembla que ja va començar a pensar-hi, però no va ser fins al 1992 que es va publicar El final de la història i l'últim home, de Francis Fukuyama. Hi defensava que la caiguda de la Unió Soviètica era total i definitiva, i que amb això, havent conjurat per sempre el fantasma del comunisme, la democràcia, o més concretament la democràcia liberal basada en un model capitalista prou flexible, havia guanyat la partida. "La història s'ha acabat", va dir, mentre dibuixava un equilibri tranquil i agradable sense possibilitat de retrocés.

Avui dia és gairebé un tòpic proclamar com n’era d’errònia aquella predicció. Amb el retorn de Donald Trump i el seu moviment MAGA, haurem d’afegir un capítol més als llibres d’història, que s’assembla enormement als anteriors, ja que els nous inquilins de la Casa Blanca han anunciat una “era” basada a portar a l’extrem moltes tendències ja vistes abans. S’ha acabat, ara sí, la història?

"Stiglitz creu que més que davant del final de la història, estem davant del 'final del desenvolupament'"

L’economista i analista Joseph Stiglitz ha respost a aquesta pregunta amb una altra pregunta, qüestionant si no estem, més que davant del final de la història, davant del "final del desenvolupament". Veu en risc els valors que al llarg de la història han permès un progrés ampli i sòlid.

Al llarg dels segles, el temps ha avançat, però no sempre en forma de progrés o desenvolupament. Les condicions de vida (capacitats, béns, esperances) del segle XIV i del segle XVI eren pràcticament idèntiques. Segons Stiglitz, la majoria de nosaltres donem per fet que el progrés només es produeix sobre la base d’un model de societat i desenvolupament fonamentat en uns valors concrets, i no per la simple inèrcia de la història. Fins a la Il·lustració i la revolució industrial, el desenvolupament no estava garantit i, per tant, és hereu de les característiques d’aquella època. Perquè el desenvolupament tingui lloc, és imprescindible el mètode científic —és a dir, posar evidències científiques sobre la foscor—, xarxes de col·laboració i coneixement compartit. Aquests fonaments són els que el pèndol de la bola de demolició de l’ideari del moviment MAGA podria posar en perill, entre d’altres.

Potser no ens posaríem d’acord a l’hora de fer una llista dels incentius que necessiten els països per avançar, però crec que hi hauria un major consens a l’hora d’identificar els factors que garanteixen un desenvolupament integral. Si una gran part de la ciutadania no té accés a l’educació, la salut o l’alimentació, difícilment podrà avançar aquell país, i això només es pot garantir mitjançant la inversió pública. Això és perquè els interessos particulars tendeixen a afavorir l’avarícia i perquè els drets humans han de ser garantits sense deixar-los a mercè de capricis. Trump i el grup d’oligarques han assumit el compromís de reduir al màxim el seu pressupost.

"La realitat que vivim no és més que un producte evolucionat d’altres progressos, crisis, apostes i desgràcies ocorregudes al llarg de la història"

En el nostre temps, tendim a pensar que allò que ens passa és excepcional, original i irrepetible. No obstant això, tret d’excepcions que, per definició, no podem preveure, la realitat que vivim no és més que un producte evolucionat d’altres progressos, crisis, apostes i desgràcies ocorregudes al llarg de la història. Potser podríem intentar reaccionar davant l’enèsima profecia que ens anuncia l’Apocalipsi.

Ja abans, els avenços tecnològics ens han posat a les mans la possibilitat de destruir-nos a nosaltres mateixos, i hem estat capaços d’evitar-ho (si més no, en certa manera) establint normes multilaterals de joc a escala internacional. La història no s’ha acabat, però no sabem com continua el relat.