Acostar-nos massa al Sol

Quan parlo amb els meus amics, tots arribem a la mateixa conclusió: ens falten recursos. Tenim idees, iniciatives i ganes de fer coses, però ens falten recursos per implementar-les. Segurament hi ha algú al món parlant amb els seus amics sobre el fet que els sobren els recursos i no saben de què fer-ne, i un altre grup d’amics que parla sobre el fet que no saben què més fer al seu dia a dia per guanyar quatre garrofes.

Jo pertanyo a la generació de la petita burgesia sobrequalificada. Persones que, per la posició social dels nostres pares, hem pogut accedir a bones universitats i una formació molt elevada sense la necessitat de ser rics o tenir diners per tirar pel terrat. Una generació que ha estat educada en tots els conflictes socials i noves metodologies educatives, però que ha tingut uns recursos limitats i una vida plena de contradiccions: entre la mentalitat baby boomer dels nostres pares i la promesa d’un futur que sempre és millor i una altíssima consciència dels problemes del món. El resultat, com era d’esperar, ha estat un alt nivell de problemes de salut mental i un augment abismal d’activitats d’oci i lleure per assegurar distraccions de les pressions quotidianes.

"És important comprendre fins a quin punt els problemes no són personals sinó estructurals, però aquesta consciència, si no és activada per accions, no ens resol res"

M’enfada especialment quan es diu que els joves ja no tenen consciència de res, que ens queixem per tot i treballem poc. I encara m’enfada més quan ho diuen persones que fan pauses d’esmorzar d’hora i mitja, que van tenir un contracte fix des que van sortir de la universitat o que sempre han treballat a l’empresa familiar. O encara pitjor, rendistes que han heretat grans fortunes o persones que, per qualsevol altra fortuna de la vida, no han tingut una circumstància econòmica massa complicada. Abans la vida era més senzilla i les aspiracions més petites. Des que vam empassar-nos sense mastegar aquella fal·làcia que si ho vols, ho pots fer o que tot és possible si ho somies, hem entrat en una espiral d’autodestrucció que no només ens ofega, sinó que no ha conduït ningú a cap lloc saludable.

És molt fàcil recomanar-nos que no ens preocupem tant i que procurem buscar la felicitat en les petites coses. Sí, aprendre a valorar el que tenim pot ajudar a calmar-nos en un moment de tristor, però no ens pagarà el lloguer. És important comprendre fins a quin punt els problemes no són personals sinó estructurals, però aquesta consciència, si no és activada per accions, no ens resol res. I malgrat el suposat progrés personal que he fet en els últims anys per llegir, formar-me, educar-me i esdevenir una persona molt més conscient, fa dies que començo a dubtar si aquesta consciència és realment un lloc desitjable, o tan sols un sol gegant que, com en el mite d’Ícar, acabarà cremant les ales d’aquells joves que s’hi acosten amb massa fe. És bo conèixer amb detall tot el que no funciona, o és més recomanable acceptar una realitat imperfecta i procurar activar-nos en uns temes en concret per fer-la millor? No queda clar de quina manera la nostra consciència i sobreanàlisi de la realitat ens farà més feliços o més lliures; el que sí que es fa palès és que res de bo en treure'm d’acostar-nos massa al Sol.