Actituds atòmiques: sigues feliç, sigues egoista!

27 de Setembre de 2023
Montse Soler | VIA Empresa

Tot i que el llibre de JamesClear m’hagi inspirat el títol, avui no us parlaré d’hàbits atòmics ni de com adquirir-los, això m’ho reservo per a quan arribi als sis mesos sense mossegar-me les ungles, i de moment, només en fa dos! Del que us vull parlar avui és de les diferents actituds que prenem les persones davant circumstàncies similars. 

El mes de setembre, que suposa la tornada a la feina per a moltes persones, m’he fixat en les diferents actituds que adoptem els comercials davant aquest fet. I, també, he tingut l’oportunitat de conversar amb moltes persones del món de les vendes i m’he sorprès, de com, davant situacions similars, les actituds que prenem són tan diferents. Sense ànims de banalitzar una situació límit, he recordat molt una frase que vaig llegir fa anys a L’home a la recerca del sentit de ViktorFrankl, supervivent dels camps d’extermini nazis, i que em va impactar: “A una persona li poden prendre tot, excepte l'última de les llibertats humanes: la de triar la seva actitud davant una determinada circumstància”.

Frankl: “A una persona li poden prendre tot, excepte l'última de les llibertats humanes: la de triar la seva actitud davant una determinada circumstància”

M’agradaria compartir, de forma més o menys literal, dos exemples reals de les actituds de dues responsables d’equips de vendes davant una situació molt semblant: 

  • Clar que estic motivada! He tornat amb força de les vacances i em prenc això com un repte, són les dificultats les que treuen el millor de tu, i és quan més s’aprèn i quan més pinya fa l’equip. Tinc diverses idees per afrontar el problema, implicaré i motivaré la meva gent, i ens queden encara al davant quatre mesos en què estic segura que assolirem els objectius.
     
  • Això és una merda. Però l’empresa què s’ha cregut? Que jo els ho solucionaré tot? Aquesta situació no és culpa meva ni del meu equip. Nosaltres no en som responsables. I si ells són uns incompetents que s’ho facin mirar. És impossible assolir  objectius i això desmotiva. I a més ja no em crec el projecte. A mi que em paguin i em facin fora si volen,  però no invertiré ni un minut més en arreglar el que no és culpa meva.
     

Això eren paraules. Si parlem de llenguatge no verbal, no cal que us expliqui, que, mentre a la primera persona li brillen els ulls, somriu, s’entusiasma i emociona explicant-me els reptes, i em demana ajuda, la segona persona, té l’expressió enfadada i li suposa un immens esforç anar a treballar, i, a més, amb la necessitat de culpabilitzar l’empresa de tot el seu malestar, desmotiva també a totes les persones del seu voltant. 

La meva pregunta és senzilla: per què podent triar entre adoptar una actitud positiva i constructiva, que ens permetrà gaudir de benestar, i serenitat, triem l’opció d’amargar-nos la vida? 

Estic del tot convençuda que la segona persona creu que amb el seu comportament danya l’empresa (desmotiva l’equip i pot fer que els clients percebin un mal servei i es perdin) i, possiblement, sigui així. El problema és que, malgrat que això calmi la seva rancúnia o malestar, i perjudiqui l’empresa, ella tampoc no és feliç. Ella viu, com a mínim, vuit hores al dia turmentada, i, possiblement, en siguin moltes més, perquè no és fàcil estar així cada dia i arribar contenta a casa.

Les persones en entorns comercials, sempre podem tenir motius per enfadar-nos: hem perdut un client “per culpa” d’una pujada de preu o, perquè algú de Back Office li ha donat una mala resposta, perquè una peça era defectuosa o els de finances s’han confós... I, perdre un client, a nosaltres, certament ens pot suposar no percebre un incentiu. Això ha passat i no ho hem pogut preveure ni evitar a temps, però el que sí que podem evitar és entrar en una espiral de pensaments tòxics i comportaments negatius, que ens acaben perjudicant a nosaltres, i als del nostre voltant, però no al financer, ni al de Back Office, ni al de producció, possiblement.  

Si la situació és irreversible i ets infeliç, deixa de culpabilitzar l’empresa del teu malestar

Quan em trobo en situacions com aquesta, i no són casos excepcionals, no em canso de repetir la frase “sigues egoista, sigues feliç”, que, potser mal entesa, pot plantejar un dilema ètic, però el que jo que vull dir és que no cal que adoptis una actitud positiva per beneficiar a la teva empresa, fes-ho només per tu, fes-ho pel teu benestar, tria estar bé! Hi ha molts estudis de com les emocions modifiquen la nostra manera de pensar i com les emocions positives exerceixen una gran influència sobre el processament intel·lectual, la resolució de problemes, el raonament i les habilitats socials, la millora de la salut física i també de la mental. Així doncs, no ens amarguem la vida! 

I, si és que la situació és irreversible i ets infeliç, deixa de culpabilitzar l’empresa del teu malestar, deixa de castigar-te a tu i als que t’envolten, i, sense esperar que l’empresa t’acomiadi i et “compensi”, sigues lliure de buscar un projecte que t’entusiasmi i que, de nou, et faci brillar els ulls. Marxa ràpidament a ser feliç!