Enginyer i escriptor

Aeroport, quarta pista per un aeroport de tercera

04 de Març de 2025

Detecto que la polèmica sobre la famosa quarta pista ha entrat en període d'assossec. Coneixent el país, queda clar que aquesta calma no és res més que silenci palermità. Vull dir que la despesa que tenia prevista Aena es durà terme en qualsevol cas -sí és sí-. Ni que sigui per construir-hi gàbies de caderneres o assecadors de pernil ibèric per a la T1 -que, vist el volum- els deu fer falta.

No importa que l’aeroport estigui a la cua en transport de mercaderies, cosa que ja vaig denunciar a l’article “De terceres pistes, d’estómacs agraïts i de panxes buides”. Ni tampoc que els avions que arriben transportin, majoritàriament, turistes abillats amb xancletes, mentre les forces interessades de la ciutat continuen assegurant que venen a “fer-hi negocis”. Ni tampoc que la majoria de les companyies aèries que hi treballen siguin de baix cost i que connecten dotzenes de ciutats nord-europees que tenen com a destí preferent venir a Barcelona a celebrar comiats de solter. Tot això no importa. El cas és construir, perquè aquesta és la missió i el compromís d’Aena.

Entre tant, l’aeroport “Pepe” Tarradellas continua gestionat com si fos un cortijo, en què el viatger té la viva sensació que, fa uns anys, a les seves instal·lacions, s’hi organitzaven corrides de toros. Amb això vull dir que la impressió que ets a Barcelona que, pel que sembla, i per casualitat, està a Catalunya, és nul·la.

"La sortida de l'aeroport ve principalment marcada per uns serveis de control de seguretat que, pel que he deduït, han estat contractats per algú que ens vol mal"

Dic i mantinc fermament que aquest seu columnista -que ha de viatjar en avió més sovint del que desitjaria- pateix dos moments horripilants cada vegada que es desplaça: la sortida i l’entrada -no se’n pot dir arribada- per l’aeroport del Prat. Són moments, relativament llargs, de desagradable neguit. Tot és bastant frustrant des del moment que abandones el taulell de facturació -fins aquí tot normal- i fins que embarques. Després, a l’entrada, personalment, no trobo el moment d’agafar el cotxe -mai el taxi, que són del sindicat controlat de don Tito- i fugir esperonat del que abans era l’àrea agrícola més important de Catalunya.

La sortida ve principalment marcada per uns serveis de control de seguretat que, pel que he deduït, han estat contractats per algú que ens vol mal. Ja no parlo només del grotesc pregoner que, en espanyol europeu o llatinoamericà, anuncia “de parte del señor alcalde oldecompiutersindemachín”, sinó també de la permanent xarrera que mantenen els que haurien d’estar en silenci comprovant si algú porta una bomba a l’equipatge. Les converses -els recomano que un dia parin l’orella per xafardejar- sempre van de problemes laborals, d’avantatges socials, de protestes que un li ha fet al cap de torn, etc. Tot d’una gran exemplaritat. Un cop passat el tràngol, i si res ha sonat –“¡elcinturoncaballero!"-, hom pot continuar l’expedició i entrar al paradís de la devesa peninsular on tot és ibèric, fins i tot el mal servei. Això sí, abans s’han de sortejar les botigues que Aena ha instal·lat per tal de fer-te caminar innecessàriament. Durant l’espera fins a l'embarcament pots arribar a contemplar com una noia de la neteja xerra amb un empleat de l’aeroport que es troba, agafin-se, assegut en una de les taules d’una de les cafeteries destinades als clients. Bé, deixem-ho córrer. Tot proveït d’una gran amenitat hispana. En embarcar, el mal somni desapareix -si la companyia no és espanyola, és clar- per tornar a aparèixer a l’entrada, quan torneu a casa.

Ja arribats, amb la lògica felicitat del retorn a la llar, us encaminen cap al control de passaports. Sembla com si us endinséssiu vers la dimensió desconeguda. De cop i volta hi ha unes bifurcacions de cintes extensibles amb un individu que, si és femella, crida “¡european passports!” o “¡pasaportes españoles!”, com si el fet fos equivalent. El cas és que tot això ho manifesta a l’estil de “¡soy de Santurce, las traigo yo!”, i com si estigués posseïda. Si, per contra, el que està a la bifurcació és mascle, aleshores el crit és d’estètica “¡se sienten, coño!”. El cas és que arribat a destí inconegut, on hi ha la policia espanyola -perquè, pel que es veu, que els mossos són estrangers-, l’embolic és notable, ja que la cridòria dels posseïts que estaven a la bifurcació té escàs efecte sobre els estrangers, i sempre s’hi colen distrets que no són de passaport de la Unió Europea i tot plegat causa enrenou. A més, torna a haver-hi una altra atracció: les màquines de llegir passaports, que mai van fines i a on algun insensat ha destacat un individu que sembla com si les hagués vistes per primer cop quan vosaltres hi arribeu.

"Ja es veu que el que necessita aquesta mena de hub de pa sucat amb l'oli de la devesa d'Aena -ubicat on abans es collien unes carxofes finíssimes- és una quarta pista"

De la recollida de maletes no en parlaré, perquè no tinc experiència recent. Només dir que, si bé la facturo en marxar, intento mai facturar-la en tornar. Fins on recordo, el servei és pèssim, les esperes llarguíssimes. A més, majoritàriament, el servei està en mans dels que un dia van envair les pistes sense que ningú els tanqués a la presó. La tornada a casa, ja ho he dit, en cotxe propi o de lloguer amb xofer. Mai en taxis especialitzats a fer xantatge quan arriba el Mobile World Congress.

En resum, ja es veu que el que necessita aquesta mena de hub de pa sucat amb l'oli de la devesa d'Aena -ubicat on abans es collien unes carxofes finíssimes- és una quarta pista. O una cinquena, si cal. El cas és donar vida a les constructores del règim, que per això estan: perquè els diners circulin.