Agost: què deuen fer els meus mestres?

“Agost: què deuen fer els meus estudiants?” És la pregunta que es feia el professor i catedràtic d’ètica Norbert Bilbenyen un recent article a La Vanguardia. L’article passa molt bé sota el para-sol a la platja —en paper o en mòbil— i és també per això que convida a ser llegit més d’una vegada i a reflexionar-hi. Referències històriques a banda, és pràcticament un manual d’instruccions de cara al futur.

L’article es podria resumir en una frase del principi que diu “tots hem estat estudiants o encara ho som”, una actitud vital que molts hem abraçat amb més o menys fortuna. Aquest enfocament dóna una perspectiva humanista —filosòfica si voleu— a allò que els gurús de l’utilitarisme diuen que “les professions a les quals es dedicaran els nostres fills encara no han estat creades”. Sí, ens tocarà aprendre i desaprendre tota la vida. Podeu apuntar-vos a l’Escola Oficial d’Idiomes, llegir llibres, mirar documentals, consultar Viquipèdia, seguir tutorials de YouTube, aprendre idiomes a DuoLingo o programació a Khan Academy. Arreu hi trobareu grans mestres, flexibilitat d’horaris i més continguts dels que pugueu mai absorbir. Sí, però.

Tots recordem els grans mestres que hem tingut. Jo recordo amb noms, cognoms i moments els que més m’han influït, des de preescolar fins als cursos de postgrau

Bilbeny glossa la importància dels bons mestres, allò de Goethe de “busca’t un mestre i perd-te a la selva”. Ho trobo particularment rellevant. Tots recordem els grans mestres que hem tingut. Jo recordo amb noms, cognoms i moments els que més m’han influït, des de preescolar fins als cursos de postgrau. Amb la majoria encara hi mantinc la relació.

Puc dir que he viscut l’aforisme de Goethe en primera persona en la figura del recentment traspassat Josep Vendrell. El Sr. Vendrell va ser un professor de matemàtiques molt exigent i molt temut als 70 quan jo feia E.G.B. als Escolapis de Tàrrega. El vaig tenir a 7è i 8è de bàsica. Els càstigs per no fer bé la feina eren proporcionals als decibels de la seva veu engolada. La setmana que tocava un dels temes més importants de 7è (diria que eren polinomis) la vaig haver de passar a casa amb grip o alguna cosa que agafàvem la canalla de llavors. Un dia, cap a les set de la tarda van picar el timbre de casa. Era el Sr. Vendrell que em venia a explicar tot el que m’havia perdut conscient que sense aquell coneixement em seria difícil seguir el temari.

Anys després, devia ser el 1985 quan jo ja estudiava informàtica a la UAB, la casualitat va voler que es girés la truita. La informàtica ja començava a entrar a les escoles i la programació de funcions era una extensió de les matemàtiques. La tasca d’aprendre a programar per a poder-ho ensenyar als seus alumnes li va caure al Sr. Vendrell. Els Escolapis de Tàrrega necessitaven un ordinador. Com que a casa ja hi havia un IBM PC, el Commodore Vic-20 que mon pare m’havia comprat al Corte Inglés els el vam vendre per un preu simbòlic. Al tracte hi anaven incloses unes quantes sessions de programació en BASIC. El meu alumne va ser el Sr. Vendrell.

Nostàlgia a banda, l’anècdota il·lustra a la perfecció la importància d’aprendre sempre i de manera constant. És per això que des de fa 25 anys dedico part del meu temps a la docència a la UPF, perquè ensenyar m’obliga a aprendre, i quan ensenyo aprenc dels meus alumes. No sempre me’n surto, però hi ha moments d’intercanvi d’opinions, de preguntes i de debat que són molt enriquidors, moments on t’adones que els alumnes han après. De vegades has de concloure amb un “ara mateix no t’ho puc respondre, m’ho miraré i el pròxim dia m’ho recordes”.

A l'agost, els mestres estem preparant les classes de setembre perquè els nostres estudiants aprenguin, però també, i no és fàcil, perquè nosaltres puguem continuar aprenent d’ells

I això, amigues, és el que no trobareu a les acadèmies virtuals que he anomenat abans. No hi trobareu el contacte entre estudiants i no hi ha, per tant, aprenentatge horitzontal. L’intercanvi de coneixement només flueix de professor a alumne, el cercle no es completa i el professor no aprèn; l’alumne d’informàtica dels 80 no ensenya a programar al professor de matemàtiques dels 70. Ho diu molt clar el Norbert Bilbeny al seu article “no només no hi ha classe sense alumnes, sinó que el millor d’una carrera docent hauran estat els estudiants”.

I responent la pregunta del títol del meu l’article: a l’agost, els mestres estem preparant les classes de setembre perquè els nostres estudiants aprenguin, però també, i no és fàcil, perquè nosaltres puguem continuar aprenent d’ells. És allò d’aquell altre aforisme atribuït a Marshall McLuhan que “donem forma als mitjans i després són els mitjans qui ens donen forma a nosaltres”. Canvieu “mitjans” per “alumnes” i ja ho tindríem. I per molts anys.