L'alegria com a estratègia de resistència

Un any més arriba el 8 de març, un dia de reivindicació més que de celebració. En centenars de països, milers de dones i aliats es mobilitzen per recordar que la igualtat entre dones i homes no és un assoliment definitiu, sinó una tasca urgent. Es fa evident que les causes són profundes i fins i tot invisibles.

Avui observo amb preocupació el ressorgir de corrents reaccionàries que pretenen frenar els avenços en igualtat i posen en dubte drets que donàvem per consolidats. Com va advertir Simone de Beauvoir: “Mai oblideu que n'hi ha prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones siguin qüestionats. Aquests drets mai no estan garantits. Heu de romandre vigilants tota la vostra vida”.

Aquest retrocés amenaça les conquestes feministes i, per tant, debilita la salut democràtica de la nostra societat. Per això, aquest 8M ens recorda que no hem de confiar-nos: no és moment de romandre al marge, sinó d'involucrar-nos més que mai.

"No és moment de romandre al marge, sinó d'involucrar-nos més que mai"

I és que els discursos ultraconservadors s'alimenten de difondre la por, conscients que la incertesa i el malestar funcionen com a poderoses eines de dominació. En presentar com a amenaça les reivindicacions de les dones i de col·lectius vulnerables, aconsegueixen desviar l'atenció dels problemes estructurals i culpar aquells que pateixen majors desigualtats de la suposada “inestabilitat” social. Així es justifiquen mesures que, en circumstàncies normals, serien rebutjades pel seu contingut clarament repressiu. A més, aquesta narrativa demonitzadora reforça privilegis preexistents i desvia el focus del veritable origen de la desigualtat. D'aquesta manera, la por deixa de ser una emoció individual i es converteix en un mecanisme col·lectiu de control, que debilita la crítica, la solidaritat i l'organització social.

Ens trobem, per tant, davant d'un moment de veritat, en què resulta imprescindible posicionar-se sense ambigüitats. La defensa de drets no pot quedar subjecta a discursos que, sota l'aparença d'ordre i estabilitat, retallen llibertats, ofeguen el pensament crític i fomenten la divisió social.

Així que són temps de resistir, però resistir no consisteix només a aguantar: significa transformar. Un exercici de consciència crítica i creació de noves realitats, en el col·lectiu i en el quotidià, on cada vincle i cada gest de cura es converteixen en subversió.

"Són temps de resistir, però resistir no consisteix només a aguantar: significa transformar"

I encara que ens sobrin els motius, no ens podem permetre caure en la ira, la tristesa o el pessimisme, emocions que ens esgoten i ens debiliten. Però, com ens recorda Sara Berbel, la transformació necessita la força de les passions. En el seu imprescindible Obecedario patriarcal, ens ofereix un aprenentatge clau: la confiança, l'amistat, l'emulació i l'alegria són motors més poderosos que la ràbia o la por. No es tracta d'ignorar la indignació davant les injustícies, sinó de canalitzar-la en una energia constructiva i sostenible. Com assenyala l'autora: “la socialització de la impotència, que el patriarcat indueix en les dones, és un obstacle ètic generador de tristesa. D'aquí que el feminisme hagi de buscar l'alegria a través de l'acció, que desplega les potències, i lluitar contra la tristesa”.

Al contrari de la fúria o el desencantament, l'alegria genera vincles, activa la creativitat col·lectiva i fomenta la solidaritat.

Així que no permetrem que la frustració ens paralitzi o que la ira ens esgotin. Continuarem reivindicant amb compromís i esperança compartida, i seguirem construint la societat més justa que anhelem. Perquè l'alegria, lluny de ser ingènua, és una estratègia de resistència. Davant dels qui volen arrabassar-nos el que hem aconseguit, la nostra millor resposta és la força col·lectiva, la determinació i la certesa que seguim avançant.

Perquè el feminisme resisteix, transforma, construeix i celebra, i la seva força beneficia a tot el conjunt de la societat.