Lliçons de la Xina: AI & Competitivitat – It’s the adoption stupid!

Aquest estiu vàrem estar a la Xina, jo feia uns quants anys que no hi era i no podia esperar a veure tots els canvis tecnològics d’aquell país del que tots tant en parlem!

L’aeroport de Beijing és impressionant, tot i que res com el de Singapur, molt gran, ben organitzat, amb moltes màquines per passar els controls d’entrada pels nacionals, etc... i càmeres, sí, moltes càmeres! A la Xina hi ha càmeres per tot arreu, moltes amb el seu flash LED que s’activa de tant en tant.

"L’aeroport de Beijing és impressionant, tot i que res com el de Singapur: molt gran, ben organitzat, amb moltes màquines per passar els controls d’entrada"

Un cop havíem passat els controls i anàvem a buscar les maletes, enmig d’un corredor hi havia unes garites amb dos o tres xinesos/es amb cara de molt avorrits... Amb aquell posat de qui està a punt de caure adormit però ha de semblar despert. Per curiositat vaig xafardejar les pantalles. Eren imatges en gris de la riuada de gent amb un quadrat verd a la cara de cadascú, com el que hi ha a les càmeres fotogràfiques, desenes de quadrats verds seguint els rostres cansats dels viatgers. Un pensament em va passar pel cap, què passaria si n’hi hagués algun de vermell? De sobte, em vaig adonar que això del reconeixement facial funciona i pot anar de pressa, molt de pressa.

Però no només hi ha càmeres fixes, sovint et trobes als carrers petits robots de la policia que no tenen cap altra missió que portar unes quantes càmeres al capdamunt. Normalment estan a prop d’una furgoneta farcida de càmeres a la part superior i amb els vidres tapats.

Certament, les càmeres són omnipresents a la Xina, n’hi ha per tot arreu, dins el taxi també, però estan col·locades d’una forma discreta. Tots estem acostumats a veure moltes càmeres i a estar en països on hi ha moltes càmeres. Ara bé, després de l’experiència a l’aeroport vaig entendre que aquestes no eren càmeres de seguretat on es buscava el gravat només quan hi passava alguna cosa, ja estaven actives. Potser per això Xina és un país tan segur pel viatger!

"Un pot pensar que tot l’ús de la tecnologia és vigilància i no és cert!"

Un pot pensar que tot l’ús de la tecnologia és vigilància i no és cert! Al mateix aeroport tens uns panells en els quals surt el teu nom només apropar-te, com també surt el vol, la destinació, l’hora i la porta de sortida. Sí, ho pot veure tothom, sí. Alguns d’aquests panells funcionen molt de pressa, en una fracció de segon surt tot, en d'altres has d’esperar uns segons. No vaig poder esbrinar la raó, però els que van més de pressa estan al costat de la policia. Ara bé correlació no implica causalitat, això diuen...

Un altre ús que ens sorprèn és a les autopistes. Una vegada tot agafant un Didi (l’Uber de la Xina) vàrem passar per una línia ràpida a un peatge d’autopista. La veritat és que anàvem força de pressa (60Km/h o semblant). Vaig estar buscant desesperadament el Teletac i no el trobava fins que em vaig adonar que hi havia una càmera davant, com sempre, amb un flash LED. Sembla que és tan simple com donar-se d’alta a una web amb el teu codi WeChat Pay i la matrícula i ja està! No calia que busqués, no hi havia Teletac!   

Com defensar-se de tot això? També vàrem estar a Hong Kong durant els dies de les grans manifestacions d’1.7 milions de persones i allà veus de primera mà les formes d’evitar ser identificat. El més senzill, el que porta tothom, són les màscares. Les màscares negres, les que porten els ciclistes per reduir la pol·lució, sempre omnipresents a les manifestacions. Alguns, però, van més enllà amb tot un seguit de precaucions, la més senzilla consisteix en l’ús d’un passamuntanyes, també de color negre.

És clar, entre les mesures de protesta hi ha l’acció directa contra les càmeres. La més senzilla és tapar-les amb cinta adhesiva, la que em va semblar més divertida és posar paraigües al revés per anul·lar-les i la més violenta, tombar i trencar les càmeres.

Després de llegir tot això, un podria pensar que la visió artificial és la tecnologia més difosa a la Xina. La veritat és que està àmpliament difosa però no és ni molt menys l'única.

"La tecnologia més usada a la Xina i que ens sorprèn per la seva simplicitat són els codis QR"

Una de les que sorprèn més al turista és la traducció instantània. Funciona d’una forma molt senzilla, és una app de WeChat on préms a un botó i immediatament escoltes la traducció en anglès (o en xinès si és el cas). Tothom té WeChat i tothom ho fa servir molt i la veritat és que va força bé!

De fet però, la tecnologia més usada a la Xina i que ens sorprèn per la seva simplicitat són els codis QR. Te’ls trobes a tot arreu i ho substitueixen tot. Els restaurants no tenen menús, només un codi QR on apuntes amb el mòbil i et surt el menú al navegador, molts llocs ja no tenen informació, simplement un codi QR. La tecnologia és molt ràpida, molt barata (només cal imprimir un paper, un cartró i un adhesiu amb el codi) i permet l’actualització instantània de la web. A la Xina, com aquí, potser algú es deixarà la cartera a casa, però no pas el mòbil!

L’ús universal dels codis QR a la Xina és un excel·lent exemple de disseny. Es tracta d’una tecnologia que només requereix un smartphone (que tothom té) per ser utilitzada. En la seva versió més simple, només cal un cartró o un adhesiu i en la més avançada, un lector. Els lectors de codis QR són com els codis de barres: ben coneguts, barats, molt ràpids i molt eficaços. A la Xina els trobes tant en músics de carrer demanant propina com en manifestants de Hong Kong assenyalant webs amb les consignes, la situació de la policia, etc., a les taules dels restaurants per demanar la comanda i per ensenyar els menús, al transport públic per pagar i tenir informació, als museus, als supers... A tot arreu.

Tot això és important de per sí però també per allò que els economistes anomenen externalitats, és a dir pels seus efectes indirectes. Fa que els procediments siguin més fluids, més ràpids, allibera capital humà i talent per fer altres coses i defineix com a estàndard uns procediments molt eficients que es repliquen d’una manera natural en les empreses i en la societat. És a dir, apuja les aspiracions col·lectives d'allò que és acceptable i allò que no ho és per tota una societat.

Un estudi recent del Center for Data Innovation, un Think Tank amb seu a Washington i a Brussel·les afiliat a la (ITIF), presentava una comparació entre USA, Europa i Xina pel que fa a I.A.[3] i es preguntava qui està guanyant la carrera de la I.A., U.S.A., Europa o Xina? U.S.A. i Europa guanyaven en recerca (Europa en quantitat i USA en qualitat), però en adopció guanyava la Xina.

La innovació i l’impacte econòmic vénen de tot arreu, també de la recerca perquè sense recerca no hi ha talent i sense talent, no es pot fer res, però principalment de l’adopció, i en l’adopció Xina ja està guanyant!