L’altra cara de la guerra

Estic esparverat observant des del sofà com esclata una nova guerra a Europa. No em sé quedar indiferent i consumeixo mitjans d’informació de diferents països, llegeixo anàlisis i opinions, segueixo les notícies gairebé en temps real, m’indigno escoltant algunes decisions i m’entristeixo veient com l’estupidesa humana continua estant al capdavant del món.

M’expliquen com s’estan bloquejant els actius econòmics dels oligarques russos, descobreixo una cosa que es diu sistema SWIFT que pot desconnectar el sistema financer d’un país, i veig com el ruble cau més d’un 30%. Que s’ha activat el sistema nuclear de Rússia, que Finlàndia i Suïssa potser no seran neutrals, que Alemanya decideix enviar armes, que es considera l’ingrés exprés de Ucraïna a la Unió Europea, que la OTAN torna a tenir sentit i que una columna de cinc kilòmetres de carros de combat russos avancen cap a Kiev. Que el subministrament del gas segueix funcionant bé malgrat tot, que encara no hi ha problemes greus de subministrament d’aliments a les ciutats assetjades, que les federacions esportives estan prenent decisions i que el festival d’Eurovision també ha pres posició.

Les cròniques crues i humanes de Manel Elias i Lluís Caelles a TV3 tenen la virtut d’acostar-nos també la realitat del paisatge humà més anònim. Gent sorpresa, cansada, farta de ser víctima d’idees i interessos que ni coneixen ni volen entendre, que reclama viure la seva vida perquè no en tindran una altra i l’estan perdent de manera absurda. Població civil que prepara còctels molotov, que es manifesta, que lluita, que fuig, que plora, que queda desemparada al carrer, que pateix, que mor.

Població civil que prepara còctels molotov, que es manifesta, que lluita, que fuig, que plora, que queda desemparada al carrer, que pateix, que mor

Massa sovint l’anàlisi que fem de les guerres es contagia de la testosterona que les provoca, i analitzem amb més rigor i detall l’armament que es fa servir, les estratègies que s’apliquen i l’impacte en l’economia i les relacions internacionals, que no pas els crims i el patiment. És com si donéssim per sobreentès que a les guerres hi passen coses lletges, i que és massa desagradable entrar en detalls. Morbós. No cal.

Les dades reals de l’altra cara de la guerra són insorportables, i tenen nom de dona. La primera persona que me’n va fer prendre consciència va ser Teresa Turiera, periodista seriosa que va acabar més que implicada en la posada en marxa del projecte Encara hi ha algú el bosc, una exposició, una obra de teatre, un documental, un material per escoles que explica amb cruesa com a la guerra dels Balcans es va emprar de manera sistemàtica la violació massiva de dones com una tàctica de guerra.

Durant la Guerra de Bòsnia (1992-1995) entre 20.000 i 50.000 dones van ser violades. La majoria eren dones musulmanes violades per soldats serbis, per colles als carrers, a les seves llars i sovint en presència dels seus familiars. S’ha documentat l’existència de “camps de violació” creats deliberadament per fecundar a les dones captives musulmanes i croates per tal que engendressin fills serbis. Les dones eren mantingudes en confinament fins que el seu embaràs entrés ja a l’etapa final. Segons el Grup Tresnjevka de la Dona més de 35.000 dones i nenes van passar per aquests “camps de violació” serbis. A Europa.

Les dades reals de l’altra cara de la guerra són insorportables, i tenen nom de dona

Fem un salt. Anem al cor de l’Àfrica negra, un context cultural ben diferent a l’europeu però amb una característica comuna: la violació sistemàtica de dones com a tècnica de guerra. El cos de les dones com a objectiu militar. No hi ha res que sigui més destructiu. No es recupera. Bukavu és tot just la sisena ciutat més gran de la República Democràtica del Congo. El 2012 tenia poc més de vuit-cents mil habitants, lluny dels nou milions i mig de la capital, Kinshasa. A Bukavu trobem la Panzi Foundation, una iniciativa endegada pel doctor Denis Mukwege, premi Nobel de la Pau del 2018. Fa més de 20 anys que aquesta entitat es dedica exclusivament a atendre dones i nenes violades. Arriben tan ferides i destrossades que el centre disposa d’un hospital. Des de que varen obrir el 1999 han atès ja 70.000 supervivents, i només l’any passat han atès més de 4.000 naixements i han donat suport psicològic a més de 5.000 dones. El juny de 2004 un dels senyors de la guerra d’allà, Laurent Nkunda, va decidir atacar Bukavu. En només tres dies varen violar 16.000 dones. Era un pla d’extermini. A la República Democràtica del Congo el tema segueix obert, Kalehe, Lujwinja i Nyangezi són tres comarques cadascuna amb la seva respectiva guerrilla, amb el seu respectiu senyor de la guerra, amb el seu respectiu pla sistemàtic de violació massiva de les dones. Encara es pot complicar més: ho barregen amb acusacions de bruixeria. Les dones que no es sotmeten són acusades de bruixeria, i les cremen. Literalment, les cremen. Ara, avui, aquests dies.

Bòsnia 1995. Bukavu 2004. Kalehe avui. Ucraïna. Som així de miserables, encara que no en vulguem parlar. Les guerres tenen una altra cara que no queda explicada quan parlem del preu del gas, el tipus de míssil que es fa servir o l’impacte en el preu del blat.