Aquest 31 d’agost vàrem conèixer el laude, dictat per l'àrbitre designat en l'arbitratge obligatori acordat pel Consell de Ministres com a (pretesa) via de solució de la coneguda vaga declarada pels treballadors dels controls de seguretat a l'Aeroport de Barcelona -El Prat, que ha generat inquietud a molts viatgers aquest mes d’agost. És cert que aquest laude – basat en l’equitat i no en raonaments jurídics d’interpretació de normes - va posar fi, per imperatiu legal, a les jornades de vaga que estaven prèviament convocades pels treballadors, ja que la normativa d’aplicació (Reial Decret-Llei 17/1977, sobre relacions de treball), considera que és il·legal la vaga que tingui per objecte alterar allò que ha establert un laude obligatori, com és el cas.
Ara bé, que el laude hagi aturat les vagues convocades (per exemple, la que havia d’iniciar-se aquest divendres per protestar contra els expedients disciplinaris duts a terme contra alguns vaguistes), no significa que hagi solucionat el conflicte laboral de fons o que no puguin arribar a convocar noves jornades de vaga, bé per reclamar el compliment estricte del laude, bé per instar noves reclamacions laborals no recollides al laude.
Sobre aquest punt, l’assemblea de treballadors ha acordat aquest dilluns impugnar un laude arbitral per considerar que vulnera el dret de vaga i, al mateix temps, han comunicat que iniciarien una nova vaga a partir del 6 d’octubre per exigir, precisament, el compliment d’un laude que al mateix temps consideren lesiu (diuen que no recull les seves reivindicacions i que està lluny de la proposta mediadora de la Generalitat) i que han impugnat judicialment.
Per tant, com podem intuir de les reaccions fetes públiques per la part social, el laude no ha servit per posar fi al conflicte, sinó que, si bé ha estat un aturador de la vaga, no ha liquidat una situació que afecta molts treballadors d’empreses privades contractades per empreses concessionàries de serveis i administracions públiques (com és el cas dels controls de seguretat de l’aeroport) i que el “conflicte del Prat” ha servit per posar davant l’opinió pública.
Aquesta situació no és altra que les condiciones laborals (salarials, jornada, etc.) que molts treballadors d’aquestes empreses pateixen com a conseqüència de la “guerra de preus” que s’obre quan es disputa l’adjudicació d’un servei públic a empreses privades, que han d’aconseguir que el servei que presten els sigui rendible i, a la vegada, han de poder complir amb el marge de preus que els exigeix l’Administració contractant. I aquests dos condicionants es tradueixen, en moltes ocasions, en una reducció de les despeses salarials.
Així doncs, podem afirmar que l’arbitratge obligatori ha posat fi a una convocatòria de vaga concreta, però a ningú se li escapa que el conflicte i les reivindicacions laborals del personal de seguretat continuen vius, fins al punt que aquestes reivindicacions es podrien estendre i reproduir per altres aeroports estatals on l’Administració hagi també subcontractat aquesta tasca essencial.
De fet, una de les reivindicacions dels empleats d’Eulen Seguridad era i segueix sent, precisament, que l’empresa pública AENA es personés a les negociacions i mediació dutes a terme en aquesta vaga, ja que consideren que el paper d’aquesta empresa pública és clau per resoldre, no només un conflicte puntual i concret d’un centre de treball, sinó per tractar el fons de la qüestió, que recau sobre el model de subcontractació de determinats serveis públics essencials.
"Aquestes reivindicacions es podrien estendre i reproduir per altres aeroports estatals on l’Administració hagi subcontractat aquesta tasca"
Evidentment, aquestes situacions de conflictivitat laboral que s’exterioritzen a través d’una vaga en serveis essencials (pensem en aeroports, neteja i recollida de residus, transport públic, autoescoles, per citar-ne alguns dels que més ressò tenen en els mitjans de comunicació) poden provocar la preocupació de certa part de la ciutadania, que es pot veure afectada per una vaga d’aquestes característiques.
Però en tot cas, no hem d’oblidar que el dret de vaga és un dret constitucional fonamental i que, per tant, està dotat d’una sèrie de garanties legals (prohibició de l’esquirolatge extern, sancions administratives per les empreses incomplidores, etc.) i que només es pot limitar en circumstàncies excepcionals tassades per la llei i que generalment exigeixen una ponderació entre l’exercici del dret de vaga, de tal forma que la mesura de pressió es pugui considerar desproporcionada o contrària a altres drets fonamentals en joc (per exemple, una vaga del servei d’ambulàncies pot posar en risc el dret fonamental a la vida).
I tornant a l’inici, podem afirmar que un laude d’obligatori compliment com el dictat al conflicte de l’aeroport pot servir per aturar una vaga – la llei així ho estableix -, però en aquesta ocasió – i en moltes altres – no ha servit per posar fi a un conflicte polièdric que ha dut a l’escena pública una situació que afecta molts empleats subcontractats.