Per què les autopistes van plenes malgrat la benzina?

12 de Juliol de 2022
Xavier Roig | VIA Empresa

Sempre constitueix un problema no conèixer-se a un mateix. Entre d’altres coses perquè quan això té lloc hom viu a la inòpia més avançada. Què passa? I això, per què ho diu aquell? Aquells d’allà, per què reaccionen com ho fan? Que potser tenen manies? Etc. Això li passa sovint a Catalunya. A Espanya, també. En general és degut a que els que manen, i els mitjans de comunicació, no expliquen la realitat a la població. Uns cops perquè la realitat és amarga i fa de mal pair. D’altres, per posar-se medalles que no els correspon.

En relació a la Unió Europea (UE) tots els governs espanyols han amagat els ajuts que rebem. La població, en conseqüència, es pensa que el benestar del que gaudeix és fruit del propi esforç, cosa que, en el cas nostre, no és del tot cert. La premsa es comporta, darrerament, amb tics propis de la etapa franquista. Per justificar que aquí les coses no es fan prou bé es dedica a escampar el mantra que als altres països europeus les coses tampoc van fines. I aquesta tècnica és nefasta: és falsa, crida al fatalisme i pretén equiparar-nos amb països que no tenen res a veure amb nosaltres. Per tant, el millor són les xifres.

A l’article anterior els parlava dels ajuts amb els que, de manera estructural, Espanya va tirant. Aquests ajuts, que han anat arribant de la Unió Europea des de la incorporació a la llavors Comunitat Econòmica Europea, tenien una data límit que estava al voltant del 2013. L’entrada neta de diners anava disminuint gradualment. Però vet aquí que aleshores, pam!, va arribar la Gran Recessió del 2007 i ens van haver d’ajudar altre cop, com sempre. El fet es pot observar al gràfic següent.

Trobaran la informació a EUROSTAT

S’esperava que, un cop passada la crisi, Espanya entrés en vies de normalització i es tornés als plans establerts d’orientar els ajuts comunitaris a d’altres països més necessitats. Doncs no! Va venir el Covid. I ja hi som altre cop.ç

“Espanya té dret a 140.000 milions, sent l’estat que més diners té assignats per càpita”

Els ajuts pel COVID (coneguts com fons NextGen i formalment Recovery & Resilience Facility, RRF) pugen en total  672.500 milions d’euros per a tota la UE. En préstecs uns 360.000 milions i en subvencions (diners que no s’han de tornar) 312.500 milions. Els estats membres ja han anat demanant quina quantitat volen de cada tipus (préstecs i/o subvencions). D’aquests 672.500 milions Espanya té dret a uns 140.000 milions, sent l’estat que més diners té assignats per càpita. Tanmateix, Espanya no ha demanat préstecs -suposo perquè no es veu amb cor de fixar un pla per tornar-los-. Però sí ha demanat ja, i se li han aprovat, els milions que li toquen com a subvenció: 69.500 milions (això significa el 9,5% del total dels fons en subvencions per a tota la UE i representa el 5,6% del PIB espanyol). Tot plegat, fa voltar el cap. Una quantitat ingent de diners com mai s’havia imaginat ningú.

Poden trobar una presentació entenimentada de tota aquesta operació aquí.

Aquests ajuts a fons perdut de 69.500 milions arriben segons el pla següent:

  

Poden trobar-ne detall a “Ejecución del Next Generation EU: ¿cómo están actuando los Estados miembros?”, publicat pel Parlament Europeu.

En resum, entre el 2020 i el 2021 han entrat a Espanya diners per valor de 22.700 milions. Enguany n’entraran 25.000 més. A final d’any hauran entrat un total de 47.700 milions d’euros els darrers dos anys i escaig. Aquestes injeccions de fons són els que estan propiciant que no hi hagi crisi i que, inexplicablement, observem autopistes plenes, cartells demandant venedors a botigues, cambrers, etc. Com és possible? es pregunten molts. Doncs això. Aquests fons, encara que siguin per inversions en aspectes concrets, alliberen recursos de finançament que van a parar al consum (efecte crowding in). És molt possible que els propers dos o tres anys Espanya visqui una situació econòmica inconscientment bona malgrat els desastres estructurals que patim. I aquesta és la por dels frugral (Àustria, Dinamarca, Finlàndia i Països Baixos) i vet aquí les seves reticències totalment lògiques.

Fins quan tirarem de la rifeta? Doncs fins d’aquí tres anys, aproximadament. Quina excusa ens vindrà al cap aleshores per necessitar més ajuts? Ho ignoro. La imaginació i l’oportunitat d’Espanya per xuclar (extraure) recursos d’altri són unes habilitats ancestrals i de possibilitats infinites.