Baby Mozart, baby Einstein, baby Jobs

L’altre dia Apple va presentar els seus nous productes entre els quals destaca l’iPhone X (llegeixi’s deu). No, no us en faré l’enèsima crònica. Si en voleu els detalls, podeu repassar la que aquí mateix va escriure el Quico Domingo. L’iPhone ha canviat molt en 10 anys però nosaltres més amb ell. Fa 10 anys no sabíem què era pessigar (pinch) per ampliar una foto, lliscar (swipe) per desbloquejar, descarregar aplicacions al mòbil i, molt menys, pagar-les. Que aixequi el tuit qui abans del 2008 (l’any que Apple va permetre aplicacions de tercers desenvolupadors) hagués comprat una aplicació pel mòbil. Apple va crear la indústria de les apps al 2008, una indústria que té un volum de negoci global de 100.000 milions de dòlars.

Per posar un cas d’èxit: el joc Monument Valley va vendre mig milió de còpies en un mes i, en poc més d’un any, va facturar més de 5,8 milions de dòlars (són tan macos que publiquen els números al seu blog). Fer aplicacions és un negoci. Si et surt bé, pots fer molts diners i si et surt millor, pots canviar una indústria; que li preguntin al Brian Acton i al Jan Koum, creadors de WhatsApp (2009). Però no tots els nens arriben a Messi. El món de les apps, les empreses emergents, el dospuntzerisme, el miratge de Silicon Valley, la crisi del 2008 i els llibres d’autoajuda empresarial ens han fet creure que amb un Mac, un iPhone i una connexió WiFi ja som entrepreneurs. Això ha portat a un fenomen encara més preocupant: el somni dels pares ja no és que els fills tinguin una feina fixa a La Caixa, sinó que volen que els fills siguin Steve Jobs i canvïin el món.

"Ens han fet creure que amb un Mac, un iPhone i una connexió WiFi ja som entrepreneurs"

I per això els pares fan de tot. Comencen endollant els bebès a la tele amb els vídeos de Baby Mozart i Baby Einstein; amb tres anys els apunten a extraescolars d’innovadors mètodes matemàtics, anglès i robòtica; als sis els omplen d’iPhones i iPads; i als 12 estan orgullosos que aprenguin a fer PowerPoints i Excels a l’escola per fer un pla de negoci d’una empresa que fan amb els companys. He vist nens de 10 anys amb ordinadors més potents que el d’algun investigador de ciències fotòniques. 

I després passa el que passa. Fa 15 dies a Silicon Valley una mare m’explicava orgullosa com el seu fill de 14 anys i uns amics havien llogat un pis-habitació (en un barri barat al costat d’una casa ocupada que a la nit era plena de camells, estan començant!) i allà hi desenvolupaven una aplicació que servia per a no sé què. Li feia molta gràcia que un dia el seu fill hagués arribat a casa amb un amic de classe que alhora era el seu cap i director general de l’empresa (CEO en entrepreneur correcte).

En la mateixa línia, un conegut periodista d’un conegut diari d’aquest país em comentava que li havia tocat fer de jurat en uns premis d’emprenedoria per a joves talents i que no sabia on posar-se quan davant d’una taula tipus X-Factor adolescents de 15 anys explicaven plans de negoci impossibles en PowerPoints absurds. Tot per poder passar a la següent ronda i per guanyar finalment un viatge a Silicon Valley a veure les oficines dels webs que visiten cada dia.

"He vist nens de 10 anys amb ordinadors més potents que el d’algun investigador de ciències fotòniques"

A vegades penso que ens hem tornat imbècils, i que per assegurar-nos que la imbecilitat no morirà amb nosaltres la passem a les generacions futures ben estructurada en Excels i PowerPoints. A Suïssa, que en saben molt, tenen el partit Anti-PowerPoint i als EUA, que en saben més encara, des del 2009 que Disney (propietària de Baby Einstein), torna els diners a tots els pares de nens que fa 10 anys es van empassar embadalits els Baby Einstein, Mozart, Shakespeare i Galileo i que a hores d’ara no són genis.