La batalla per Barcelona

L’alcaldia de Barcelona ha esdevingut el principal objecte del desig de totes les grans forces polítiques. Els que volien conquerir el cel, per mantenir l’únic bastió rellevant de poder que han pogut assolir i conservar la seva líder carismàtica. Els sobiranistes, per disposar de la clau de volta municipal que ha de permetre passos irreversibles cap a la independència. I encara l’unionisme per encetar la reconquesta de les institucions catalanes, on ara és clarament marginal.

Però a banda de tan legítims objectius polítics, estic segur que als barcelonins també els interessa saber què proposa cada candidatura per gestionar una ciutat tan complexa com Barcelona, que es troba en una cruïlla de camins sense tenir massa clar cap a on vol anar.

Vet aquí algunes hipòtesis i algunes propostes sobre les preocupacions dels barcelonins i la manera d'abordar-les.

Als ciutadans els preocupa per damunt de tot la seva qualitat de vida. La manca de feina i la precarietat i les baixes retribucions són el principal factor de desigualtat i pobresa.  Les polítiques d’atenció a les persones són necessàries per pal·liar els efectes de la pobresa, però aquesta només se solucionarà creant llocs de treball de qualitat.

Per un costat, cal impulsar la generació i l’atracció d’activitats emergents que poden generar llocs de treball de qualitat, com les vinculades a les smart cities, les tecnologies Mobile, la creativitat i la cultura o l’economia verda.  Cal vetllar per millorar les condicions de treball als sectors més intensius de mà d’obra, com l’hostaleria i la restauració. Cal impulsar un gran acord ciutadà perquè cada sector estableixi un salari mínim que sigui d’obligat compliment, també per a les empreses subcontractades. En aquest sentit, la recent proposta del Govern espanyol d’elevar el salari mínim fins a 900 euros va pel bon camí però a Catalunya i a Barcelona es queda especialment curta pel diferencial de cost de la vida. Un salari mínim digne no hauria de baixar dels 1.200 euros.

La qualitat de vida passa també perquè la ciutat funcioni en tots els serveis bàsics, començant pel civisme i la seguretat ciutadana i seguint per la neteja i el manteniment de l’espai públic. I també per limitar l’impacte negatiu de la contaminació atmosfèrica sobre la salut. Més que gaires prohibicions addicionals, cal potenciar decididament els vehicles híbrids i elèctrics, començant pel parc públic de transport i serveis i incentivant els ciutadans a adquirir-los. Alhora, cal disposar d’alternatives perquè els desplaçaments entre l’entorn metropolità i la ciutat central no envaeixin els carrers del centre i no col·lapsin els accessos rodats. Els aparcaments de dissuasió –P&R-, ben connectats a la xarxa de transport públic i amb tarifes atractives, són la solució més operativa a curt i mitjà termini.

"Cal que el fet de no ser al centre de la ciutat no estigui penalitzat amb pitjors serveis i comunicacions"

La qualitat de vida dels ciutadans també passa per l’accés a l’habitatge. Les mesures acordades recentment per obligar que els promotors privats ofereixin part de les noves promocions en habitatge social va en la bona direcció, però el nombre d’habitatges socials així  previstos és clarament insuficient en una ciutat amb reduïts espais de creixement. El terme municipal de Barcelona és mot petit i tothom vol viure o desenvolupar activitats econòmiques al centre de la ciutat. Cal contemplar l’habitatge des d’una perspectiva més àmplia, almenys dins la Barcelona del metro. Cal que el fet de no ser al centre de la ciutat no estigui penalitzat amb pitjors serveis i comunicacions i per això –com pel transport, els grans equipaments o les polítiques socials- cal recuperar la dimensió metropolitana de la gestió urbana.

Els usos turístics i els serveis que hi estan vinculats competeixen també durament pel centre de la ciutat. Cal fer possible la convivència harmònica dels diversos usos de l’espai urbà dins la nostra tradició mediterrània, aliena a la segregació i especialització de les diferents zones de la ciutat. Cal perseguir els allotjaments il·legals, erradicar l’oferta d’activitats que fomenten actituds incíviques i no confondre l’acolliment i la tolerància amb el campi qui pugui. I hem d’ampliar i diversificar els punts d’atracció turística, pensant sobretot en el visitant de ve per segona o tercera vegada, que és molt freqüent a Barcelona.

Un bon diagnòstic sobre els problemes de la ciutat és un pas imprescindible, encara que no suficient, per dissenyar unes polítiques municipals adequades. I encara més, el millor diagnòstic i el millor programa queden en molt poca cosa si els que el defensen no tenen la capacitat de gestió, de concertació i de lideratge per implementar les solucions adients. Diagnòstic, programa i credibilitat i capacitat de gestió són els elements que segur que valoraran en primer lloc els barcelonins –i, en general, tots els ciutadans- a l’hora d’escollir els seus nous representants municipals.