El ‘bougisme’ i la Carta de Drets Digitals

La nova Carta de Drets Digitals que prepara l'Estat espanyol és a la fase de consulta popular en el moment d’escriure aquest article d’opinió. L’han presentat, fa una setmana, com el document que “recull un conjunt de principis i drets per a guiar futurs projectes normatius i el desenvolupament de les polítiques públiques de forma que es garanteixi la protecció de drets individuals i col·lectius en els nous escenaris digitals”. Per a redactar-la, la Secretaria de Estado de Digitalización e Inteligencia Artificial va posar en marxa un “procés ampli de consulta pública i ha impulsat els treballs d’un grup d’experts en la matèria formats per destacats juristes, representants d’usuaris i internautes o consultors de seguretat, entre altres perfils”, diu la plana web de La Moncloa. També hi han participat els ministeris de Justícia i Presidència, Relacions amb les Corts, Memòria Democràtica i l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. El resultat és una Carta de Drets Digitals deforme, tant per la forma com pel contingut.

Quant a la forma, en Javier de la Cueva, advocat especialitzat en tecnologia digital, m’explica que les cartes es caracteritzen per tenir valor normatiu, quan li demano si li quadra el document que han presentat amb el que s’espera d’una carta: “No hi ha una definició legal del que és una carta, però sí que tenim una tradició en el seu ús; per exemple, la carta de les Nacions Unides o la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea”. De la Cueva troba que tanmateix la poden fer, per descomptat, però que “si no té valor normatiu, se situen en una significació semàntica no rigorosa”. Així, doncs, quan repeteixen arreu que “es reconeix el dret de”, per l’advocat són “declaracions ampul·loses que no s’expliquen a un document sense valor normatiu. És propaganda”, conclou. Així és, perquè la Carta no garanteix cap dels drets que reconeix.

Servirà de guia? “No. Serviria de far tot allò que el grup d’experts ha copiat i enganxat”. De la Cueva es refereix a la quantitat de capítols i articles que fan referència a lleis existents. No sempre els citen, però basta cercar el text per a trobar alguna llei que diu el mateix. Per exemple, el Capítol II sobre el dret a la protecció de dades, és una còpia exacta de l’Article 8 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Són insòlits alguns capítols i articles (tot i que a la carta no queda clar si en podem dir ‘articles’) que no són el resultat de copiar ni enganxar res sinó que broten d’una collita pròpia. Per exemple, el Capítol IV defensa el dret al ‘pseudonimat’, una paraula nova que és la contracció de ‘pseudònim’ i ‘anonimat’ --una redundància, perquè els pseudònims serveixen per a practicar l’anonimat. Els pseudònims tenen una llarga tradició entre els autors i a internet tothom pot publicar i, per tant, esdevenir autor. Calia garantir nous drets pel concepte ‘pseudonimat’. En realitat a la Carta no ho fan, doncs al Capítol IV no es mullen gaire: diu que si és possible tècnicament, es permetrà el ‘pseudonimat’ i que, quan es faci servir, es podran identificar les persones “amb les garanties previstes per l’ordenament jurídic”. En definitiva, com ara: pots ser anònim al Twitter, però alerta si ho fas per amenaçar.

"El Capítol IV defensa el dret al pseudonimat, en la pràctica quedarà com ara, que pots ser anònim al Twitter, però alerta si ho fas per amenaçar"

Per a entendre què ha passat, cal cercar la paraula ‘pseudonimat’ al web i veure que es tracta de l'ocurrència d’un dels membres del grup d’experts que ha fet la carta, Borja Adsuara, que s’ha permès  -i li han permès-donar-li ressò. No té més recorregut que si algú s’empesqués la paraula ‘focrema’ i digué que el foc (que crema) es podrà fer servir sempre que tècnicament sigui possible, però que en as d’accident caldrà aplicar la llei. Sembla que Adsuara troba que cada cop més llocs no permeten l’anonimat, però el cas és que no n’he trobat gaires que em demanin el DNI o el passaport per a obrir-hi un compte, ni tampoc les VPN no són productes només aptes per a setciències.

La sensació que membre del grup d’experts han volgut aviar una idea seva acompanyada de desig (en mallorquí en diem ‘curolla’) és a més llocs de la Carta. Per exemple, al Capítol XIII, dedicat a la Llibertat d’Expressió i Llibertat d’Informació. El primer ‘article’ fa referència a les llibertats que són a la Constitució perquè, en realitat, no cal més. Tot seguit, a partir del segon ‘article’, la cosa es complica moltíssim. Tant que el Capítol XIII hauria de menester massa espai en aquesta columna d’opinió, puix que parteix de la base que la tecnologia pot manipular la informació d’una forma extraordinària mai vista fins ara, doncs fins ara mai no ha calgut cap avís, als articles periodístics, dient que l’autor ha usat les seves tècniques, coneixements i mirada del món per a dir això que diu, i que pot “afectar les llibertats ideològica, religiosa, de pensament o creences”. Si jo fos un algoritme, aquest escrit hauria de portar un avís, segons diu la Carta, però perquè soc un humà farem veure que aquí no passa res perillós. Seguim.

Per descomptat, la manipulació és un perill. Per això, la Constitució diu que tenim dret a informació veraç per qualsevol mitjà de difusió, cosa que inclou internet (Article 20-d). Un altre cop la Carta de Drets Digitals no introdueix res nou, però ai, complica les coses només quan passen a l’entorn digital. Un altre cas és el dret a rectificació, que també té propina al Capítol XIII. Fins ara, la llei diu que basta un article per a rectificar una informació errònia i preveu accions judicials en cas que el mitjà no publiqui la rectificació. La Carta introdueix una novetat quan especifica una situació particular a l’apartat d: quan es tracta d’accions judicials que han acabat en no res, totes les notícies anteriors sobre la causa hauran de portar un avís de rectificació, ben visible, sobre com ha acabat el cas. Això no és el que coneixem com a rectificació, perquè cap notícia que digués que tal persona fos una investigada, no era errònia ni falsa en el moment que la varen publicar. Imagineu la feinada que portaran les notícies sobre Valtònyc, Trapero, Ponsatí o Puigdemont; publicar informació judicial serà una hipoteca que farà més car i complex el dret constitucional a la informació.

"Publicar informació judicial serà una hipoteca que farà més car i complex el dret constitucional a la informació"

Al Capítol XIII el focus de totes les precaucions és l’entorn digital, però la realitat diu que cercar un cas a internet és la forma més fàcil de saber com va acabar. De fet, possiblement tampoc no cal cercar res perquè els articles en digital solen tenir un espai, al peu, per a notícies relacionades i inclourien els articles que expliquessin el final. No ho fan per llei, sinó per quelcom tan prosaic com atrapar les visites, fent-los-hi ganes de llegir més articles sobre allò que presumptament interessa el lector. Aquesta funcionalitat, segons la Carta, hauria de portar un avís perquè és perillosa: la llista d’articles relacionats no la solen fer humans, sinó algoritmes que podrien “afectar les llibertats ideològica, religiosa, de pensament o creences”.

Quan la Carta no copia lleis existents, sovint recorda una frase que va esmentar en Javier de la Cueva mentre rellegíem el text: “Un camell és un cavall dissenyat per un comitè”.

La Carta també conté alguns drets no regulats que sí són essencials i que enlloc no tenen el tractament que mereixen, com el dret a l’accés “als serveis i oportunitats que ofereixen els entorns digitals (...) assegurant un dret d’accés universal, assequible i no discriminatori a internet per a tota la població” (Capítol VIII-2). En llegir-lo, penso que no basta amb aquesta declaració enmig tanta retòrica, perquè em fa l’efecte que quedarà enterrada per la fatuïtat de la resta. Aleshores, recordo quan embolicat és el mercat de la connectivitat, amb operadores incumbents, regulacions europees que limiten les iniciatives públiques i territoris buits, remots i difícils, però amb noves possibilitats en un nou entorn digital que inclou nous aparells de comunicació, com ara els satèl·lits del NewSpace.

La complexitat de les polítiques que calen em recorda un altre tipus de document per a fer de far dels futurs projectes normatius: els dictàmens. Són lluny de l’altiloqüència de la Carta que ens ocupa, perquè serveixen per analitzar la situació i els entrebancs, proposant estratègies que poden acabar en polítiques i lleis. Els dictàmens solen estar signats per grups d’experts i també passen per la fase d’esmenes.

Potser ha passat que ens calia un Dictamen de Drets Digitals, si el que cercaven és llum per a futures regulacions. Mentrestant, la Carta té moltes possibilitats de quedar en una operació de màrqueting per a transmetre que estan fent coses per l’espai digital. En francès hi ha una expressió que ho il·lustra prou bé: bougisme, que ve del verb bouger que significa ‘moure’. El bougisme és el culte a fer coses just per a fer coses; del canvi només pel canvi. La pràctica del bougisme té prou èxit perquè vesteix el curtterminisme que domina la política i escanya les polítiques. La Carta de Drets digitals serveix per a il·lustrar-ho i poca cosa més.