Bombolles aranzelàries

No tenim una màquina que mesuri la intel·ligència. Per això, el 1950, quan Alan Turing va formular la pregunta de si “poden pensar les màquines?” la va canviar per la més mesurable “poden les màquines imitar la intel·ligència humana?”. 

Per demostrar-ho, Turing va recuperar un joc de saló victorià on un home s’amagava en una habitació, una dona en una altra i els assistents havien d’endevinar qui era qui, en un joc de preguntes i respostes que intercanviaven per escrit i passaven per sota la porta. Es deia el joc de la imitació. Si una màquina podia imitar aquest comportament —entendre preguntes i respondre-les— prou temps com fer dubtar l’auditori de qui és l’humà i qui és la màquina, es podria afirmar que mostra un comportament intel·ligent. És el que avui coneixem amb el test de Turing.

I això que val per a les màquines també val per a les persones. Sovint, a la vista de segons quins comportaments humans —jo tampoc no tinc una màquina de mesurar intel·ligències— em pregunto si aquella persona passaria el Test de Turing. Només cal que passeu una estona per qualsevol xarxa social o per la Casa Blanca, que no són tan diferents.

"És gràcies a la col·laboració, a la capacitat de teixir xarxes socials sòlides, estables i duradores que hem arribat on som"

Per mirar d’entendre el que està passant al món, una vegada separada la intel·ligència del comportament, és important entendre què és una xarxa social. Per molt que s’hi esforcin a fer-nos-ho creure, les xarxes socials no les va inventar Facebook, ni MySpace i Friendster abans que ells. No. Les xarxes socials existeixen des que existim els animals socials. Moltes bèsties tenen les seves xarxes socials, però és en els primats superiors que són importants, molt especialment en els Sapiens Sapiens. És gràcies a la col·laboració, a la capacitat de teixir xarxes socials sòlides, estables i duradores que hem arribat on som. Penseu en l’esforç col·lectiu dels EUA per arribar a la Lluna o l’esforç global per fer això que en diem internet. Els Neandertals, que no eren tant de col·laborar no poden dir el mateix. Ja eren xarxes socials, la nostra tribu, els companys de l’escola, els de la feina i la colla de la botifarra abans que naixés Mark Zuckerberg.

També és una xarxa social la Casa Blanca. Una xarxa social que com totes té com a objectiu multiplicar les connexions entre els seus membres i els membres d’altres xarxes; com més, més poder. Recordem que la llei de Metcalfe diu que el valor d’una xarxa es mesura pel valor de les seves connexions (exponencials a mesura que n’augmenten els membres). Així, doncs, una administració no deixa de ser una xarxa social.

I com les altres, no és immune a la simplificació de missatges, els biaixos de confirmació, a la polarització i a les teories de la conspiració. I això ho explica tot. Recordeu que així com el “procés de selecció” de la primera administració Trump el va portar el seu gendre Jared Kushner, aquesta l’ha portada el seu fill Donald Trump Jr.. Si en el seu primer mandat els secretaris i assessors provenien de la banca, l’empresa i les finances, el mitjà natural del promotor Kushner, ara provenen de les conspiranoies més variades dels marges d’internet, on s'ha rabejat en “Don” Jr. des que son pare va començar a ser algú a Twitter (ara X). Només una dada: la primera pregunta dels processos de selecció per treballar al Comitè Nacional Republicà era “creus que Biden va robar les eleccions del 2020 que Trump va guanyar?”.

Una característica del tirà és el fet d'envoltar-se de gent que li digui sempre que sí, formant una bombolla, una cambra de ressonància anàloga a la que els algorismes de les xarxes socials ens fan. Tots els assessors econòmics de Trump saben que els aranzels no van enlloc i que és una mesura que sempre perjudica qui els imposa, però no gosen portar-li la contrària per no sortir en globus. La bombolla llepa no és l'única.

"Una característica del tirà és el fet d'envoltar-se de gent que li digui sempre que sí, formant una bombolla"

L’altra bombolla és la mediàtica. Trump només fa servir la xarxa social Truthsocial, que és seva, per informar-se. Ataca, denigra i combat els mitjans de comunicació que ell titlla de “mitjans antiquats”. Ni tan sols utilitza les altres xarxes socials. Si ja sabem que les xarxes socials filtren i amplifiquen el seu contingut d’acord amb les nostres creences imagineu-vos viure en una bombolla mediàtica, dins d’una bombolla i que a sobre has fet tu per tu. Partint del que hi veu, pren decisions.

Donald Trump signa una ordre executiva que afegeix aranzels a gairebé tots els béns importats durant el seu esdeveniment Make America Wealthy Again | EP

La tercera bombolla és l’espaciotemporal. Per molts titulars que doni dient que té la manera de presentar-se a un tercer mandat, sap perfectament que no és possible, encara que sigui per un tema biològic. Penseu com us sentiríeu si essent responsable d’un intent de cop d’estat no us haguessin ni jutjat, si estant condemnat per 34 delictes haguéssiu guanyat unes eleccions i, sobretot, si Déu us hagués salvat de la mort perquè encara havíeu de salvar Amèrica. Trump té clarament la síndrome de “Merda pels que quedin”, que som tots.

"Trump té una visió distorsionada de la realitat fruit de la interacció de tres bombolles: la meta-mediàtica, la bombolla espaciotemporal i la dels llepaculs (en terminologia seva)"

Hans Rossling, el popular metge suec va demostrar que tenim una visió del món incompleta, esbiaixada i distorsionada. I que és d'acord amb aquesta visió que prenem decisions. També els poderosos. El recordo a l’auditori de Davos, l’any 2015, fent un test sobre coneixement del món a l’elit que hi havia congregada; van acabar encertant menys respostes que els micos del zoo d’Estocolm. Si penseu que és fàcil proveu de respondre “quants fills més té una dona de Bangladesh que una de París?”. Us en recomano el llibre Factfultness, o un tomb pel seu web Gapminder on desmunta amb dades molts dels prejudicis que tenim. Us canviarà la vida.

Tot això explicaria per què Trump ha decidit imposar aranzels a tothom. Una visió distorsionada de la realitat fruit de la interacció de tres bombolles: la meta-mediàtica, la bombolla espaciotemporal i la dels llepaculs (en terminologia seva). Ens passa a tots els que fem servir les xarxes socials i, en un grau o un altre, a tot aquell qui ostenta poder. La diferència que amb les nostres accions no podem portar l’economia del planeta, anant bé, a la de l’Anglaterra Victoriana. Anant malament, al temps dels Neandertals.