Botero i les classes mitjanes: entre l'excés i el declivi
25
d'Abril
de
2025
El Palau Savassona, seu de l’Ateneu barcelonès, i el Palau Martorell, seu d’un centre d'exposicions d'iniciativa privada, són dues mostres històriques de la vocació cultural de la nostra burgesia. De fet, els orígens del primer, al carrer Canuda, són més aviat aristocràtics, tot i que a partir de 1846 va passar a mans d’una família de comerciants manresans hereus d’un oncle indià que es deia Llogari Serra i Vilarmau.
El Palau Martorell, per la seva banda, du el nom de l'arquitecte que el va aixecar i deu la seva existència a aquella antiga pulsió bancària (no confondre amb les entitats d'estalvi) de la burgesia barcelonina que mai acaba de reeixir. Avui dia i salvades les distàncies, tant un com l'altre són grans contenidors de cultura, que com sap tothom, és la millor expressió possible del progrés dels pobles.
I en el cas que ens ocupa, del poble de la ciutat de Barcelona.
La soferta classe mitjana
Josep-Francesc Valls és un dels grans experts en la classe mitjana | Marc Llibre
Anàvem a l’Ateneu a sentir un cert diagnòstic sobre l'estat de salut de la classe mitjana i, gairebé quan s'acabava la sessió, ens vam trobar amb una afirmació sobre el tema de la immigració que ningú tenia prevista: “l'arribada al país de treballadors que no hem hagut d'educar ni assistir clínicament des del seu naixement fins que ja són aquí, no pot ser de cap manera un mal negoci. Sobretot, si arribada la seva edat de jubilació se’n tornen a casa”.
La frase la va pronunciar Josep Mestres, economista de CaixaBank Research, a les acaballes d’una taula rodona organitzada per Garlaires a l'Ateneu Barcelonès, en la que també hi participaven el professor de la UPF-BSM Josep Francesc Valls i l'expresident de la Societat Catalana d'Economia, Eduard Arruga.
Garlaires és una tertúlia fruit de la fusió entre una primera tertúlia formada per velles glòries del periodisme com ara Joaquim (Quimet) Perramón i Josep Maria Cadena i la tertúlia del Set Portes, fundada per Oriol Bohigas i Paco Solé Parellada (propietari del restaurant), liderada per Joaquim Maria Perramon, un professional inquiet, fill d’en Quimet, on participen majoritàriament una excel·lent colla de jubilats intel·lectualment actius, convocats entorn de l’Ateneu.
Si vols saber-ne més
Valls, autor del llibre El efecto Stick. Nacimiento, ascenso y caída de las clases medias, va iniciar l’acte explicant que el primer salari, tal com el coneixem avui dia, no va aparèixer a Europa fins a començaments del 1800. Abans hi havia vassallatges, intercanvis, alimentació i fins i tot “protecció”, no comparables amb la percepció d'una quantitat concreta de diners a canvi d’una feina concreta.
El doctor Arruga per la seva banda va dedicar la seva intervenció a glossar la figura històrica de Manuel Raventós, un pioner en la matèria que ja en temps de la República havia anticipat els perills que hauria de suportar la soferta classe mitjana.
“De fet”, va dir Arruga, “de classes mitjanes n’hi ha dues”. Una seria la formada per artesans i petits comerciants i l'altra pels professionals que contribueixen a l’enfortiment de les empreses que donen suport al sistema capitalista. El seu denominador comú és que ni uns ni altres volen ser proletaris, ni tampoc es consideren patricis ni aristòcrates del sistema capitalista.
La seva evolució va ser explicada magistralment pel professor Valls, un professional d’innegables arrels periodístiques, quan va situar l’aparició de la classe mitjana en el moment en què es va començar a imposar el concepte de salari fix als treballadors i la producció va començar a ser massiva.
"A començaments de l’any 2000 la inflació, l'augment dels preus, la contenció dels sous, la caiguda del petit comerç i l'estancament de la renda disponible fan que la classe mitjana s'aprimi"
La segona etapa històrica del salari, segons Valls, es produeix cap al 1900 quan la retribució comença a diferenciar-se segons les tasques desenvolupades, les necessitats empresarials i la formació necessària per desenvolupar-les.
Però és quan apareix l'estat del benestar i el salari social que li dona suport en forma de serveis públics en matèria de sanitat, educació i infraestructures, cap a l'any 1950, quan la classe mitjana comença a convertir-se en motor econòmic i social de les societats modernes.
Una situació que es perllonga fins que a començaments de l’any 2000 la inflació, l'augment dels preus, la contenció dels sous, la caiguda del petit comerç i l'estancament de la renda disponible fan que la classe mitjana s'aprimi, apareguin els supermilionaris i el sistema comenci a dubtar d'ell mateix.
Sort en tenim, doncs, dels immigrants. Si més no fins que no tornem a recuperar l'equilibri.
Fernando Botero: un diàleg entre contenció i exuberància
Jesús Rodríguez és un animador i empresari cultural interessat a recuperar espais de valor, transformar-los, rebatejar-los i omplir-los d'exposicions “que afavoreixin el diàleg entre continent i contingut”. El seu soci local és Josep Fèlix Bentz Oliver, president del Reial Cercle Artístic de Barcelona, i responsable de la notable renovació d’aquesta centenària entitat cultural barcelonina.
Abans de ser descobert i batejat per Rodríguez, el Palau Martorell (carrer Ample 11 de Barcelona) era administrat per Núñez y Navarro i s'enfrontava a un futur incert. L'edifici, veí de la plaça i l'església de la Mercè, va ser construït entre 1886 i 1900 per l'arquitecte Joan Martorell i Montells, com una afirmació del pensament neoclàssic enfront del qual ja es començava a considerar excessos de l'esperit modernista que campava lliurement per la ciutat.
La vidrera del Palau Martorell | Cedida
El va estrenar la Societat del Crèdit Mercantil que hi va tenir la seva seu fins que l’any 1917 la Mercantil va ser adquirida pel Banc de Barcelona d'en Manuel Girona i, un cop aquest va fer fallida, va acabar sent la seu de la Cambra d'Indústria de Barcelona, fusionada l’any 1967 amb la Cambra Oficial de Comerç i Navegació, amb seu definitiva a la Casa Llotja de Mar.
Si vols saber-ne més
L’edifici, magníficament restaurat i històricament vinculat a activitats econòmiques i empresarials, està construït en pedra i podria ser considerat un homenatge a la simetria, la senzillesa i la contenció ornamental. Tres virtuts pròpies de la discreta societat civil catalana que no sempre han estat prou respectades.
A banda de ser tal vegada un dels primers punts de trobada entre economia i cultura, ¿quin és el diàleg que aquest continent tan contingut estableix amb l'exuberància continguda en les obres d’en Fernando Botero?
Calia anar-hi i veure-ho.
Botero, mort l’any 2023, va venir al món al si d’una família benestant colombiana. Un entorn probablement farcit dels capellans, alts funcionaris i militars que treuen el cap tan sovint a la seva obra. Gent sobrealimentada, potser? Sens dubte, si atenem el volum figuratiu dels personatges. Però resulta que la ironia de Botero, la seva subtil crítica social dels primers anys es perllonga a través de tota la seva biografia i inclou també personatges senzills de classes socials menys afavorides i igualment avorrides de la vida.
Costa molt trobar un somriure, o si més no un mig somriure a l’expressió resignada d’aquella gent que més aviat sembla estar fent una feina tan incòmoda com inevitable. La feina de passar a la història? La d’anar fent malgrat tot, mentre que a una gran majoria de la humanitat se li nega la possibilitat de viure una vida digna?
"La ironia de Botero, la seva subtil crítica social dels primers anys es perllonga a través de tota la seva biografia"
Botero va ser un artista compromès i amant dels colors i la justícia que va viure a Monaco i Pietrasanta, va denunciar les atrocitats estatunidenques a la presó d’Abu Ghraib durant la guerra de l’Iraq i va passar olímpicament del que pogués pensar la gent sobre la seva obsessiva mania d’inflar volums i persones.
La seva obra, però, sembla reflectir un nou concepte de bellesa i ridiculitzar les convencions que identifiquen l’abundància amb la felicitat. En aquest sentit, el diàleg dels seus quadres i les seves escultures amb el Palau Martorell podria coincidir en la constatació que no hi ha ètica sense estètica, ni equilibri sense excés.
O potser tot això només són ganes de fer volar coloms i val més gaudir-ne sense torturar-se gaire.
Sobretot si fa bon dia i en acabar la visita t’espera una bona cerveseta a la plaça de la Mercè.